Descripció
Convenció és un terme d’ús quotidià amb múltiples significats. Aquí es presenta el concepte de convenció entès des de la sociologia i, per tant, en la seva dimensió social. De manera senzilla, una convenció social pot ser entesa com un acord irreflexiu i latent entre les persones que viuen en societat, que permet guiar els seus actes d’una manera més senzilla. En el debat acadèmic sobre aquest concepte es plantegen dues visions, una procedent de l’economia, i una altra, de la sociologia.
La visió des de l’economia prové de la teoria de David Hume (1711-1776) i defineix la convenció social com una regularitat social arbitrària, indeterminada i estable. Això és, un comportament d’un grup que es repeteix al llarg del temps i/o en molts llocs i contextos diferents davant situacions semblants. Aquest comportament és arbitrari perquè la persona no actua seguint una lògica racional d’elecció entre totes les opcions de comportament possibles, sinó que ho fa seguint un esperit pràctic; és indeterminada perquè no és exactament igual en totes les ocasions, i és estable per la seva presència, en forma similar, dins de diversos contextos. Un exemple de convenció social per a l’economia seria la compra d’una marca tradicional de menjar. Aquest acte, en ser fet per un gran nombre de persones dins de la societat, passa a ser una regularitat. Aquesta compra no sol estar motivada per un càlcul racional de cost-benefici, sinó que es constitueix com un acte pragmàtic.
La visió sociològica del concepte de convenció, inicialment teoritzada pel sociòleg alemany Max Weber (1864-1920), difereix de l’econòmica en tant que es constitueix com la referència a tot principi d’acció que prescriu com comportar-se en determinades situacions. Mentre que la convenció econòmica provoca l’actuació de la persona per estar sotmesa a aquestes regularitats, la convenció en el seu sentit sociològic seria similar a una recomanació sobre quina és la millor forma d’actuar davant una situació concreta. Prenent com a referència el treball de Miller Moya (2008), aquests principis normatius o recomanacions de comportament solen anar acompanyats en la pràctica per una regularitat de comportament, és a dir, que, davant la mateixa situació social, la majoria d’individus reaccionen d’una manera semblant seguint aquest principi normatiu. Aquesta acció convencional es basa en quatre característiques:
- és acceptada de forma tàcita i conjunta per una col·lectivitat;
- el motiu de seguir la convenció és que hi ha mecanismes d’aprovació dels comportaments que s’ajusten al principi i mecanismes de desaprovació dels comportaments contraris a aquest principi;
- la desaprovació d’un comportament no convencional prové del fet que es considera que hi ha un acord tàcit que es trenca, i
- mentre que les normes morals defineixen les conductes com a «bones» o «dolentes», les convencions defineixen les accions com a «apropiades» o «inadequades».
El seu ús és freqüent per a referir-se, en l’àmbit cientificoacadèmic, a una manera de procedir metodològicament vàlida, així com a qualsevol supòsit o resultat que és àmpliament acceptat i donat per veritable, sense exigir una reflexió o una explicació profundes. El procés d’aquesta acceptació social que instaura convencions socials sobre com s’ha d’actuar —en aquest cas, en el món acadèmic— es denomina convencionalisme (Marshall, 2003, pàg. 497).
En el cas de l’àmbit artístic, el concepte de convenció podria entendre’s des de les dues visions presentades, que, com s’ha vist, també tenen certa semblança. Així, una convenció artística es podria observar com una regularitat en la tècnica, en l’estil, en els temes tractats o en qualsevol altre aspecte d’una obra artística, o bé es podria veure com la manera concreta de procedir que és àmpliament acceptada i esperada a l’hora de crear, desenvolupar o presentar l’obra o acte artístic. Howard S. Becker interpreta la convenció com un conjunt de codis que els actors que participen en el camp de l’art comparteixen i que faciliten el desenvolupament de col·laboracions entre ells (artistes, comissaris, galeristes, etc.). El públic pot compartir, així mateix, un conjunt de convencions amb el món de l’art quan és capaç de descodificar el significat que l’artista vol transmetre amb l’obra i, fins i tot, arriba a emocionar-s’hi.
Aquestes convencions no són comunes per a tota la comunitat artística, sinó que, igual que en l’àmbit acadèmic, les convencions adoptades depenen de la disciplina en qüestió, en l’àmbit artístic depenen del mitjà i de la tradició o moviment en el qual s’inscriu l’acte convencional en qüestió. Per exemple, una convenció en el camp artístic és el fet de donar un títol a cadascuna de les obres que es creen. Aquesta convenció podria ser interpretada com a econòmica, si pensem que és una regularitat que s’imposa als autors i autores de manera irreflexiva, o sociològica, si creiem que aquest fet es constitueix com una recomanació o un principi normatiu, que se segueix per considerar-se la forma adequada d’encarar l’exposició d’un treball artístic. D’altra banda, sovint els artistes han jugat amb aquesta convenció no titulant les seves obres, de manera que se’n qüestioni l’entitat individual o, fins i tot, l’autoria —encara que, al seu torn, això pot acabar esdevenint un estil, és a dir, una nova convenció.
Bibliografia
Becker, H. S. (2009). Mundos del arte. Sociología del trabajo artístico. Buenos Aires: Universidad Nacional de Quilmes.
Marshall, G. (2003). Entrada «Conventionalism». A dictionary of Sociology (pàg. 497). Oxford: Oxford University Press.
Miller Moya, L. (2008). «Una aproximación sociológica a la noción de convención social». Revista mexicana de sociología (vol. 70, núm. 4) [en línia]. [Data de consulta: 20 de setembre de 2019].
<http://www.scielo.org.mx/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0188-25032008000400001>
Miller Moya, L. (2009). «La noción de convención social. Una aproximación analítica». Papers. Revista de sociología (vol. 91) [en línia]. [Data de consulta: 21 de setembre de 2019].
<https://papers.uab.cat/article/view/v91-miller>