Descripció
El concepte d’ideologia, d’ús freqüent en els mitjans de comunicació, sol definir-se com el sistema d’idees i imatges mentals que dirigeixen l’acció humana. Segons Giner i els seus col·laboradors (2006), en la tradició de les ciències socials aquesta definició va acompanyada de quatre precisions:
- Les idees i imatges mentals que conformen la ideologia presenten diferents graus de racionalització. Això és, dins de la ideologia de cada persona, algunes idees seran fortes i estaran molt reflexionades, mentre que unes altres no estan tan definides o desenvolupades.
- El que distingeix la ideologia de les creences és que tenen un component valoratiu i polític. Això vol dir que la ideologia, quan dirigeix l’acció social de l’individu, ho pot fer d’una manera normativa. La ideologia té un component d’«haver de ser».
- Les idees que componen la ideologia es diferencien d’altres pel seu caràcter universal, és a dir, busquen ser aplicables en tot context, lloc i temps.
- La importància de la ideologia resideix en el fet que té una capacitat legitimadora de l’acció social. En altres paraules, la ideologia, al mateix temps que busca un haver de ser universal, permet justificar i jutjar els actes de l’individu d’una manera molt àmplia i efectiva.
En la tradició sociològica es poden destacar tres autors o visions clàssiques que treballen el concepte. El primer d’ells va ser Karl Marx (1818-1883), que es refereix a la ideologia com el conjunt d’idees que permeten ocultar l’estructura material i, així, els veritables problemes del món. Va ser Max Weber (1864-1920), poc temps després, qui va criticar aquesta concepció i va defensar la idea que la ideologia era un conjunt de valors, i els seus corresponents interessos materials, que serveixen per a legitimar les accions socials. Finalment, Karl Mannheim (1893-1947) assenyala que la ideologia és el conjunt d’idees que, encara que dirigeixen l’acció, la transcendeixen, en el sentit que l’acció mai no serà capaç de respondre coherentment als objectius o metes de les idees o valors a les quals les persones s’adhereixen. Aquests desenvolupaments teòrics van ser criticats pel fet que presenten reduccionismes sobre el concepte d’ideologia . Aquesta sèrie de crítiques van permetre una reelaboració més general i completa, que seria similar a la presentada en els quatre punts del començament d’aquesta fitxa.
Per la seva banda, la definició més acceptada del concepte d’hegemonia és l’elaborada per Antonio Gramsci (1891-1937). Mentre que en el seu ús comú s’utilitza per a designar una posició de domini en relació amb qualsevol cosa, per a l’autor italià l’hegemonia és la capacitat de crear un procés de persuasió que condueixi a arribar a consensos entre actors per a la consecució d’un projecte, ja sigui social, cultural, polític, artístic, etc. Per a això, en lloc d’utilitzar la violència o la coerció, la construcció d’hegemonia es basa en l’acceptació del que es proposa.
En relació amb el món de l’art, els conceptes d’ideologia i hegemonia es poden utilitzar referint-se a múltiples aspectes. La ideologia pot referir-se al conjunt d’idees del creador o creadora de l’obra, quelcom que estaria molt relacionat amb la seva intenció pel ja esmentat component normatiu de la ideologia, o bé a la ideologia de l’obra mateixa, quan ens referim al conjunt d’idees normatives o valors que l’obra transmet, de manera més o menys independent a la intenció del seu creador. Segons Janet Wolff (1993, pàg. 49), pel fet que l’art és un producte cultural i històric, porta l’empremta de les idees, valors i condicions d’existència dels grups socials en els quals s’emmarquen els artistes i les artistes. L’hegemonia en l’art estaria més relacionada amb patrons que es repeteixen per la seva acceptació entre la comunitat artística. En relació amb això darrer, cal destacar els corrents artístics. Els corrents artístics serien exemples de regularitats tècniques, temàtiques, intencionals o, fins i tot, ideològiques que es donen en les obres d’art. En aquest sentit, els artistes i les artistes que s’inclouen en un corrent no estan subjectes a coerció per adoptar les convencions, sinó que haurien estat seduïts en el procés de construcció d’hegemonia.
Bibliografia
Giner, S.; Lamo de Espinosa, E.; Torres, C. (2006). Entrada «Ideología». Diccionario de sociología (pàg. 421). Madrid: Alianza editorial.
Giner, S.; Lamo de Espinosa, E.; Torres, C. (2006). Entrada «Hegemonía». Diccionario de sociología (pàg. 397-398). Madrid: Alianza editorial.
Wolff, J. (1993). The Social Production of Art. Londres: The Macmillan Press.