Descripció
El concepte de camp s’associa tradicionalment al treball teòric del sociòleg francès Pierre Bourdieu, concretament, a la seva obra El sentido práctico, de 1980. La idea de camp fa referència a un espai o sistema social. Aquest espai o sistema pot ser molt ampli, per exemple, tota la societat, o pot referir-se a àmbits i subàmbits concrets dins d’aquesta. Alguns exemples són el camp de la política, el camp de l’economia, el camp de l’art, el camp de la literatura, etc., els quals no cal entendre com a autònoms, sinó en interconnexió constant amb la resta de subcamps i, per descomptat, amb el camp social complet. En termes generals, constitueix un intent de resolució del debat entre agència i estructura, és a dir, el debat sobre si les accions de les persones, col·lectius i institucions són autònomes o bé estan determinades pel context i la realitat externa. El camp seria l’espai on conflueixen i es relacionen aquest context d’estructures i regles de poder externes amb les diferents accions possibles dins seu. En altres paraules, el poder i les accions d’una persona són autònomes dins d’un ventall d’opcions preestablert pel seu context.
Segons Bourdieu, en cada tipus de camp (polític, econòmic, artístic, general…) la posició d’una persona i, per tant, el seu poder i les possibilitats d’actuació dins seu estan determinats per una o diverses variables diferents anomenades espècies de capital, seguint la seva conceptualització. El camp social general està compost, principalment, per l’encreuament dels eixos de capital cultural —que per a aquesta discussió podem definir com la quantitat de coneixement o educació que es posseeix— i el capital econòmic —la quantitat de diners i béns que es tenen. El camp artístic, per la seva banda, està dominat pel capital simbòlic, una espècie d’acumulació basada en el reconeixement i la cultura. No obstant això, els capitals culturals —amb què manté una estreta relació— i econòmics també hi influeixen. En el camp artístic actuen, principalment, agents amb relatiu poder o capacitat d’influència. Aquest grau de poder o capacitat d’influència es deriva d’una acumulació notable de capital cultural.
La lògica de funcionament del camp artístic ve definida pel seu caràcter antieconomicista i el ja esmentat capital simbòlic. El primer vol dir que les valoracions (mitjançant reconeixements o sancions) que es donen als actes artístics no solament depenen de l’èxit econòmic que obtinguin. El poder en aquest camp no depèn únicament dels diners que s’aconsegueixen actuant-hi, sinó que es guanya sobretot a través del reconeixement —encara que de vegades tots dos aspectes poden anar plegats. Per exemple, el fet que una novel·la sigui un best-seller o que una pintura es vengui per uns milers d’euros no influeix necessàriament, o fins i tot podria arribar a influir negativament, en la valoració que els agents del camp artístic fan d’aquesta novel·la o d’aquesta pintura. No obstant això, com a regla general i malgrat que no és una condició indispensable, l’èxit econòmic també pot facilitar o augmentar la probabilitat d’aconseguir reconeixement i capital simbòlic. Així, l’eix de capital econòmic dins del camp artístic perd força o, fins i tot, pot arribar a ser contraproduent.
La lògica antieconomicista del camp artístic es completa amb una sèrie d’idees estructurants —heteronomia del camp ho anomena Bourdieu, per a referir-se al conjunt d’idees i dinàmiques que influeixen en el funcionament del camp des de fora seu—, com per exemple «la idea del artista puro, sin más fines que el arte, indiferente a las sanciones del mercado, al reconocimiento oficial, al éxito» (Bourdieu, 1994, pàg. 183). El seguiment i compliment d’aquest ideal i els seus derivats atorgarien una major probabilitat d’obtenir reconeixement simbòlic (capital) i, en definitiva, major poder en el camp artístic. El capital simbòlic és la variable que determina qui té poder en aquest camp artístic i qui està dominat. Aquest capital simbòlic estaria intervingut per l’interès de les posicions dominants, és a dir, és influït per les actituds i accions dels actors amb poder de dins i fora del camp, i és més gran com més consens o reconeixement hi hagi sobre l’obra d’una persona. A aquesta lògica de funcionament estructurant s’hi afegeixen les accions de les persones o agents del mateix camp artístic que ja han estat reconeguts prèviament i que, amb el seu capital simbòlic ja adquirit, decideixen amb els seus judicis qui és artista o què és art —això seria l’autonomia del camp, és a dir, totes aquelles dinàmiques pròpies o internes de l’àmbit artístic.
En altres paraules, el funcionament del camp artístic combinaria dos aspectes:
- les dinàmiques internes de reconeixements passats i ideals propis —com els de l’artista maleït, la creació genial i individual, o l’art per l’art— que donen com resultat una visió de les obres d’art que no solament es basa en el judici per ideals valoratius independents (autonomia del camp), i
- les condicions estructurals de la seva producció i els interessos dels qui se situen en aquest espai, que fonamentalment es basen en la crítica a la lògica econòmica i que influeixen en les dinàmiques de reconeixement i acció (heteronomia del camp).
Un exemple del funcionament del camp artístic el proporciona Bourdieu intentant explicar l’èxit de l’urinari de Duchamp. Segons ell, Duchamp prové d’una família amb gran capital cultural i relativament ben posicionada quant al capital econòmic. Aquesta posició li permet escollir una sèrie d’opcions professionals acomodades, entre les quals tria la d’artista. Es forma en pintura i després segueix les lògiques pròpies del camp i actua com un artista bohemi, maleït i rebel, sense que li importin gaire els diners. Aquest compliment d’ideals, el valor tècnic, estètic i polític de la seva obra, i una sèrie de reconeixements menors, a poc a poc, li van fent guanyar capital simbòlic —fins a aquí ha actuat més l’heteronomia del camp, és a dir, les condicions estructurants externes. Finalment, es converteix en una figura consagrada en ser reconegut per altres actors amb poder dins del camp com un gran pintor (això és, l’autonomia del camp). És des d’aquesta posició de poder en el camp artístic des d’on decideix crear el seu famós urinari La font, una obra que ridiculitza l’art i que finalment acaba aconseguint l’estatus d’obra artística, mentre que ell mateix, les persones que el recolzen i el museu on s’exposa gaudeixen del capital simbòlic suficient per a decidir què és art. Segons Bourdieu, el moviment de les «arts incoherents» va fer un intent similar, però el seu èxit va ser molt més limitat, a causa de la seva posició de poc poder, de poc capital simbòlic, en el camp artístic (Bourdieu, 1994, pàg. 183).
Per descomptat, l’àmbit de l’art s’ha estudiat des d’altres conceptes i idees diferents del que proposa Bourdieu. Seguidament, s’aborden dues perspectives oposades que antecedeixen les seves teories i que, en certa manera, l’autor francès procura qüestionar i transcendir proposant la síntesi que hem explicat. D’una banda, es troben les posicions de la teoria marxista que tradicionalment han considerat el sistema de producció artística com un reflex de les condicions estructurals de producció econòmica global sense concedir un lloc preponderant a la subjectivitat i individualitat de l’autor o autora. El funcionament del sistema de l’art seria un mer reflex dels interessos i gustos de la burgesia. En el costat oposat, se situa l’enfocament internalista del camp artístic, que defensa que aquest funciona únicament a partir de l’enteniment i la valoració de l’obra d’art d’una manera aïllada, seguint uns ideals estètics i pensant que l’única font de valor de l’obra es deu a la genialitat de l’artista.
Bibliografia
Abercrombie, N.; Hill, S.; Turner, B. S. (2006). Entrada «Habitus». The Penguin Dictionary of Sociology (pàg. 176).
Bourdieu, P. (1994). Razones prácticas: sobre la teoría de la acción. Barcelona: Anagrama.
Bourdieu, P. (1980). El sentido práctico. Madrid: Siglo XXI.
Klinger, M. (2014). A summary of Bourdieu’s (pretentious, and probably useless) theory of art, with a particular focus on the concept of a ‘field of cultural production’ [en línia]. [Data de consulta: 20 de maig de 2019].
<https://themaxklinger.wordpress.com/2014/05/14/a-summary-of-bourdieus-pretentious-and-probably-useless-theory-of-cultural-production/>