Introducció
A l’hora de crear una performance, és molt important pensar el sentit i l’enfocament que se li vol donar, és a dir, quin és el seu motor i finalitat i en quin context es vol dur a terme. Aquestes coordenades, juntament amb el tema i l’enfocament de l’acció, ens poden ajudar a pensar el tipus de registre que tindrà la performance, és a dir, si és una acció de denúncia pensada per ser realitzada a l’espai públic, o si, fins i tot sent de denúncia, està pensada amb un caràcter més intimista i autobiogràfic, o si té un registre en clau d’humor i paròdia, etc.
Què és?
Tot i que hi ha una infinitat de registres, amb els seus matisos i combinacions, aquí apuntem set dels registres més comuns en l’art d’acció: de celebració, de resistència, de cures, de participació, de paròdia, de denúncia i d’ofrena.
Exemples
Carolee Schneemann, Meat Joy (1964)
Carolee Schneemann va estar vinculada amb el context artístic alternatiu als anys seixanta, en què les pràctiques Fluxus i happening desafiaven la crítica institucional que advocava per l’action painting i l’expressionisme abstracte. Schneeman pertany a la generació de les primeres artistes feministes que van lluitar per visibilitzar l’art realitzat per dones i que van usar els seus cossos despullats per aportar nous discursos sobre el gènere i la sexualitat. Les seves primeres obres van estar molt influïdes pel dramaturg Antonin Artaud i el seu «teatre de la crueltat», per la coreògrafa Yvonne Rainer i les companyies experimentals Judson Dance Theatre i Living Theater Company.
L’acció Meat Joy es va estrenar al primer Festival de Lliure Expressió al Centre Americà de París, el maig del 1964, i va suposar una celebració de la carn, una performance sensual i un ritual d’èxtasi per a els performers. Vuit performers (incloent-hi Schneemann) ballaven despullats i es retorçaven entre ells alhora que fregaven menjar (carn i peix), pintura i papers pels seus cossos en una acció que generava, a la vegada, repulsa, comicitat i erotisme; el sexual es combinava amb l’acumulació d’escombraries i menjar consumista, en una dualitat entre el bell i l’abjecte. La manera d’acostar-se a la idea de celebració, erotisme i sexualitat de la peça va ser molt oberta per a l’època, ja que els cossos nus s’acariciaven i lluitaven en una església en una espècie d’orgia simbòlica d’èxtasi de la carn.
Així ho descriu Schneemann: «Hi havia moltes raons per usar el cos nu en els meus treballs cinètics de teatre: per abordar els tabús contra la vitalitat del cos nu en moviment, per erotitzar la meva cultura de la culpabilitat i confondre la cultura de la rigidesa sexual ―que la vida del cos és més variada i expressiva del que la societat repressiva sexualment pot admetre―» (Schneemann, 1979, pàg. 194).
Amb teatre cinètic es refereix a la participació de moviments pautats i improvisats amb una varietat àmplia de materials. Aquest format, juntament amb l’ús del cos nu com a superfície d’exploració i creació artística, li va servir per afrontar un seguit de tabús i repressions socials i culturals.
El mateix any en què es va estrenar, es va repetir a l’església Judson de Nova York per ser filmada: la performance en viu es va transformar en un assemblage cinematogràfic d’una durada de 6 minuts. A l’àudio escoltem una veu de dona que parla simultaniejant el francès i l’anglès i que és interrompuda per moments per fragments musicals.
A continuació, la sinopsi del film:
«Meat Joy és un ritu eròtic: excessiu, indulgent, una celebració de la carn com a material: peix cru, pollastre, salsitxes, pintura humida, plàstic transparent, cordes, pinzells, restes de paper. La seva propulsió és cap a l’extàtic, canviant i girant entre tendresa, salvatgisme, precisió, abandó; qualitats que en qualsevol moment poden ser sensuals, còmiques, alegres, repel·lents. Les equivalències físiques es representen com un corrent psíquic en què els elements en capes s’acoblen i guanyen intensitat pel complement d’energia del públic. Les performances originals es van fer notòries i van introduir una visió de “l’eròtic sagrat”. Aquest vídeo es va crear a partir d’una pel·lícula original de tres actuacions de Meat Joy el 1964, a la seva primera performance al Festival de l’Expressió Lliure, París, Dennison Hall, Londres, i Judson Church, a la ciutat de Nova York.»
Meat Joy va ser una acció provocativa que buscava desdibuixar els límits de l’art concebut tradicionalment com una pintura o una escultura i incorporar l’ús del cos humà en accions efímeres com a objecte d’art. En aquesta celebració de la carn, en què els cossos gaudeixen entre cordes, plàstics, salses, menjar i pintura, sentim una eròtica i una repulsa alhora. (Vegeu a https://www.youtube.com/watch?v=d6ak9ti3-lu).
Verónica Ruth Frías, La última cena entre mujeres (2018)
En aquesta performance hi ha una referencialitat explícita al quadre de Leonardo Da Vinci El Sant Sopar, però en aquest cas les figures masculines són substituïdes per dones que es dediquen al camp cultural. L’acció vol reflexionar sobre la precarietat de les dones al món artístic i alhora sobre la dificultat de conciliar feina i maternitat, ja que moltes d’elles són mares i porten els seus fills a aquest sopar. La performance comença amb una tableau vivant, és a dir, un retaule estàtic en què les dones, vestides de vermell, mimetitzen les poses de l’obra de Leonardo. A aquesta immobilitat la segueix un moment de moviment i desordre, coincidint amb l’entrada dels fills i filles de les performers que són mares. Amb aquest petit gest hi ha un gir de sentit significatiu en l’acció: d’un moment sacre que representa una escena de la Bíblia, passem a una escena de vida familiar en què diverses famílies comparteixen aliments en una taula i aquestes dones es donen l’oportunitat de celebrar plegades un moment especial. Però l’escena pot presagiar un altre tema menys alegre, l’últim sopar abans del sacrifici, reforçat per les vestidures vermelles, símbol de la violència i la sang vessada per la violència de gènere envers moltes dones i els seus fills (https://www.youtube.com/watch?v=vlf97thksva).
Referències
Schneemann, C.; McPherson, B. R. (1979). More Than Meat Joy. Complete Performance Works & Selected Writings. Mcpherson & Co.