El cos humà és un dels grans protagonistes de la història de l’art occidental com a conseqüència de processos històrics i valors culturals que han situat gradualment l’ésser humà al centre de la concepció del món. Les seves formes de representació han variat significativament amb el transcurs dels segles, servint en contextos històrics diferents per instaurar valors de bellesa femenina i masculinitat heroica, per disseminar sensibilitats religioses, per reforçar l’ordre social existent, o bé per contestar-lo visibilitzant les corporalitats que es resisteixen a adequar-se al cànon.
L’Home de Vitruvi (1490), un petit esbós trobat en un dels diaris de Leonardo da Vinci, ofereix un conjunt d’anotacions sobre les proporcions ideals del cos masculí. Cames i braços estesos, mans obertes, es tracta d’un estudi revestit de l’autoritat de les matemàtiques i la geometria, que, al mateix temps que constata un conjunt de relacions anatòmiques, les fixa de manera idealitzada, establint valors que tindran després un enorme impacte cultural encara perceptible. Altres pintures de la mateixa època, com Adam i Eva (1507) d’Albrecht Dürer o la Venus dormida (1510) de Giorgione, van tenir un efecte modèlic semblant i es van replicar durant els segles posteriors. Durant la Segona Guerra Mundial, les mateixes preocupacions de Leonardo seran abraçades pel Modulor de Le Corbusier, un sistema antropomètric mitjançant el qual l’arquitecte imagina un cos mesurable i utòpic, basat en l’espiral àuria, que li serveix de referència per dibuixar els seus plànols arquitectònics.
Al mateix temps, hem d’entendre la figura humana com una arena en què es dirimeix la sensualitat i l’anhel de perfecció, les conductes virtuoses i punibles de cada època. En aquest sentit, molts artistes han estat a l’altre costat del cànon, discutint-ne l’hegemonia. L’obra de Carol Rama, per exemple, discorre en gran manera a contrapèl de les sensibilitats artístiques dominants durant la primera meitat del segle xx. Aquarel·les com Dorina (1940) o Heretical (1944) «redissenyen anatomies, amputen i reordenen les extremitats, realineen els orificis i regiren les funcions fisiològiques. Les seves dones són sovint representades sense braços i sense cames, apareixen trencades com ruïnes clàssiques danyades del passat antic d’Itàlia» (Christoffersen et al., 2017). Els seus dibuixos desordenen obertament la idealització renaixentista i els mandats femenins de devoció i dolçor, mostrant el cos com un fenomen material associat al plaer, la malaltia, el frenesí i la batalla política.
El treball de l’artista Lorenza Böttner també desafia convencions. Artista transgènere i sense braços, la seva pràctica artística es nodreix d’un dibuix expressiu fet amb els peus i la boca, que compon un vocabulari proper a les arts escèniques i aborda temes obertament polítics i sexuals. La seva obra gràfica és un revulsiu a l’imaginari esperable d’una persona amb diversitat funcional. La seva mort prematura per complicacions relacionades amb el VIH ocorre poc després de les Olimpíades de Barcelona 92, en què va servir d’inspiració (i va encarnar) Petra, la mascota paralímpica dibuixada per Mariscal.
Més a prop en el temps, els dibuixos inclosos a Tocar, no dominar (contagio) (2017) de Diego del Pozo, subratllen la importància que els feminismes han atorgat als afectes com a vehicle de sabers experiencials, així com la centralitat que la pell, i les superfícies en sentit general, tenen en els processos de cura. Aquí la dimensió tàctil i el teixit de relacions que esdevé entre els cossos adquireixen una rellevància especial. Azucena Vieites, integrant del col·lectiu Erreakzioa-Reacción, ha constituït també un gabinet gràfic utilitzant eines provinents de l’activisme feminista i l’univers sensible del fes-ho-tu-mateixa. El projecte Tableau vivant, per exemple, convoca la infantesa i els cossos infants com a fonament d’una recerca orientada a «observar i aprendre de la capacitat de sorpresa, la falta de convenció i la voluntat de construir llenguatge en edats primerenques» (Vieytes, 2013).
Finalment, de la mateixa manera que pot propiciar espais d’imaginació, el dibuix ha complert històricament un paper important com a instrument de control somàtic. De l’antiga frenologia a l’entintat massiu dels polzes, passant pels models biomètrics utilitzats avui en la seguretat dels aeroports, les tecnologies basades en el dibuix han estat decisives perquè tant l’Estat com les corporacions puguin reconèixer i fixar totalment la identitat de les persones. Obres recents com Face Cages (2013-2016) de l’artista Zach Blas aborden aquesta qüestió, interrogant el procés de mapatge digital del rostre i creant, a partir dels nodes i línies dels paràmetres biomètrics, un conjunt d’escultures metàl·liques que són després utilitzades com a màscares per ocultar la identitat.
Azucena Vieytes (2008). Serie New feminism. [Serigrafia], Colección Arte y democracia. Gipuzkoa. Disponible a http://arte.bngipuzkoa.org/es/artista/azucena-vieites.html#!prettyPhoto[azucena]/0/ Consulta el 03/06/2019
Diego del Pozo (2005). La familia. [Dibuix]. Colección DA2. Salamanca Disponible a: http://domusartium2002.com/es/OBRA/lafamilia Consulta el 03/06/2019
Carol Rama (1940). Dorina. [Dibuix]. Turín
Disponible a: http://www.m-arteyculturavisual.com/2014/11/17/carol-rama/
Consulta el 03/06/2019
Referències
Böttner, Lorenza (2017). Requiem por la norma. Fullet disponible a: http://ajuntament.barcelona.cat/lavirreina/sites/default/files/2018-12/Requiemporlanorma_0.pdf
Consulta 03/06/2019
Christoffersen, Helga; Gioni, Massimiliano; Lehrer-Graiwer, Sarah; Vergine, Lea; Danh, Vo; Rama, Carol (2017). Carol Rama: antibodies. Nova York: New Museum Ed.
Preciado, Paul B. Podcast de Son(í)a Ràdio Web MACBA. Disponible a: https://www.macba.cat/en/rwm-sonia-carol-rama
Consulta el 03/06/2019.
Vieytes, Azucena (2013). Tableau Vivant (fullet). MNCARS. Disponible a: https://www.museoreinasofia.es/sites/default/files/exposiciones/folletos/folleto_vieites_es.pdf
Consulta 03/06/2019