Descripció
El concepte d’otredat fa referència al reconeixement i construcció de l’alteritat, és a dir, d’allò que es percep com a diferent o aliè respecte al subjecte o grup social propis. Aquesta noció implica un procés complex de distinció entre el «jo» o el «nosaltres», i l’«altre» o els «altres», que involucra dimensions identitàries, culturals, polítiques i ètiques.
En l’àmbit filosòfic, el concepte d’«otredat» es desenvolupa, principalment, a partir del segle XX, encara que les seves arrels es poden trobar en la filosofia hegeliana amb la dialèctica de l’amo i l’esclau. Mitjançant aquesta figura, Hegel descriu la lluita entre dues consciències que busquen el reconeixement recíproc, però acaben en una relació de dominació i en un reconeixement imperfecte. És Emmanuel Levinas qui aprofundeix en aquesta noció mitjançant l’ètica de l’alteritat i qui planteja que la relació amb l’«altre» és una condició per a la construcció de la identitat o de l’ésser (Levinas, 2002). Aquesta aproximació comporta una ruptura amb la tradició filosòfica occidental centrada en el subjecte i desenvolupa la idea que la subjectivitat només es constitueix en la relació amb l’alteritat i no tant, o no només, en la relació amb l’objecte.
L’otredat té una relació estreta amb altres conceptes com l’alteritat, la identitat i l’exclusió. Si bé alteritat i otredat s’acostumen a utilitzar com a sinònims, alguns autors estableixen matisos: mentre l’alteritat seria una categoria més àmplia que designa la diferència en general; l’otredat implicaria, específicament, una diferència construïda des de relacions de poder asimètriques. La identitat, per la seva banda, es configura, sobretot, per mitjà de la diferenciació pel que fa a l’otredat, perquè el reconeixement del que no som contribueix a definir el que sí que som. Quant a l’exclusió, apareix com una conseqüència freqüent dels processos d’«altresió», quan la diferència es tradueix en desigualtat o marginació.
Un exemple d’aquestes relacions conceptuals des d’una perspectiva postcolonial és l’«orientalisme», un concepte desenvolupat per Edward Said per analitzar com Occident construeix una imatge d’Orient com el seu «altre», i hi projecta característiques oposades a les que s’atribueix a si mateix (per exemple, l’exotisme, la sexualització, el misteri, la irracionalitat o l’endarreriment). Aquest procés d’«altresió» permet a Occident definir-se per contrast i justificar relacions de dominació tant simbòlica com material i política (Said, 1978).
Des de la perspectiva sociològica, l’otredat és central per comprendre com es construeixen les identitats col·lectives i les dinàmiques de pertinença. Els grups socials i culturals es defineixen en gran manera per contrast amb aquells que consideren diferents, i estableixen fronteres simbòliques que regulen la inclusió i l’exclusió. Com assenyala Zygmunt Bauman, «la identitat nacional es construeix sistemàticament com a oposició als “altres” triats» (Bauman, 2005, pàg. 53).
Les relacions de poder són inherents a la construcció de l’otredat, perquè la designació de l’«altre» poques vegades ocorre en condicions d’igualtat. Qui té el poder de nomenar i representar l’altre exerceix una manera de dominació simbòlica que pot legitimar o reforçar desigualtats estructurals. L’otredat esdevé així un mecanisme per naturalitzar jerarquies socials, culturals, racials o de gènere, i les presenta com a diferències essencials o inevitables. Aquest procés ha estat especialment visible en contextos colonials i postcolonials, en què la construcció de l’«altre» colonial com a inferior, primitiu o exòtic ha servit per justificar projectes de dominació (Spivak, 2010).
En l’àmbit visual, artistes com Ana Mendieta han explorat l’otredat des de la seva pròpia experiència com a dones i com a subjectes sotmesos (Abby, 2015). En la sèrie Siluetas (1973-1980), Mendieta inscriu el seu cos en el paisatge per qüestionar els límits entre el propi i l’aliè, entre naturalesa i cultura, de manera que visibilitza les polítiques del cos i la pertinença. El seu treball comporta una reflexió crítica sobre la construcció de l’«altre» i les relacions de poder implicades en aquest procés (Blocker, 1999).
Un segon exemple artístic també es basa en la idea de les siluetes. Així, a The End of Uncle Tom and the Grand Allegorical Tableau of Eva in Heaven (1995), l’artista Kara Walker empra siluetes negres per esculpir una narrativa visual que desafia la imatge tradicional de l’«altre». L’obra utilitza traços senzills i contrastos profunds de siluetes amb el seu entorn per revelar una crítica als estereotips racials heretats de la història colonial. Walker descompon la imatge de l’«altre» i mostra com s’ha construït la frontera entre el conegut i el desconegut, el nostre i l’aliè (Peabody, 2012).
En resum, l’otredat manté una rellevància central per a l’anàlisi de dinàmiques socials, culturals i artístiques en un món contemporani marcat per la globalització, els fluxos migratoris i les lluites de poder constants. Les relacions geopolítiques entre el nord i el sud globals continuen reproduint imaginaris colonials que essencialitzen la diferència i naturalitzen la desigualtat, fins i tot, dècades després que el domini colonial hagi acabat oficialment. Com apunta Restrepo (2007, pàg. 95): «les noves maneres de colonialitat es caracteritzen per la persistència de la diferència colonial, encara que sota modalitats que ja no requereixen necessàriament el domini territorial directe».
Alhora, diversos moviments socials i corrents de pensament crític han qüestionat i desenvolupat les lògiques de l’«otredat» i han proposat aproximacions que la relacionen i complementen amb perspectives descolonials i feministes (Sánchez Muñoz, 2013). Com suggereix Vásquez Rocca (2015, pàg. 18), es tracta de «pensar l’alteritat no com a amenaça, sinó com a condició de possibilitat per a una convivència basada en la reciprocitat».
Bibliografía
Abby (2015). «Siluetas series 1973-78». In Ana Mendieta [entrada de blog]. <https://blogs.uoregon.edu/anamendieta/2015/02/20/siluetas-series-1973-78/>
Bauman, Z. (2005). Identidad. Buenos Aires: Losada.
Blocker, J. (1999). Where Is Ana Mendieta? Identity, Performativity, and Exile. Durham: Duke University Press.
Levinas, E. (2002). Totalidad e infinito: ensayo sobre la exterioridad. Salamanca: Sígueme (1a. ed. 1961).
Peabody, R. (2012). «Kara Walker, on The End of Uncle Tom». Word & Image (vol. 28, n.º 2, pàg. 181-192) [en línia]. <https://doi.org/10.1080/02666286.2012.677622>
Restrepo, E. (2007). «Identidades: planteamientos teóricos y sugerencias metodológicas para su estudio». Jangwa Pana (n.º 5, pàg. 24-35).
Said, E. W. (1978). Orientalismo. Barcelona: Penguin Random House.
Sánchez Muñoz, R. (2013). «Apuntes para pensar la violencia contra las mujeres desde la categoría de “otredad”». Revista de Filosofía (vol. 51, n.º 80, pàg. 179-192) [en línia]. [Data de consulta: 30 d’abril de 2025]. <https://ve.scielo.org/pdf/l/v51n80/art12.pdf>
Spivak, G. C. (2010). Crítica de la razón poscolonial: hacia una historia del presente evanescente. Madrid: Akal.
Vásquez Rocca, A. (2015). «Otredad, alteridad y corporeidad: La experiencia del cuerpo ante la imagen especular». ResearchGate [en línia]. [Data de consulta: 30 d’abril de 2025]. <https://www.researchgate.net/publication/348281896_Otredad_alteridad_y_corporeidad>