Mediació

Descripció

La mediació es constitueix com una crítica o matisació de la teoria del reflex i complica la causalitat que hi ha entre la realitat, el context, les seves condicions materials i immaterials i l’obra d’art o acte artístic. Per tant, es tracta d’un concepte que fa referència al procés de producció artística. De manera general, la idea de mediació consisteix a reconèixer que sí existeix una relació entre les condicions que contextualitzen el procés artístic i l’obra d’art produïda, però matisa que aquesta relació no és directa, sinó intervinguda per multitud d’elements (Moreno, 2010).

El concepte va ser emprat i teoritzat dins de les ciències socials pel filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno, segons el qual la mediació indica que l’obra artística no és un reflex directe de la realitat social, sinó una imatge en gran manera deformada per l’artista. Aquesta deformació és interpretada com un recurs que permet un «conocimiento negativo de la realidad» (Adorno, citat a Viñas Piquer, 2002, pàg. 424). És a dir, a través de la comparació dialèctica de les diferències entre l’obra i la realitat, s’arriba a un millor coneixement d’aquesta última. Adorno mostra, com a exemple, com l’art d’avantguarda eludeix la realitat social mitjançant tècniques de distanciament i contrast, i que l’hermetisme de l’avantguarda és una forma efectiva de protesta (Viñas Piquer, 2002, pàg. 425). Un altre exemple de com l’obra artística permet conèixer la realitat, encara que hagi sofert un procés de mediació i no en sigui un reflex, es dona en la literatura, on l’ús del monòleg interior és, per a l’Escola de Frankfurt, un clar senyal de l’individualisme alienat típic de la societat capitalista (Viñas Piquer, 2002).

Específicament en l’àmbit de l’art, una de les mediacions —o factors que intervenen en el procés de mediació— que més es posa en relleu és la influència que tenen els codis del mitjà emprat en el procés artístic. Així, en aquest procés de deformació intervenen d’una manera decisiva les convencions associades, no ja solament al mitjà artístic en qüestió, sinó a la tradició o moviment artístic en el qual s’emmarca l’artista. És a això al que es refereix Adorno quan diu que les tècniques de distanciament o l’hermetisme de les avantguardes deformen la realitat en la producció de l’obra. Aquesta deformació pren diferents formes segons les convencions vigents per a cada obra: per exemple, l’ús del blanc i negre en la fotografia moderna. La qüestió important de la teoria de la mediació resideix, no obstant això, en els aspectes següents:

1. s’accepta que l’obra d’art no és un reflex directe de l’estructura material, i
2. això no vol dir que l’obra d’art no serveixi per a conèixer com és aquesta estructura; és més, no solament permet aquest coneixement, sinó que també posa de manifest quines són aquestes convencions o codis que exerceixen com a mediadors.

El marxisme clàssic critica que aquesta és una idea falsa, idealista, que crea un tercer nivell intermedi, que se situa entre l’estructura —les condicions materials de la realitat— i la superestructura —el sistema cultural—, quan en realitat la mediació no pretén crear un nivell intermedi, ni negar els dos anteriors, sinó que intenta posar en relleu que la relació entre l’una i l’altra es basa en fenòmens dialèctics que també mereixen ser estudiats (Bosch, 1971).

En les últimes dècades, ha aparegut un altre desenvolupament de la teoria de la mediació més allunyat del corrent marxista i que té com a definició l’estudi «de todo lo que interviene entre una obra y su recepción» (Heinich, 2002, pàg. 61). Concretament, s’analitza el paper dels actors que intervenen en aquest espai, que reben el nom de mediadors i són:

1. les persones, actors individuals tals com els crítics, els experts en art, els taxadors, els conservadors, els curadors o els historiadors, els actes dels quals s’entremesclen en una xarxa que construeix l’obra d’art;
2. les institucions, actors col·lectius que segueixen regles, codis i lògiques d’actuació pròpies, però que en el seu conjunt també intervenen en la construcció de l’obra. Les més importants serien els museus, l’estat, les cases de subhastes o les empreses i fundacions de mecenatge, i
3. les paraules i les coses, enteses com a actors que influencien i modifiquen la recepció. Exemples d’aquesta categoria de mediadors serien els llibres sobre art, les biografies de l’autor o autora, les imatges o les quantitats de diners com a reflex de valor econòmic.

En definitiva, aquesta teoria de la mediació concep l’acció d’aquests mediadors no com a simples elements transmissors, sinó com a «operadores de transformaciones —o de traducciones— que convierten al arte en su totalidad, al mismo tiempo que el arte los hace existir»  (Heinich, 2002, pàg. 69).

Més recentment, el concepte de mediació s’ha tendit a identificar amb l’educació artística i, més concretament, amb el treball amb públics en museus i centres d’art (diversos autors, s/a; Moreno, 2010). En aquest àmbit es tendeix a identificar la mediació amb maneres més informals i horitzontals de col·laboració entre educadors, públics de diferent perfil, comunitats o organitzacions que són alienes als museus i que, així mateix, poden comptar amb la intervenció d’artistes. Sovint es tracta d’artistes joves que els museus contracten per realitzar activitats d’índole experimental, que poden adoptar formes de l’anomenat art relacional o de l’art comunitari, i que fins i tot poden identificar-se amb el seu propi projecte artístic. La mediació suposa, en aquest sentit, un front pel qual s’estarien renovant actualment els models educatius emprats tradicionalment en museus, basats eminentment en la transmissió de coneixement (Heinich, 2017).

Bibliografia

Heinich, N. (2002). La sociología del arte. Buenos Aires: Ed. Nueva Visión.

Heinich, N. (2017). El paradigma del arte contemporáneo. Estructuras de una revolución artística. Madrid: Casimiro.

Moragas Spa, M. (2007). «La mediación social y los enfoques de la teoría de la comunicación». Mediaciones Sociales. Revista de Ciencias Sociales y de la Comunicación (núm. 1, segon semestre, pàg. 261-269) [en línia]. [Data de consulta: 27 de juny de 2019].
<https://revistas.ucm.es/index.php/MESO/article/view/22610>

Moreno González, A. (2010). «La mediación artística: un modelo de educación artística para la intervención social a través del arte». Revista Iberoamericana de Educación (núm. 52) [en línia]. [Data de consulta: 27 de juny de 2019].
<http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/56863/1/584805.pdf>

Viñas Piquer, D. (2002). Historia de la crítica literaria. Barcelona: Ariel.

Diversos autors (s/a) Time for cultural mediation [en línia]. Zuric: Institute for Art Education of Zurich University of the Arts (ZHdK). [Data de consulta: 21 de juny de 2019].
<https://prohelvetia.ch/app/uploads/2017/09/tfcm_0_complete_publication.pdf>

Bosch, R. (1971). «Análisis, dialéctica idealista y dialéctica mhttps://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/4240642.pdfaterialista». Teorema: Revista Internacional de Filosofía (vol. 1, núm. 4, pàg. 113-130). [en línia]. [Data de consulta: 21 de juny de 2019].
<https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/4240642.pdf>