Descripció
En els estudis socials i filosòfics sobre estètica, el concepte d’esdeveniment es va popularitzar a partir de l’obra de Deleuze, que qüestiona les perspectives segons les quals l’obra d’art, i totes les característiques que la integren, no depèn dels actes d’una complexa xarxa d’actors/actants, sinó que es defineix i s’experimenta per ella mateixa. Com assenyala Díaz (2011, pàg. 129), Deleuze planteja que:
«Toda obra de arte merecedora de ese nombre constituye un acontecimiento, se define por su capacidad para producir un acontecimiento. A su vez, todo acontecimiento merecedor de ese nombre contiene un elemento esencial de creatividad que lo emparenta con la producción artística, de tal modo que los campos de la ciencia, la historia, la filosofía y el arte constituyen a la larga un sistema de vasos comunicantes trenzado alrededor de la producción de acontecimientos.»
Per Deleuze, un esdeveniment artístic és tot aquell moment en el qual s’experimenten sensacions no comunes o no conegudes fins llavors. Perquè això ocorri, assenyala que s’han de donar tres característiques (Díaz, 2011):
- L’obra d’art s’ha de sostenir per ella mateixa. És a dir, ha de tenir una intenció o una motivació que en justifiqui no solament l’existència, sinó també com es construeix: quin mitjà es tria, quina tècnica, etc.
- L’obra d’art ha de quedar definida pel seu marc. Això és, ha d’incloure la involucració en el seu procés de creació de tots els actors i àmbits que en permetin el gaudi o que es relacionin amb la seva motivació. Això atorga a l’obra el seu caràcter complex.
- La funció de l’obra d’art no ha de consistir simplement a encarnar l’esdeveniment; és necessari, a més, fer-lo circular, posar-lo en connexió amb diferents agenciaments. Això es refereix al fet que l’obra d’art, a més de permetre la revelació d’emocions profundes, ha de poder ser agenciada per altres actors o, fins i tot, ha de poder potenciar l’agenciament dels actors implicats en la seva producció.
Posteriorment, la idea d’esdeveniment ha estat emprada i revitalitzada a partir de la teoria de l’actor-xarxa de Latour. Com s’explica més en profunditat en la fitxa sobre la noció d’actor, aquesta teoria concep la realitat social com una xarxa teixida per nodes, que serien actors, i les relacions que hi ha entre ells, que es denominen traduccions. Aquesta xarxa es construeix per les interaccions i relacions d’éssers humans i d’objectes no humans. A tots ells se’ls denomina actors o, més concretament, actants (Pozas, 2010).
Des d’aquesta teoria, un esdeveniment és un «complejo indeterminado de circunstancias que habilitan posibles conexiones de actantes, a la vez que la exaltación de la indeterminación de lo colectivo» (Correa Moreira, 2012, pàg. 73). És a dir, un esdeveniment és un moment, un espai de temps o un lloc on es reuneixen tots els requisits perquè ocorrin dues coses: 1) que es doni una interacció (traducció) entre actants (actors), i 2) que aquesta interacció en reveli el potencial.
Vegem-ho amb un esdeveniment clàssic en l’àmbit de l’art com és l’exposició. Si l’exposició està correctament construïda, es reuniran en un mateix espai temporal i físic l’obra d’art, la tècnica o mitjà utilitzat, i un públic crític i reflexiu, etc., la qual cosa en permetrà la interacció i la revelació del potencial d’aquesta interacció. El potencial esmentat pot entendre’s tant com l’exploració i vivència d’emocions profundes —com deia Deleuze—, com de qualsevol altre tipus —per a la teoria de l’actor-xarxa—, com per exemple la possibilitat d’explotació econòmica.
Tant si concebem l’esdeveniment artístic a la manera de Deleuze, com si ho fem des del prisma de la teoria de l’actor-xarxa, ens estem referint a una concepció de l’obra d’art o de l’acte artístic com alguna cosa que, d’alguna manera, només és possible si està constituïda com una acció social i, com a tal, és producte de la intervenció, intenció i capacitat d’agència de múltiples actors individuals o col·lectius, i no solament humans, sinó també d’altres «actants», tals com l’espai, el temps, el mitjà artístic, la tècnica, la història, les institucions, les regulacions, etc.
La principal crítica que es fa al concepte d’esdeveniment segons Deleuze és l’expressada per Badiou, segons el qual caldria invertir la lògica de l’esdeveniment artístic perquè aquesta fos veritable. Així, si per a Deleuze una obra d’art és un esdeveniment construït per la suma d’accions i el seu sentit en depèn, Badiou argumenta el contrari: és a dir, que és l’esdeveniment de l’obra d’art el que permet donar a entendre, separar i construir totes les accions aïllades. En altres paraules, per a Deleuze, el sentit d’una obra d’art depèn de la suma de totes les parts que l’han construïda com a esdeveniment, mentre que, per a Badiou, és l’obra d’art com a esdeveniment allò que permet entendre el sentit de totes les accions que s’hi emmarquen (Máquina Crísica, 2017).
Bibliografia
Correa Moreira, G. M. (2012, maig). «El concepto de mediación técnica en Bruno Latour. Una aproximación a la teoría del actor-red». Psicología, Conocimiento y Sociedad (vol. 2, núm., pàg. 56-81).
Díaz, L. O. (2011, tardor). «Arte y acontecimiento. Una aproximación a la estética deleuziana». Revista Latinoamericana de Filosofía (vol. XXXVII, núm. 1, pàg. 127-152).
Máquina Crísica (2017). El acontecimiento según Deleuze [entrada en blog]. [Data de consulta: 20 d’agost de 2019]
<https://maquinacrisica.org/2017/06/29/el-acontecimiento-segun-deleuze/>
Pozas, M. Á. (2015). «En busca del actor en la teoría del actor-red». Dins: I Congreso Latinoamericano de Teoría Social (Instituto de Investigaciones Gino Germani. Facultad de Ciencias Sociales. Universidad de Buenos Aires) [en línia]. [Data de consulta: 21 d’agost de 2019].
<http://cdsa.aacademica.org/000-079/51.pdf>