Descripció
La idea de capital prové de la teoria econòmica. De manera resumida, per a aquesta teoria la noció de capital fa referència tant a la quantitat de diners, com a la resta de condicions que permeten el treball i, per tant, el desenvolupament i la riquesa. En la sociologia, va ser adaptada per Marx (1818-1883), que es referia al capital com el conjunt de béns que serveixen per a produir altres béns, i destacava així la possibilitat de l’acumulació permanent de capital que donaria origen a les contradiccions del capitalisme (Giner et al., 2006, pàg. 85).
El desenvolupament contemporani més important va ser el que va fer Pierre Bourdieu, qui concep el capital com els recursos acumulats per a l’acció social en el camp. Per a Bourdieu hi ha tres tipus fonamentals de capital:
- Capital econòmic, directament convertible en diners i que pot ser institucionalitzat a través de drets de propietat.
- Capital cultural, convertible en capital econòmic amb certes condicions i subjecte a institucionalització en la forma de credencials acadèmiques.
- Capital social, construït a partir d’obligacions i connexions socials també convertibles en capital econòmic amb condicions concretes i que pot institucionalitzar-se mitjançant títols nobiliaris (Bourdieu, 1986).
Dues són les propietats fonamentals de qualsevol tipus de capital per a Bourdieu:
- la seva convertibilitat, un tipus de capital pot transformar-se en un altre a través del desenvolupament d’estratègies en un determinat camp;
- la seva transferibilitat, que el capital sigui transferible vol dir que és possible el seu transvasament intergeneracional, de manera que el pare pot transferir capital cultural o social a un fill, de la mateixa manera que faria amb el capital econòmic.
El capital, per tant, constitueix alhora l’objecte de les lluites que es produeixen en un camp (els agents busquen apropiar-se capital) i la propietat fonamental que estructura les condicions del camp en què aquestes lluites tenen lloc, habilitant així estratègies i pràctiques als subjectes en funció del volum i l’estructura del capital que ja han acumulat.
Dels diferents tipus de capital, i per a la qüestió que ens interessa, el capital cultural té un paper fonamental. Per a Bourdieu, el capital cultural pot presentar-se sota tres estats:
- estat incorporat, en la forma de disposicions per a l’acció, és a dir, d’inclinacions o coneixements que fan més fàcil o probable actuar de determinades maneres;
- estat objectivat, en la forma de béns culturals tals com llibres, quadres, instruments musicals, etc.;
- estat institucionalitzat, en la forma de credencials acadèmiques (Bourdieu, 1986).
Aquest capital cultural, que a més pot passar d’un estat a un altre, es transfereix de manera més eficaç a l’interior de la família. Bourdieu defineix aquest tipus de transferència familiar com «la mejor escondida y más determinante de las inversiones educativas» (Bourdieu, 1986, pàg. 243); així doncs, el capital cultural s’adquireix de manera naturalitzada i no conscient, i s’encarna en les formes d’acció, pensament i sentiment pròpies de la posició social, és a dir, en un habitus.
Però no solament les propietats materials defineixen les posicions i estratègies desenvolupades pels agents socials, sinó també, i amb especial importància, les propietats simbòliques, les quals requereixen la generació d’esquemes mentals que permetin percebre-les i apreciar-les (Bourdieu, 2011). En aquest context és on Bourdieu introdueix la idea de capital simbòlic: «una propiedad cualquiera, fuerza física, riqueza, valor guerrero, que, percibida por unos agentes sociales dotados de las categorías de percepción y de valoración que permiten percibirla, conocerla y reconocerla, se vuelve simbólicamente eficaz» (Bourdieu, 1994, pàg. 173), per exemple, el gust.
El capital simbòlic és aquell tipus de capital amb capacitat per a condicionar la pràctica dels agents, però que, per a funcionar de manera efectiva, requereix que aquests últims hagin incorporat unes categories de percepció (habitus) que els permetin reconèixer aquest capital simbòlic com a honor, prestigi, reputació, legitimitat, autoritat, etc., de manera que els faci obeir sense plantejar-se mai la qüestió de l’obediència, seguir l’ordre sense que aquest es formuli mai (Bourdieu, 1994). A això és precisament al que Bourdieu anomena violència simbòlica: «la violencia que arranca sumisiones que ni siquiera se perciben como tales apoyándose […] en unas creencias socialmente inculcadas» (Bourdieu, 1994, pàg. 173).
El capital simbòlic pot convertir-se en altres tipus de capital, igual que altres tipus de capital poden funcionar com a capital simbòlic. Com planteja Bourdieu, «cualquier diferencia reconocida [expresada a través o conseguida por medio de cualquier tipo de capital], funciona como un capital simbólico que redunda en beneficio de distinción» (2011, pàg. 206). En aquest sentit, quan les propietats materials són percebudes com socialment pertinents i legítimes, deixen de veure’s únicament com a béns materials per tornar-se signes de reconeixement que remeten a diferències socials, és a dir, capital simbòlic.
Prenem com a exemple una mateixa casa en dues ubicacions diferents, una primera en un barri o urbanització gens distingits, i una segona ubicació d’alt prestigi, atès que hi resideixen personalitats rellevants. La segona ubicació presentarà un valor econòmic més gran perquè el valor simbòlic de la seva possessió és més gran, en dir més del propietari que la primera ubicació, amb independència que, en efecte, el bé material (la casa) pugui ser idèntic. Viure en una determinada urbanització és una marca distintiva que assigna una propietat simbòlica al bé material que és l’habitatge. Invertir capital econòmic en la segona ubicació és una forma d’adquirir capital simbòlic o, si es vol, de transformar capital econòmic en capital simbòlic. De la mateixa manera que amb l’habitatge, la mateixa obra artística exhibida en el museu d’un poble, al costat de pintures de nens, o al MACBA, al costat d’altres d’autories reconegudes, tindrà un valor simbòlic —i després econòmic— molt diferent; més gran en el segon cas. I per això es destinen més esforços i capital econòmic a estar al MACBA.
D’entre tots els tipus de capital, el capital cultural és el que, per les condicions particulars que té de transformació i adquisició de naturalesa implícita o negada —és a dir, més difícil de conèixer i més qüestionable—, millor es presta a funcionar com a capital simbòlic, és a dir, «a no ser reconegut com a capital sinó com a competència legítima, com a autoritat que exerceix un efecte de reconeixement» (Bourdieu, 1986, pàg. 244). El capital cultural funcionaria llavors com un conjunt de marcadors culturals (comportaments, actituds, decisions, béns, creences, gustos) òptims per a establir distància o proximitat respecte de la cultura legítima. És precisament aquesta característica atribuïda al capital cultural per Bourdieu —el seu funcionament com a capital simbòlic— el que la distingeix de conceptes propis de l’economia com el de capital humà.
Bibliografia
Bourdieu, P. (1986). «The forms of capital». En: J. Richardson (Ed.) Handbook of Theory and Research for the Sociology of Education (pàg. 241-258). Nova York: Greenwood.
Bourdieu, P. (1994). Razones prácticas: sobre la teoría de la acción. Barcelona: Anagrama.
Bourdieu, P. (2011). Las estrategias de la reproducción social. Buenos Aires: Siglo XXI Editores.
Giner, S.; Lamo de Espinosa, E.; Torres, C. (2006). Entrada «Capital». Diccionario de sociología (pàg. 85-86). Madrid: Alianza editorial.