Parlem de perspectiva per referir-nos a una tècnica de representació capaç de suggerir, mitjançant una sèrie de regles geomètriques, la tercera dimensió sobre un pla bidimensional. Tanmateix, hi ha variants i els seus desenvolupaments han respost a contextos històrics molt diferenciats. La més rellevant és la perspectiva cònica, sorgida al segle xv amb les recerques d’artistes i arquitectes com Paolo Ucello (1397-1475) o Filippo Brunelleschi (1377-1446). Consolidada gradualment com un dels paradigmes òptics més importants d’Occident, la perspectiva cònica va contribuir a redefinir no només la història de la pintura i l’arquitectura, sinó la comprensió sencera del temps i l’espai, fins a constituir-se com un dels instruments medul·lars de la modernitat.
Igual que qualsevol altra tècnica, la perspectiva té una sèrie de regles evidents, conegudes per tots, i unes altres que operen de manera implícita. Una primera evidència, per exemple, és la convergència de totes les línies en un punt de fuga. Això fa que els objectes semblin més petits o grans segons la distància de l’observador, i acaba per establir una dinàmica d’importància segons la proximitat. Per aquesta mateixa dinàmica, els objectes que estan en diagonal respecte al plànol de representació queden dibuixats en perspectiva, és a dir, subjectes a un efecte visual que els deforma, escurçant-los per augmentar la sensació de profunditat. Per aconseguir aquests resultats, la perspectiva ignora la curvatura de la terra i el fet que la percepció no es produeix realment sobre un plànol bidimensional, la qual cosa provoca diverses distorsions en la representació perspectiva. L’horitzó es concep com una línia recta abstracta en la qual convergeixen tots els plans horitzontals i desplega un sistema que tendeix a assumir com a natural i objectiu el punt de vista d’un espectador immòbil, constituït per un sol ull immutable. Una altra de les conseqüències té a veure amb el temps. La idea d’un espai geomètric i calculable porta unida la idea d’un temps lineal i un futur predictible. La perspectiva es troba a la base de la concepció moderna de la història com una fletxa ultraveloç llançada cap endavant.
Al començament del segle xx, les exploracions cubistes de Pablo Picasso (1881-1973) i Georges Braque (1882-1963) van trencar aquest paradigma, introduint la temporalitat en la representació bidimensional de manera disruptiva. El cubisme analític va proposar absorbir el recorregut de l’artista per l’espai, incloent-hi una dimensió temporal que li permetia assajar diferents punts de vista d’un mateix objecte per després unir-los com a plans bisellats. L’objecte apareix així descompost en les seves parts fonamentals i a través de la seva observació minuciosa és possible reconstruir diferents posicions del subjecte a l’espai. A La finestra oberta (1921), per exemple, l’artista Juan Gris (1887-1927) integra i aprofundeix les recerques cubistes, desmuntant i estranyant una de les metàfores fundacionals de la perspectiva (l’etimologia de la qual, precisament, significa «veure a través de»).
A partir de les avantguardes, la perspectiva cònica ha anat perdent gradualment hegemonia i ha començat a ser discutida per altres paradigmes visuals. L’artista i assagista Hito Steyerl afirma que «el nostre sentit de l’orientació espacial i temporal ha canviat radicalment en anys recents com a conseqüència de les noves tecnologies de vigilància i monitoratge. Un dels símptomes d’aquesta transformació és la creixent importància de les vistes aèries: panoràmiques, Google Maps, imatges per satèl·lit. Ens estem acostumant cada vegada més al que abans es denominava la visió d’ull de Déu. El punt de vista estable i singular està sent complementat (i moltes vegades reemplaçat) per múltiples perspectives, finestres superposades, línies i punts de fuga distorsionats» (2014, pàg. 17). Per a Steyerl la metàfora de la finestra ja no és útil per explicar aquest moment històric. Abans que estar d’empeus sobre una superfície estable, contemplant una línia d’horitzó capaç d’ordenar la navegació i els desitjos, ens envolta el vertigen del mareig, la sensació d’estar caient sense pausa, completant un trajecte on, en realitat, mai hi ha terra ferma al final. A més d’esbossar un diagnòstic social més ampli vinculat al desenfocament d’un horitzó col·lectiu, es tractaria de la constatació que, despullats d’un punt visió monolític i unidireccional, avui ens trobem immersos en una realitat multifinestra, rodejats per una miríada de pantalles que són també capaces d’observar-nos.
En How are you feeling today? (2015) l’artista Eva Fábregas situa Clippy the Paperclip, l’antic clip assistent de Windows, darrere d’una finestra confrontada amb la vorera. El lloc paròdic que aquest personatge ocupa avui en la cultura popular, així com la seva condició de caricatura antropomòrfica, revela algunes de les estratègies dissenyades des de les empreses per orientar-nos en l’ús de programari i en la navegació de la interfície del nostre ordinador. El treball incorpora un dispositiu pel qual el vidre que separa Clippy dels transeünts s’entela, de manera que abandona, per efecte de la condensació, la seva condició de transparència.
Agostino Carracci (s/f). Vista panorámica de un pueblo ante una bahía en contorno. [Gravat]
Disponible a https://www.e-flux.com/architecture/representation/167503/rendering-the-cave-of-the-digital/
Consulta el 24/06/2019
Juan Gris (1921). La ventana abierta. [Pintura]
Disponible a https://www.museoreinasofia.es/sites/default/files/exposiciones/folletos/2001004-fol_es-001-juan-gris-en-las-colecciones-del-mncars.pdf
Consulta el 24/06/2019
Eva Fábregas (2015). How are you feeling today? [Instal·lació]
Disponible a https://www.aqnb.com/2016/04/25/eva-fabregas-how-are-you-feeling-today-2015-exhibition-photos/
Consulta el 24/06/2019
Referències
Panofsky, Erwin (1999). La perspectiva como forma simbólica. Madrid: Tusquets Ed.
Steyerl, Hito (2014). Los condenados de la pantalla. Buenos Aires: Caja Negra Ed.