Introducció
A l’hora de crear una performance, és molt important pensar el sentit i l’enfocament que se li vol donar, és a dir, quin és el seu motor i finalitat i en quin context es vol dur a terme. Aquestes coordenades, juntament amb el tema i l’enfocament de l’acció, ens poden ajudar a pensar el tipus de registre que tindrà la performance, és a dir, si és una acció de denúncia pensada per ser realitzada a l’espai públic, o si, fins i tot sent de denúncia, està pensada amb un caràcter més intimista i autobiogràfic, o si té un registre en clau d’humor i paròdia, etc.
Què és?
Tot i que hi ha una infinitat de registres, amb els seus matisos i combinacions, aquí apuntem set dels registres més comuns en l’art d’acció: de celebració, de resistència, de cures, de participació, de paròdia, de denúncia i d’ofrena.
Exemples
Ada Vilaró, Públic present 24 hores (2016)
Aquesta és una acció que neix de la voluntat de recuperar els carrers i l’espai públic com una àgora que genera comunitat. Per a això, Ada Vilaró recupera alguns dels pilars bàsics de la performance, com són el cos, el silenci i la presència, i convida el públic a estar present, fer-li companyia asseient-se en unes cadires i comunicar-se amb el silenci mitjançant unes pissarres en què lliurement poden escriure i demanar el que vulguin. Les cadires remeten a l’espai privat confortable de la llar i les pissarres són un canal per donar veu i transformar la plaça en un espai que dilueix les fronteres entre públic i privat.
L’acció dura 24 hores, en què Vilaró demana al públic el que necessita a cada moment mitjançant les pissarres: aigua, menjar, anar al lavabo i que algú la substitueixi.
Entrevista a Ada Vilaró sobre el projecte i registre de l’acció que va realitzar al festival Sismògraf d’Olot el 2016.
Melati Suryodarmo, Exergie-Butter dance (2010)
Melati Suryodarmo va néixer el 1969 a Surakarta (Indonèsia). Va estudiar Relacions Internacionals i Ciències Polítiques a Bandung (Indonèsia), abans d’ingressar a la Universitat d’Arts de Brunsvic, on va estudiar butoh i coreografia amb Anzu Furukawa, i conceptes de performance amb Marina Abramović. Precisament la idea per a aquesta performance va sorgir d’una tasca que va encomanar Abramović als seus estudiants, i que era crear una peça usant només 10 dòlars de pressupost.
L’exergia és una mesura de la termodinàmica que indica la disponibilitat de l’energia. La idea és que una part de l’energia d’un sistema es pot aprofitar per fer treball mecànic, elèctric o d’un altre tipus. En aquesta acció, Suryodarmo parteix d’aquest concepte i l’associa amb la mantega, com a element gras que, en contacte amb la calor del seu cos i la fricció dels peus mentre balla damunt de vint pastilles de mantega, produeix una fusió i fosa que es transforma en energia. Durant l’acció sentim tambors tribals de cerimònies indonèsies que donen un ritme i cadència in crescendo amb què acompanya els moviments i el ball.
Però, a mesura que la mantega es desfà, Suryodarmo rellisca i cau sempre, i cada vegada s’ha de tornar a aixecar i continuar fins que va perdent energia pel cansament i el dolor pels cops en caure. Per a aquesta acció, es va inspirar en la noció de «temps», especialment en relació amb els temps del cos humà, el seu temps biològic, psicològic i físic i la incapacitat de controlar «les caigudes», la decrepitud del cos. Malgrat les caigudes, l’important és tornar-se a aixecar de manera resilient. Però Suryodarmo també és conscient que les seves performances es mouen en un terreny ambigu, obert a moltes interpretacions segons el context cultural dels receptors, ja que reflexiona sobre qüestions polítiques i ecològiques. Per exemple, el greix de la mantega fosa pel cos de Suryodarmo també ens pot remetre a la grassofòbia a la societat occidental, obsessionada per tenir un cos ideal sense greix corporal, i a com les persones que pateixen assetjament s’aixequen malgrat els cops i les crítiques (https://www.youtube.com/watch?v=v31ifzao2tu).