Introducció
A l’hora de crear una performance, és molt important pensar el sentit i l’enfocament que se li vol donar, és a dir, quin és el seu motor i finalitat i en quin context es vol dur a terme. Aquestes coordenades, juntament amb el tema i l’enfocament de l’acció, ens poden ajudar a pensar el tipus de registre que tindrà la performance, és a dir, si és una acció de denúncia pensada per ser realitzada a l’espai públic, o si, fins i tot sent de denúncia, està pensada amb un caràcter més intimista i autobiogràfic, o si té un registre en clau d’humor i paròdia, etc.
Què és?
Tot i que hi ha una infinitat de registres, amb els seus matisos i combinacions, aquí apuntem set dels registres més comuns en l’art d’acció: de celebració, de resistència, de cures, de participació, de paròdia, de denúncia i d’ofrena.
Exemples
Marina Abramović, Balkan baroque (1997)
Aquesta performance parteix d’un ritual de reparació, tant autobiogràfic com social, que barreja el real i l’imaginari per mitjà d’una acció en viu i una instal·lació de vídeos. Balkan baroque és un ritual de dol per les morts del conflicte armat dels Balcans, la neteja ètnica i la destrucció provocada en la desintegració de Iugoslàvia.
La performance es va presentar per primera vegada a la Biennal de Venècia del 1997 i va ser premiada amb el Lleó d’Or. Durant l’acció, Abramovic estava asseguda damunt d’una pila de 1.500 ossos de boví, que, durant 6 hores diàries i al llarg de 4 dies, anava netejant amb un raspall de pues de ferro, aigua i sabó, fins a eliminar les restes de sang seca i carn, alhora que cantava cançons de bressol. Simultàniament, a la videoinstal·lació formada per tres pantalles a manera de tríptic, es projectava a la part central la imatge d’Abramović, vestida amb una bata blanca a manera de científica, explicant com es van crear als Balcans les rates llop, que, com els éssers humans en guerra, quan se les sotmet a situacions límit, es comencen a exterminar entre si. En una altra de les pantalles hi apareixia el seu pare amb una pistola a la mà, i al davant la seva mare, fent el gest d’aixecar les mans en senyal de rendició. I a la tercera instal·lació hi apareixia l’artista amb uns enagos negres, encarnada en una cantant de taverna que ballava i entonava melodies populars de Romania i Sèrbia.
També hi havia una mena de piles baptismals de coure plenes d’aigua bruta i que desprenien una forta olor de mort, i en la superfície de les quals es reflectien les projeccions de vídeo, suggerint un ritual de purificació espiritual i de reparació per aquestes morts violentes. Però l’acte veritable de purga van ser les esgotadores hores en què Abramović netejava incansablement els ossos, com una manera de portar el dol individual al social i reparar tot aquest dolor per poder construir un futur sense rancúnies ni odi.
Vegeu fragments de l’acció a: https://www.youtube.com/watch?v=uqigtzutmv0
Sindillar/Sindihogar
Sindillar és el primer sindicat independent de treballadores de la llar i de les cures a Barcelona. Neix el 2011 arran de la falta d’una organització independent amb perspectiva de gènere, classe i raça, i treballa sobre diferents eixos, com ara la discriminació, la precarietat laboral, la invisibilitat de les cures, etc. Entre les seves maneres de visibilitzar la lluita, se serveixen de llenguatges com la performance, les derives per la ciutat i els tallers anomenats «Mimo-política: política del cuidado», que consisteixen en una sèrie de trobades d’autoconsciència i reconeixement mutu per a la transformació social. Per a això, la performance és un vehicle per a la cura i per a la simbolització que juga amb l’ambigüitat del terme (‘fer mim’, però també ‘cuidar-se’). A la seva pàgina web expliquen com entenen l’encreuament entre política, cures, treball i pràctica artística: https://sindillar.org/project/arte-mimo-politica/
El novembre del 2016 van realitzar una de les seves performances a l’espai públic, titulada Poéticas y políticas de los cuidados… recetas rebeldes, en el marc de la jornada Migròctones, organitzada per Sindillar (vegeu https://labonne.org/migroctones-2016-poetiques-i-politiques-de-les-cures/).
Van ser convidades a realitzar l’acció com a part del projecte de mediació «Interfícies», a l’Arts Santa Mónica, en el marc de l’exposició col·lectiva «60 dB / 16 kHz. BCN. Sents la violència?», una exposició de caràcter documental que reflexiona sobre algunes formes de violència no explícita que ocorren a Barcelona (https://www.youtube.com/watch?v=8enynwjzgpq).
En el cas de Sindillar, les cures no sols travessen la seva pràctica creativa amb performances reivindicatives realitzades a l’espai públic, sinó que també suposen una eina d’autoconsciència i reafirmació col·lectiva als seus tallers. Les cures estan presents en la seva militància, però també en la seva vida diària, en els seus llocs de treball com a cuidadores, i totes aquestes qüestions també travessen les performances que realitzen, en què les cures estan molt presents.