Descripció
Es tracta d’un concepte provinent de la teoria econòmica que ha estat traslladat a altres àmbits, com el de la sociologia o l’art. En teoria econòmica, la producció designa tot procés pel qual es fabriquen béns i serveis que aporten valor afegit al mercat. Aquest procés de producció té les característiques següents:
- Les parts que hi participen són interdependents. Això es deu a l’especialització del treball.
- Els processos de producció requereixen algun grau de planificació. La planificació ideal és la que utilitza la racionalitat per a maximitzar l’eficàcia i l’eficiència.
- Els processos de producció són complexos, atès que necessiten una multiplicitat d’elements o entrades. Aquest complex d’elements és utilitzat i/o transformat per a crear l’objecte o servei final.
- Per tot l’anterior, la producció no pot dur-la a terme únicament una persona. Es necessita algun tipus d’organització que permeti manejar les característiques anteriors d’interdependència, planificació i complexitat. Per això, sempre que es parla de producció, ens referim a un procés col·lectiu.
En l’adaptació del terme producció a les ciències socials es posa l’accent en la varietat de camins que hi ha per a produir un mateix bé o servei. Per aquest motiu, normalment es parla de mode de producció. La idea de la seva utilitat relacionada amb l’augment del valor perd pes enfront de la idea que la producció és un procés mitjançant el qual es resolen necessitats (Vásquez, 2008).
En el camp, sistema o àmbit de l’art, la idea de producció es lliga al corrent marxista o neomarxista de la teoria del reflex o de la producció social de l’art (Wolff, 1993), i constitueix una crítica a la idea de creació artística. La creació artística, en lloc de considerar el procés artístic com un entramat col·lectiu i influït socialment, posa l’èmfasi en la idea romàntica de l’art com un espai apartat de la resta de la societat de caràcter individual. A partir del romanticisme, sorgeix la representació simbòlica que dona a l’art i a l’artista una naturalesa basada a viure al marge del sistema de producció econòmica o de l’estructura de poder, i en la inspiració i la genialitat com a únics ingredients i limitadors de les seves creacions artístiques (Escaño, 2014).
Des de la perspectiva de la producció, en canvi, s’entén que la producció artística es dedica a l’elaboració de béns materials —tot i que caldria dir que l’art també pot ser un acte immaterial, com la performance— que satisfan necessitats socials i psicològiques (Vásquez, 1987, pàg. 3) i en el qual participen una multiplicitat d’actors, és a dir, és col·lectiu. En paraules d’Escaño: «la producción cultural artística nos ofrece la posibilidad de comprenderla como producto social, situado y producido históricamente, considerado como un complejo entramado de actores históricos y reales, apartado del concepto romántico de obra artística como creación de un “genio” que permanece al margen del entorno, sociedad y época» (Escaño, 2014, pàg. 13).
Aquesta cita exemplifica com la idea de producció artística, que pren tots els matisos i característiques de la producció econòmica (recordem: col·lectiva, social, d’interdependència, planificació i complexitat), sorgeix com a oposada a la idea de creació artística. No obstant això, aquest qüestionament de la idea de creació no solament es fa des de posicions marxistes, sinó també des de plantejaments contemporanis com són les nocions de coneixement col·lectiu o de procomú.
La noció de coneixement col·lectiu suposa que els actes de coneixement no són mai enterament individuals, sinó que es fonamenten en una multiplicitat d’interaccions socials entre individus que poden ser voluntàries o involuntàries. El coneixement seria una producció social i quotidiana que hauria de tenir un valor o un aprofitament també social (Eraña i Barceló, 2016). En la mesura que la producció d’un objecte o fet artístic suposa també una activitat d’enteniment, els plantejaments del coneixement col·lectiu serien també aplicables al món de l’art.
Per la seva banda, segons la idea de procomú, tot procés de producció està constituït per:
- pràctiques socials i
- normes de gestió acceptades per la comunitat social.
La idea del procomú té un caràcter més normatiu, és a dir, no descriu tant com es produeix —tot i que sí que creu que tota producció és col·lectiva i no individual—, sinó que més aviat prescriu com hauria de produir-se. Algunes de les seves prescripcions per a la producció són l’autoorganització, la protecció dels valors i identitats col·lectives, la independència pel que fa al mercat i la utilitat o el benefici col·lectiu de la producció (Guerrilla Translation, 2016).
Bibliografia
Eraña, A.; Barceló Aspeitia, A. A. (2016). «El conocimiento como una actividad colectiva». Revista Tópicos (núm. 51) [en línia]. [Data de consulta: 10 de setembre de 2019].
<http://www.scielo.org.mx/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0188-66492016000200009>
Escaño, C. (2014). «Artes, autoría y cultura libre. Análisis sobre el concepto de autoría: creación, producción y recepción artísticas. Ideas para un discurso estético sobre la cultura libre». ASRI: Arte y sociedad. Revista de investigación (núm. 6).
Guerrilla Translation (2016). El procomún en pocas palabras [entrada de blog]. [Data de consulta: 22 d’agost de 2019].
<https://www.guerrillatranslation.es/2016/01/18/el-procomun-en-breve/>
Vásquez, C. (1987). Los procesos de producción artística [en línia]. Lima: Instituto Pedagógico San Marcos. [Data de consulta: 22 d’agost de 2019].
<http://www.chalenavasquez.com/wp-content/uploads/2015/07/los_procesos_de_produccion_artistica.pdf>
Wolff, J. (1993). The Social Production of Art. Londres: The Macmillan Press.