Descripció
En la tradició del pensament sociològic, va ser Max Weber (1864-1920) qui va popularitzar l’estudi sobre quina és la intenció dels nostres actes i com és. Segons ell, la intenció és un dels elements característics de l’acció social. La intenció seria el propòsit de l’acció, és a dir, les conseqüències que es busquen i que se n’esperen. Weber va atorgar a la intenció el paper de ser el motor de la majoria dels actes i, per tant, és el principal element que inspira comprensió d’aquests actes. Per a estudiar un acte social no cal analitzar-ne les conseqüències reals, sinó les conseqüències que es volien aconseguir, és a dir, la intenció. A partir d’aquesta teorització, nombrosos corrents sociològics van començar a integrar la intenció en els seus desenvolupaments i a pensar-hi. En aquesta fitxa destaquem tres dels més importants, un d’anterior a Weber i dos de posteriors: la tradició de Tönnies, l’interaccionisme simbòlic i el funcionalisme.
Ferdinand Tönnies (1855-1936), un mica abans que Weber, ja havia identificat la intencionalitat com la principal font de l’acció social. Per a ell, hi havia dos tipus d’intencions de les quals emanen totes les accions. La primera és la racional/instrumental, que consisteix en una acció el motiu de la qual és produir un benefici basant-se en un càlcul racional. La segona és la intenció emocional o essencial, que pretén aconseguir un objectiu a partir d’emocions com la passió, l’amor, la fe, etc. Tönnies reconeix que la majoria de les accions de les persones se situen en una posició de l’eix que uneix aquests dos extrems, en funció de si preval més el càlcul racional o les emocions.
En l’interaccionisme simbòlic, l’acció intencional és una de les característiques de la naturalesa humana. La intenció de tota acció pren una forma molt concreta: imposar o aconseguir un acord sobre el significat d’una situació. Això significa que tota acció és subjectiva, perquè cada persona considera uns significats de la seva acció diferents, i que per a dur a terme l’acció i tenir èxit s’han de tenir en compte les consciències i els significats que manegen els altres.
Per al funcionalisme, desenvolupat principalment per Talcott Parsons (1902-1979), la importància de la intenció individual és molt menor que en les tradicions anteriors. Es concep que un individu pot tenir una intenció concreta, però aquesta intenció sempre estaria determinada per la seva posició i funció en el sistema. És a dir, els actes intencionals es produeixen sempre que la intenció individual no enfronti la funció del sistema dins del qual actua.
Enfront d’aquestes postures que conceben la intenció com la característica més rellevant de l’acció social, hi ha unes altres, com la postura del conductisme, que nega el component intencional en l’acció. Per al conductisme, el comportament humà no té una fi intencional, sinó que resulta de la reacció biològica, o socialment apresa, davant una sèrie d’estímuls externs.
En l’àmbit de l’art, la intenció de l’autor o autora en la seva pràctica artística ha estat objecte d’un debat similar. Hi ha un corrent de pensament que considera que la intenció de l’artista seria la variable principal que influeix en el desenvolupament de les seves obres. L’exemple més característic és l’estudi de la intenció política o la intenció expressiva (voler mostrar o desencadenar emocions i/o idees) d’una obra específica. El corrent contrari considera que la pràctica artística no es defineix per intenció, sinó que és un acte determinat pels estímuls i experiències de l’artista, pel context social, per la tècnica o pel canal que utilitza. En el marc d’aquest debat sorgeixen enfocaments que tracten de superar els reduccionismes d’aquestes postures extremes, argumentant que la pràctica artística és un fenomen complex, en què les intencions de l’autor i els condicionants de l’entorn també estan relacionats i en què ambdós són necessaris per a l’existència i l’estudi de l’art.
Bibliografia
Giner, S.; Lamo de Espinosa, E.; Torres, C. (2006). Entrada «Acción social». Diccionario de sociología (pàg. 3). Madrid: Alianza editorial.
Wolff, J. (1993). The Social Production of Art. Londres: The Macmillan Press.