2.1. Espai, punt, línia i to
«Per a aprendre a dibuixar i a donar al dibuix un ús efectiu com a instrument de disseny és indispensable adquirir certes arts fonamentals, com traçar línies i aplicar tons» (Ching, 1998/2010, pàg. 2).
Segurament estarem d’acord que un component distintiu del dibuix és la línia, i moltes vegades, quan pensem en la disciplina, la relacionem amb aquest element gràfic, però també cal dir que el punt, el to, i l’espai són igualment vàlids per a definir el camp.
Per a aconseguir una millor comprensió d’aquests components prendrem una postura analítica, és a dir, els estudiarem de manera independent.
Donis A. Dondis recomana:
«Per a analitzar i comprendre l’estructura total d’un llenguatge és útil centrar-se en els elements visuals, d’un en un, a fi de comprendre millor les seves qualitats específiques» (Dondis, 1973/2007, pàg. 54).
Començarem fent una diferenciació entre espai i pla, i després continuarem amb el punt, la línia i el to.
Espai
Parlem d’espai per a referir-nos, d’una banda, al fenomen psicològic pel qual la figura se separa del fons, i de l’altra, a l’experiència perceptiva que es produeix mitjançant les posicions, formes, distàncies, dimensions, direccions i moviments que estableixen els cossos representats en relacionar-se entre si.
Pla
Per a Kandinski, el pla bàsic és «la superfície material destinada a abastar el contingut de l’obra» (1923/1995, pàg. 129).
Més enllà de possibles excepcions (com el dibuix sobre atuells o escultures, o el ja esmentat tilt brush), la característica fonamental del pla és la seva doble dimensió: vertical i horitzontal.
El punt
Per a Dondis, el punt és la unitat més simple de la comunicació visual (1973/2007, pàg. 55).
En observar-los, els punts poden connectar-se i, d’aquesta manera, dirigir la mirada:
Si es disposen molt a prop l’un de l’altre, poden crear formes i figures:
I, en gran densitat, també fer la sensació de to:
La línia
Si hi ha un element que defineix el dibuix per excel·lència, aquest és la línia.
A Vision and Art: The Biology of Seeing, la neurobiòloga Margaret Livingstone argumenta que la representació lineal està basada en l’existència dels contorns —les vores entre regions de diferent color o il·luminació—, que són interpretats com a línies pels dibuixants. Per a l’autora, els dibuixos lineals poden ser representacions excel·lents de la realitat, però hem de tenir en compte que existeixen molt poques línies en el món real (Livingstone, 2002/2008, pàg. 61).
Efectivament, si ens aturem a pensar un moment, veurem que el que moltes vegades definim com a línies són, de fet, canvis de to en una o més coses o bé els límits o fronteres d’una cosa amb altres (ja sigui un fons o una altra cosa).
Dondis diu que «la línia rarament existeix a la natura», si bé accepta que es pot manifestar en alguns fenòmens visuals com les esquerdes en la vorera, els cables telefònics quan es retallen contra el cel, les branques sense fulles dels arbres a l’hivern, etc. (Dondis, 1973/2007, pàg. 58). Per a Dondis, la línia s’utilitza com un element visual que serveix per a expressar la juxtaposició de dos tons:
«La línia s’empra molt sovint per a descriure aquesta juxtaposició, i quan així es fa és un procediment artificial» (Dondis, 1973/2007, pàg. 58).
Amb això Dondis vol dir que la línia és sobretot un fenomen cultural, una convenció que utilitzem per a comunicar idees dins de l’àmbit del dibuix perquè bàsicament, com puntualitza més endavant, «la línia descriu un contorn» (Dondis, 1973/2007, pàg. 58).
Segons Ching, «generalment es considera que l’essència del dibuix és la línia», encara que aquest autor també reconeix que el camp pot incloure elements com el punteig i la pinzellada (to), que, al seu torn, poden ser interpretats com a línies.
Tipus de línia
Existeixen moltes possibles classificacions de la línia. N’hi ha que se centren en el resultat; altres, en la manera de produir-les (incloent-hi la velocitat del traç, l’actitud amb què es fan o la manera d’agafar el material amb el qual s’executen).
Edwards classifica els estils de línia de la manera següent: línia enèrgica, línia trencada (o línia repetitiva), línia pura (fina i pura) i la línia que apareix i desapareix (un tipus de línia que, per exemple, comença fosca, després s’esvaeix i després torna a fer-se fosca) (Edwards, 1979/2000, pàg. 53).
Evidentment, aquest no deixa de ser un tipus de classificació personal; per exemple, a la línia que apareix i desapareix se la sol anomenar línia amb accents, línia rítmica o, fins i tot, línia gestual. D’altra banda, a la línia pura en el camp del còmic se la coneix com a línia clara. Amb això vull dir que els termes usats en aquestes classificacions no deixen de ser parcials (d’àmbits específics) i, de vegades, fins i tot subjectius (que depenen de l’autor o de l’artista que s’hi refereix).
De tota manera, conèixer aquestes classificacions ens pot donar una idea d’alguns dels tipus de línia utilitzats més sovint.
Velocitat
Com dèiem, una de les maneres de classificar els tipus de línia és a partir de la velocitat amb la qual es fan els traços.
Els traços que es fan de pressa, si bé poden perdre una mica el control, solen presentar un caràcter enèrgic i segur, mentre que els que es tracen molt lentament solen mostrar fluctuacions que fan que puguin llegir-se com a traços insegurs.
Direcció
Estil
Maneres d’agafar el llapis per a produir diferents tipus de línia
Potser, la manera més habitual d’agafar el llapis és la que és idèntica a la que fem servir per a escriure. Amb aquest sistema el moviment es redueix als tres dits que subjecten el llapis i els altres dos serveixen de suport, la qual cosa ens permet tenir un gran control de la línia en trams molt curts mentre anem lliscant la mà gradualment. És possible que hi hagi formes similars a aquesta manera d’agafar el llapis, però al que ens referim és a un sistema bàsic en el qual busquem un gran control i treballem movent únicament la punta dels dits. Per exemple, hi ha persones que utilitzen una variant en què en lloc de recolzar el llapis entre tres dits ho fan fent-ne servir dos, quatre o cinc.
Una altra manera, ja no tan habitual, és aquella en la qual agafem el llapis amb tots els dits. Amb aquest sistema el moviment prové de l’espatlla —encara que dibuixarem amb tot el braç—, la qual cosa ens permet aconseguir línies llargues, segures i ràpides treballant sobre superfícies grans (per això s’acostuma a fer servir, per exemple, quan treballem sobre cavallet en el moment de fer l’encaix). Aquest mètode és també ideal per a produir tons ombrejats regulars en els quals no marcarem el paper.
Una manera fàcil i ràpida per a aprendre aquest mètode és posar el llapis sobre la taula i agafar-lo amb els cinc dits a manera de pinça. Després, sense canviar la posició, dibuixar línies i produir ombres en el paper. Haurem de practicar fins que ens hi sentim còmodes, ja que és un mètode molt recomanable per a esbossar ràpidament.
El to
Per a Dondis, «vivim en un món bidimensional, i el to és un dels millors instruments dels quals disposa el visualitzador per a indicar i expressar aquesta dimensió» (Dondis, 1973/2007, pàg. 63).
Ching diu que si bé les línies són un element essencial per a delimitar el contorn i la forma dels objectes, no són suficients per a definir algunes característiques importants de la seva superfície i el seu volum:
«Per a accentuar les formes i modelar les seves superfícies fem ús dels tons. La seva interacció ens permet comunicar una sensació intensa de llum, massa i espai, i combinant-los amb les línies i tons creem la sensació i aparença tàctil que anomenem textura» (Ching, 1998/2010, pàg. 39).
Conclusions
Un component distintiu del dibuix és la línia, però el punt, el to i l’espai són igualment vàlids per a definir el camp.
Existeixen diferents tipus de línies, que poden expressar diverses sensacions.
Hi ha dues maneres bàsiques d’agafar el llapis: una s’utilitza per a moments en els quals necessitem un gran control, i l’altra, per a situacions en què necessitem cobrir més superfície o donar tonalitats. En la primera treballem fent servir només els dits, mentre que en la segona treballem amb tot el braç.