Conferència

Introducció

Una altra qüestió clau a l’hora de plantejar-se la creació d’una performance és pensar quin tipus de format o llenguatge volem plasmar. És a dir, una vegada filat el tema i l’enfocament, pensats els objectes i elements amb què volem jugar, així com el registre que volem donar a l’acció (d’humor, d’ofrena, etc.), també és clau si estem pensant més a realitzar una acció en solitari o en grup, si l’acció revisitará tradicions com el happening o la performance conceptual, etc.

Què és?

Tot i que hi ha molts tipus de formats, amb les seves combinacions, es proposen set dels registres més comuns en l’art d’acció: conferència, ritual, happening, Fluxus, acció conceptual, solo performance i performance grupal. No obstant això, es poden explorar molts altres, fins i tot hibridar-los, com per exemple realitzar un solo performance amb component de ritual, una performance grupal Fluxus, etc.

Quant als conceptes solo performance i performances grupals

El terme es refereix a actuació en solitari o en grup. D’una banda, encara que normalment sigui el mateix artista que ha creat la partitura de l’acció qui l’executi, ja que normalment hi ha un desig d’expressar qüestions personals, no necessàriament ha de ser aquest el que l’executi. De l’altra, hi pot haver una gran varietat de formats que siguin més propicis al solo performance, com el ritual i l’art conceptual, i uns altres de més comuns a les performances grupals, com el happening o Fluxus. Com es pot veure en l’apartat del Toolkit «Registres», també hi ha una combinatòria diversa d’exemples d’accions que es poden fer com a solo performance o com a performances grupals: de celebració, de resistència, de cures, de participació, de paròdia, de denúncia i d’ofrena.

Exemples

Tot i que un dels clixés de la performance parteix de la idea que s’han de fer sempre en silenci, no és així, ja que molts artistes incorporen sons, diàlegs i text a les seves accions i juguen amb el format de la conferència, com es pot veure a l’apartat del Toolkit «Elements», al viewpoint d’acceleració/desacceleració. Altres exemples de performers que es basen en el format de la conferència són els següents:

Carlos Pina, No parlaré (2009)

L’eix central del treball de Carlos Pina gira al voltant de la politització de la seva pròpia vida: aborda temes com ara la politització del cos i la medicalització, la teràpia i la memòria col·lectiva i la geopolítica global. El 1993 va fundar, juntament amb Maria Cosmes, el col·lectiu Stidna! (www.stidna.org) i va ser membre del Club8 Difusió de la Performance, que des del 2001 fins al 2010 va dirigir les deu edicions del Festival de Performance eBent, a la ciutat de Barcelona (https://ebent.eu/).

A l’acció «No parlaré», Pina comença afirmant que, malgrat que a les seves accions sol parlar i les seves performances són polítiques i parlen sobre qüestions polítiques, en aquesta no ho farà. En el transcurs de l’acció, mentre va creant un objecte amb cartons i benes de guix, va repetint la negació «No parlaré de…» i va enumerant una sèrie de temes i conflictes polítics, militars i econòmics globals (https://vimeo.com/286646288).

Esther Ferrer, El arte de la performance: teoría y práctica (1993, 2012)

Esther Ferrer és una de les principals performers de l’art espanyol contemporani des del 1965. Va formar part del grup ZAJ (fins que es va dissoldre el 1996). Ferrer ha aconseguit un ampli reconeixement internacional en el camp de l’art d’acció.

El 1993 va realitzar per primera vegada a Sant Sebastià la performance El arte de la performance: teoría y práctica, i el 2012 la va repetir al museu Es Baluard de Palma.

Una hilarant i absurda conferència acadèmica en què Ferrer vol definir sense parlar què és el performance art i quines són les seves tipologies, mentre les posa en pràctica per exemplificar-les. Com en el cas de Carlos Pina, es juga amb la negació per dur a terme una conferencia-explicació (https://vimeo.com/61516168).

Maria Gimeno, Queridas viejas (2014, 2020)

Així presenta la performance la seva creadora, com una performance que reivindica el lloc de les dones artistes en la història de l’art:

«Queridas Viejas és una conferència performativa en què incloc les dones artistes al manual Història de l’Art d’E. H. GOMBRICH (1909-2001), un llibre amb el qual tantes generacions han estudiat art arreu del món. Llibre que és la icona del cànon establert i que defineix el que és Art amb A majúscula. L’acció implica engreixar el llibre, “fent lloc” a les dones creadores, mitjançant talls amb ganivet al seu interior, incloent-hi les pàgines que falten. Les pàgines estan confeccionades minuciosament després d’investigar cadascuna de les artistes, maquetant els textos i les obres, copiant el disseny del llibre original.

Queridas Viejas és una conferència performativa, que va néixer de la necessitat de posar en valor el treball de les dones artistes al llarg de tota la història de l’art.
Des de petita visitava el Museu del Prado i amb avidesa observava meravellada les obres de Ribera, Velázquez, Goya… No vaig reparar mai el fet que tots els quadres del Prado d’aleshores estaven pintats per homes. Jo mateixa sempre vaig dibuixar i sempre vaig voler ser pintora, llegia i mirava els llibres que hi havia a casa meva dels grans mestres de la pintura antiga així com els llibres sobre Miró o Picasso… Cap d’aquests llibres no era d’artistes dones, com Frida Kahlo per exemple, que possiblement era una de les primeres exposicions monogràfiques dedicades a una dona que jo vaig visitar quan ja era major d’edat a la meva ciutat, Madrid.

El més sorprenent de tot això és que jo no m’adonava que les dones no hi eren, simplement era normal, i el més estrany de tot és que ni tan sols les trobava a faltar, ni fins i tot sent jo mateixa una aspirant a artista. És inconcebible! Com podia jo voler ser artista si no hi havia dones artistes en el Prado?

Vaig estudiar Belles Arts i recordo llegir apassionada el llibre que fins i tot avui és lectura obligada, Història de l’Art (1950), d’Ernst H. Gombrich. Un text dinàmic, accessible i complet. Un dels manuals fonamentals sobre història de l’art, escrits en el segle xx, que qualsevol historiador o interessat, en la mesura que sigui, en la història de l’art ha llegit.
Aquest text, recentment ha cridat molt la meva atenció, perquè encara que sembli increïble, quan el vaig llegir l’any 1991 amb 21 anys tampoc no em vaig adonar que no hi havia ni una sola dona artista inclosa en aquest text! Com pot ser? La gent s’esquinça les vestidures quan li ho expliques i pregunten incrèduls “Però segur que no hi és Frida Kahlo?” I haig de contestar que NO, perquè realment, no hi és, ni ella ni cap altra. És un monogràfic sobre homes artistes blancs de classe mitjana.

La conferència té com a fil conductor el text esmentat a dalt, seguint l’estructura cronològica i estilística del text de Gombrich, amb la qual estem familiaritzats i que és el vehicle perfecte per  parlar sobre les dones artistes que no estan incloses al llibre.

La meva proposta consisteix a esmenar l’error comès per Gombrich i introduir les pàgines que falten al llibre. Començo al segle x, la cerca de dades fiables d’abans d’aquestes dates és complicada, de manera que començo a introduir les pàgines que falten a partir del segle x i d’aquí continu fins al 1950 del segle xx, que és quan es va publicar el llibre per primera vegada.

La conferència consisteix a fer un recorregut ordenat pels capítols del llibre en què realitzo l’acció física d’introduir, mitjançant el tall amb ganivet del cantell interior del llibre, les pàgines que hi falten, que no són altres que les pàgines dedicades a les obres de dones artistes, esmenant així l’error que per omissió comet el text i col·locant-les en el lloc exacte que els correspon dins de la història, al costat dels seus contemporanis. Després d’introduir la pàgina que falta, introdueixo breument les artistes amb dades referents a la seva vida i treball, amb el suport d’imatges de les seves obres.

Amb l’ajuda d’una bibliografia de crítiques i historiadores fonamentalment feministes, que van ser les que van obrir la bretxa per comprendre i situar aquest oblit garrafal de la història de l’art, estudio els textos de Linda Nochlin, Griselda Pollock i Rozsika Parker, Christine Battersby, Judith Butler, Patricia Mayayo, Estrella de Diego, Miriam Fernández Cao, Frances Borzello, Silvia Federicci que em serveixen de guia i suport teòric, crític i històric».

Gimeno (a https://www.mariagimeno.com/queridas-viejas-project, revisat el 15 de juliol de 2021)

L’acció ha tingut tal èxit i repercussió que l’ha repetida en nombroses ocasions i en diferents països. El 2019 la va fer en el marc de la mostra «Irreductibles», en el context de l’exposició «Feminismes!» del CCCB (https://www.cccb.org/ca/multimedia/videos/queridas-viejas-de-maria-gimeno/233602).