El còmic és un mitjà gràfic que combina imatges desplegades en forma de seqüència per crear un relat. Sol incloure globus de textos, etiquetes, onomatopeies, línies cinètiques i estructures de vinyetes, encara que l’ús i la combinació de tots aquests elements depenen de l’estil visual i narratiu de cada autor.
Els orígens culturals del còmic són diversos. Encara que s’acostumen a proposar com a punt de partida les autografies del suís Rodolphe Topffër o les vinyetes impreses en tabloides de The Yellow Kid, tots dos del segle xix, l’eclosió del còmic té lloc veritablement durant el segle xx amb la massificació de la premsa diària i l’emergència de la cultura de masses. Durant el període d’entreguerres es consoliden cànons estilístics ben diferenciats en l’àmbit francobelga (amb Tintín i, anys més tard, Astèrix i Lucky Luke), als Estats Units (amb el naixement de Superman i, a partir d’aquí, una inesgotable galeria de superherois) i al Japó (a partir de la voluminosa obra d’Osamu Tezuka i, des de llavors, de la subcultura del manga).
La història del mitjà també està travessada per moments experimentals i per una constel·lació de personatges i autors que han ampliat els seus límits, tant pel contingut de les seves històries com per la manera d’explicar-les. Des dels canònics Little Nemo, de Winsor McCay, o Krazy Kat, de George Herrington, fins al Jimmy Corrigan, de Chris Ware, passant per autors contemporanis com Nazario, Alison Bechdel o Nuria Pompeia, es tracta de mirades que han desafiat les convencions i multiplicat la diversitat expressiva del còmic. En un article, l’artista Francesc Ruiz esbossava una genealogia de moments excepcionals, que podria començar amb «La Santa Rússia, el protocòmic del 1854 de Gustave Doré en què s’atreveix a deixar en blanc totes les vinyetes d’una pàgina al·ludint al paisatge nevat que està retratant […]. Continuaria amb les desconstruccions que l’artista conegut com a Jess va perpetrar els cinquanta amb els còmics de Dick Tracy, creant collages delirants. Dedicaria un apartat al détournament situacionista i un altre a les innovacions aportades pel comix underground els seixanta i setanta, per acabar temporalment el recorregut amb les constriccions d’Oubapo (taller de còmic potencial), que, emulant l’Oulipo i els experiments literaris de Perec i Queneau, ampliarien les possibilitats expressives del mitjà als noranta» (Ruiz, 2017).
Malgrat aquestes produccions culturals complexes, revestides d’excepcionalitat, els museus han mantingut sempre una actitud condescendent respecte al còmic. Això explica per què els acostaments més coneguts entre tots dos mons es revelen avui com un exercici asimètric, establint en molts casos una relació en què artistes que exposaven en museus internacionals i venien assíduament en galeries extreien valor del treball d’autors pràcticament desconeguts que operaven en petits circuits editorials. La mimesi de l’estètica dels còmics americans que Roy Lichtenstein assaja durant els anys seixanta, per exemple, difícilment podria no ser llegida avui com una operació d’apropiació cultural. Altres autors com Ad Reinhardt van mantenir una producció pictòrica abstracta, impol·luta i alineada amb les demandes modernistes del moment, mentre produïen gairebé en secret vinyetes paròdiques per retratar les dinàmiques de poder del món de l’art.
Actualment, les pràctiques entorn del còmic estan deixant de ser enteses com a fenòmens marginals i han començat un procés de museïficació. Tanmateix, aquesta adaptació a la lògica del display expositiu és complexa per a un mitjà que és en si mateix contradictori, ja que, creat per ser imprès, és més còpia que original, i no sempre facilita la contemplació dempeus ni l’encapsulament auràtic de les vitrines dels museus.
Artistes contemporanis com Martín Vitaliti exploren precisament la dimensió espacial que ofereixen les sales d’exposicions. En projectes com ara #125 (2015) o #134 (2016) s’interroga l’estructura de les vinyetes i la manera com produeix literalment la temporalitat dels relats. Mentre que les enormes malles buides, desplegades a manera d’instal·lació, són esquelets que donen compte d’històries esborrades, sembla que intenten omplir-se absorbint els esdeveniments de l’espai expositiu. L’artista Ilan Manouach explora també les propietats conceptuals i tàctils del mitjà. Katz (2011), per exemple, és una publicació que imita de manera exacta l’edició francesa de Maus, la multipremiada novel·la gràfica d’Art Spiegelman, amb la particularitat que tots els personatges animals han estat ara redibuixats com a gats.
Finalment, el col·lectiu Un Faulduo assaja tergiversacions i estiraments entorn de la pràctica del còmic, inspirant-se en metodologies grupals de les avantguardes històriques i de disciplines com la performance, la improvisació musical o la patafísica. En una entrevista manifestaven que «és difícil explicar com es llegeix una historieta. De dalt a baix, de dreta a esquerra… Ara, què ve primer, la imatge o el text? (…) La historieta en si mateixa és incòmoda, és en un lloc intermedi entre el cinema, la literatura i les arts visuals. És un lloc cec entre totes les arts. Totes les arts conflueixen en la historieta» (Un Faulduo, 2018).
Bechdel, Alison (1993). Coming out story. [Cómic]. Gai comics #19
Disponible a http://www.oberlinlgbt.org/bechdel/bechdel-1.html
Consulta el 03/06/2019
Ruiz, Francesc (2011). The Yaois (Donald). [Impresión sobre papel]. Madrid: MNCARS. Disponible a
https://static4.museoreinasofia.es/sites/default/files/obras/AD06539.jpg
Consulta el 05/05/2019
Referències
Ruiz, Francesc (2016). Podcast de Son(í)a Ràdio Web MACBA. Disponible a https://rwm.macba.cat/ca/especials/fons-francesc-ruiz/capsula
Consulta el 05/03/2019.
Ruiz, Francesc (2017). Cómic de exposición. Suplement Babelia. El País (13 de desembre de 2017). Disponible a https://elpais.com/cultura/2017/12/06/babelia/1512582359_335705.html
Consulta el 05/03/2019.
Un Faulduo (2018). Podcast de Son(í)a Ràdio Web MACBA. Disponible a https://rwm.macba.cat/ca/sonia/un-faulduo/capsula
Consulta el 05/03/2019.