Introducció
Malgrat que el cos és el principal element de partida en el performance art, juntament amb el qual s’exploren variables com ara l’espai, la copresència, el temps, etc., els objectes i materialitats també hi exerceixen un paper clau, ja sigui usant objectes existents (des d’objectes personals a objectes trobats, adquirits, quotidians, materials diversos) o creant-ne de nous durant el transcurs de l’acció. La majoria d’ells estan carregats d’una significació important, perquè actuen com a catalitzadors simbòlics i conceptuals. I és que el performance art s’ha interessat per com es creen les relacions amb els objectes o també per mostrar les maneres com ens relacionem amb ells i les materialitats, o totes dues opcions.
Què és?
Si bé podria semblar que hi ha una contradicció entre objecte i performance, ja que el performance art emergeix als anys setanta com una pràctica immaterial de contestació als discursos hegemònics de l’art, en què l’obra artística adquiria un aspecte auràtic d’objecte i mercaderia, la veritat és que els i les artistes de la performance no van renunciar a l’ús d’objectes en les seves accions; de fet, en la majoria d’elles en són un pilar fonamental. L’accent que posa la performance en la relació vivencial en l’aquí i l’ara, i en el diàleg entre performer, públic, espai i acció, situa els objectes com a mediadors i activadors en l’acció. Això implica que hi ha un canvi de paradigma en què es problematitza la relació dual «subjecte/cos-objecte», «animat-inanimat», cap a una concepció relacional i de creació de situacions, atmosferes i experiències.
No obstant això, aquest canvi de paradigma en el llenguatge de la performance, que explora la representació sense producció, obre un seguit de dilemes, interrogants i paradoxes en relació amb qüestions com el registre i la documentació de l’art d’acció, en què els objectes que sobreviuen a l’acció moltes vegades han adquirit pòstumament una fetitxització auràtica de la qual precisament fugien els artistes. Així, materials tan comuns com el feltre, la palla o el greix, en el cas de les accions de Joseph Beuys, que tenien un rol catalitzador i sanador en les seves accions, han adquirit un valor gairebé de relíquia als museus que exposen els materials originals. En altres casos, per la caducitat d’aquests materials, són substituïts per uns altres que, fins i tot sense tenir l’estatus de testimoni del moment, continuen dotats d’una aura que contradiu el paper que tenien en aquesta acció.
Com a exemple de com alguns performers es resisteixen a dotar de valor els objectes que usen en les seves accions, o a inferir-los un valor de document i registre de l’acció, està el cas de Marina Abramović. El 1974 va realitzar l’acció «Rhythm 0», en què exposava el seu cos durant sis hores, durant les quals el públic podia usar el seu cos i intervenir-hi mitjançant objectes disponibles en una taula, des de flors i pintallavis a un ganivet, fulles d’afaitar, una destral i, fins i tot, una pistola carregada. Abramović explica que sempre llença els objectes que ha fet servir a les seves performances per evitar que el sistema mercantilista de l’art fetitxitzi els objectes que han format part de les seves accions efímeres. La seva manera de documentar les accions és mitjançant registres videogràfics i fotogràfics, però mai mitjançant els objectes que han format part de les seves accions. Per això, quan repeteix les performances, els torna a comprar. Durant, el 1988, va ser convidada a participar en l’exposició del MOCA «Out of Actions: Between Performance and the Object, 1949-1979», Abramović va enviar un dibuix de com s’havia de muntar la taula coberta amb unes estovalles blanques, juntament amb una llista dels 27 objectes que havien de comprar per exposar, i el comissari de l’exposició li va respondre indignat reclamant els objectes originals.
Fotografia de l’exposició amb la taula i els objectes de la performance Rhythm 0
Font: https://www.lissongallery.com/artists/marina-abramovic (revisat el 6 de juliol de 2021).
En aquest toolkit no entrarem en la qüestió de l’objecte com a registre i documentació, sinó a l’important rol que els objectes, les coses i les materialitats tenen en l’art d’acció, ja que els i les artistes no sols se serveixen dels seus cossos materials, sinó que també interactuen amb altres elements que tenen una gran càrrega conceptual i simbòlica. Les aproximacions al material en el performance art són molt diverses i variables, des de l’ús d’objectes existents que formen part de l’acció, però no hi tenen un paper central, a les accions en què sí que tenen un focus central, o a la creació d’objectes i artefactes nous durant l’acció, etc.
Exemples
Marta Rosler, Semiòtica de la cuina (1975)
En aquesta videoperformance, Marta Rosler presenta objectes de cuina seguint l’ordre alfabètic. Com a referència, parteix dels programes de cuina televisats del moment, però ho fa des d’una mirada paròdica i irònica, amb la finalitat que reflexionem sobre la transformació de la dona en un signe que forma part d’un sistema de signes que la relacionen amb la producció de menjar. Per a això se serveix d’una sèrie de gestos agressius i de mímica quan agafa els objectes, per retornar-los una mirada sinistra. Finalitza l’acció amb la Z fent un gest del Zorro amb el ganivet, amb el qual vol alertar-nos que la seva performance té poc a veure amb l’acte de cuinar. Els objectes, en aquesta acció, són una part d’un procés social de subjectivitat que no sols és semiòtic, sinó que també té conseqüències materials que afecten la vida de les dones.
Esther Ferrer, Las cosas (1990, 2018)
En aquesta performance, Esther Ferrer comença la seva acció asseguda en una cadira, d’esquena a l’audiència, i es va col·locant diversos objectes, un per un, sobre el cap mentre es lleva la roba. Després, una vegada nua, es mou a una altra cadira i s’asseu davant de l’audiència. A mesura que es va vestint, es continua posant objectes sobre el cap. Cada vegada que se’ls va traient i posant al cap, col·loca els objectes damunt de la taula, en el mateix ordre en què els ha recollit, l’un darrere d’un altre. Aquesta acció s’ha realitzat diverses vegades i no sempre de la mateixa manera: en algunes ocasions inclou altres persones, o no es despulla, o els objectes van variant. Però en totes les versions provoca la incomoditat de l’espectador per l’absurd de la situació com a motor que impulsa l’acció.
Les coses que utilitza a l’acció i que donen nom a la performance són objectes ordinaris de la vida quotidiana, com ara una taula, una cadira, un got, un embut, un pa, una bossa, un martell, un mirall, etc. A l’acció els descontextualitza de la seva funció habitual, de manera que adquireixen un nou valor simbòlic per la seva relació amb el cos de l’artista, que els manipula sense que perdin el caràcter objectual i instrumental, però des d’una gestualitat absurda.
Per a més informació i documentació de l’acció, vegeu aquest enllaç.
Marc Bestué i Lluís Vives, Acciones en casa (2005)
Amb aquesta videoacció van guanyar el Concurs d’Arts Visuals Miquel Casablancas i Generaciones 2006 de Caja Madrid, i més tard la van mostrar en la seva participació a la Biennal de Venècia, el 2009. El punt de partida per a l’acció és la relació entre públic i privat i els límits d’un pis de l’Eixample de Barcelona. La peça consta d’un centenar de microaccions a manera de videodiari quotidià, però també com una mena de manual d’instruccions numerades d’intervencions a casa. L’inventari d’accions que proposen, basades en petits gestos, més aviat bromes, trucs, enganys i males jugades domèstiques en diferents parts de la casa, provoca un efecte de sorpresa que pertorba la rutina i l’ús quotidià dels objectes de la llar.
La incorporació de l’absurd a la materialitat quotidiana ens retorna la mirada a la nostra experiència limitadora en el dia a dia de la llar i ens convida a altres maneres d’explorar i experimentar amb les coses: tallar un ou per la meitat amb un xerrac, usar el microones com a llum, posar un got d’aigua amb gas a prop d’un endoll, etc. En algunes de les accions hi ha picades d’ullet explícites a moments clau de la història de l’art contemporani, com ara el surrealisme, el dadaisme, Fluxus, l’art conceptual i, fins i tot, l’aparició de Bruce Nauman (consulteu aquí).
Lygia Clark, Óculos (1968)
L’artista brasilera Lygia Clark és coneguda pels seus objectes mòbils, que generen experiències sensorials quan s’activen mitjançant la participació del públic. Aquests objectes mediadors van ser emprats en diverses accions per recuperar la relació amb el cos des d’una consciència total d’aquest, com en el cas d’Òculos. L’objecte creat per a aquesta acció eren una mena d’ulleres amb miralls que alteraven la visió dels participants, amb les lents unides entre si, de manera que dos participants estaven connectats mitjançant l’accessori que duien posat. Aquí la clau de l’obra és la comunicació que es genera entre aquests dos participants i l’experiència que sorgeix de portar aquestes ulleres, com una oportunitat de contacte i intimitat en una mena de «diàleg òptic», però també la interacció que es dona amb les altres persones que assisteixen a la performance i que no porten les ulleres.
Óculos, de Lygia Clark
Font: https://www.guggenheim-bilbao.eus/sabias-que/el-arte-como-mediador (revisat el 6 de juliol de 2021).
Óculos, de Lygia Clark
Font: https://www.moma.org/audio/playlist/181/2414 (revisat el 6 de juliol de 2021).
Referències
Bolt, B. (2013). «Introduction. Toward a “New Materialism” through the Arts». A: E. Barrett; B. Bolt (ed.). Carnal Knowledge. Towards a ‘New Materialism’ through the Arts (pàg. 1-13). Londres / Nova York: I. B. Tauris.