Hi ha diverses maneres de definir el que és un diagrama. Les definicions menys restrictives proposen que la diagramació és la simple vehiculació d’informació essencial sobre un tema mitjançant l’ús de recursos gràfics. Parlem d’una tècnica ancestral creada per facilitar la comprensió d’un procés o un sistema mitjançant l’ús de fletxes, taules, línies, icones i altres solucions visuals, organitzades per explicar la manera com les parts d’un tot interactuen entre si. Hi ha una enorme quantitat de models de diagrames: els que representen dades i valors (diagrames de barres), els que expliquen un procés (fluxogrames), un sistema de relacions (diagrames de Venn) o els que expliciten l’estructura lògica de la informació (quadres sinòptics). Actualment, les pràctiques de diagramació travessen un vast espectre d’usos socials, i són eines fonamentals en àmbits com ara les ciències, la indústria, la programació, el management empresarial o l’educació. Seguint la definició inicial, també podem englobar com a pràctiques diagramàtiques les cartografies, línies de temps, plànols mecànics, croquis arquitectònics, mapes mentals i relatogrames.
La figura de l’arbre ha estat un dels motius fonamentals en els diagrames d’Occident. Des dels arbres genealògics bíblics a l’arbor scientiae de Ramon Llull, passant pel diagrama arborescent de l’Enciclopèdia de Diderot o l’arbre de la vida esbossat per Darwin en un dels seus quaderns de viatge, la forma mestra de l’arbre ha organitzat bona part de les representacions gràfiques de la nostra història cultural. Si les línies de temps i els mapes són instruments visuals dissenyats per dominar el temps i l’espai, els diagrames d’arbre han operat des de l’antiguitat com la metàfora visual hegemònica per organitzar el coneixement.
L’artista mexicà Erick Beltrán recorre habitualment a la pràctica del diagrama. El seu projecte Modelling Standard (2010), realitzat en col·laboració amb Jorge Satorre i Jorge Aviña, desenvolupa una mena de «diagrama de coincidències», en què elements aparentment inconnexos provinents de la literatura, la ciència i la mateixa biografia dels artistes es van filant en una quadrícula d’il·lustracions i vinyetes desplegades sobre la paret. La peça pren com a punt de partida la metodologia de la microhistòria italiana dels anys setanta, que construeix relats historiogràfics a partir de fets minúsculs, i la conjuga amb el més important dels models de la física, el model estàndard, que descriu la interacció de les partícules subatòmiques.
Aquesta manera de diagramar per coincidències, connectant elements aparentment allunyats entre si, és prolífica i habitual en les pràctiques artístiques contemporànies. L’artista anglès Ryan Gander, emprant un terme provinent de la psicologia, denomina a aquest tipus d’operació loose associations, una cosa així com associacions fluixes o disperses. En la primera de les seves conferències més conegudes, el relat en primera persona avança connectant diferents tipologies de línies emplaçades a l’espai públic amb alguns dissenys característics en la història de les cadires, aquestes amb el llenguatge corporal de personatges del cinema, aquests al seu torn amb els cartells desplegats en el videoclip Don’t Look Back de Bob Dylan, després amb el doblatge excessiu de les veus dels nens a les pel·lícules adultes, etc.
Aquests diagrames de coincidències i associacions inesperades entre materials apareixen, entre altres coses, per l’emergència d’una sensibilitat nova conreada a internet. La forma de la xarxa com a metàfora dominant per explicar el món actual assumeix un sistema descentralitzat, sense branques ni arrels, en què les jerarquies s’estableixen per agregació, el coneixement s’accelera i els antics camps disciplinaris es transvasen permanentment. La teòrica i dibuixant de còmics Mery Cuesta explica aquesta dificultat per distingir amb claredat els vells estrats culturals mitjançant la noció de «boira de la cultura digital».
En projectes com Contra-Internet (2014-2018), l’artista nord-americà Zack Blas compon una mirada crítica sobre aquesta eclosió de la xarxa. Les seves lectures i peces videogràfiques exploren, des de l’univers queer i la ciència ficció, la supervigilància inherent a aquesta nova forma dominant i llancen un interrogant sobre allò que ocorre entre els seus nodes, aquests espais menors i oblidats que ell denomina espais paranodals.
Erick Beltrán (2006-2011). Inexistencia de la voluntad. [Impressió]
Disponible a https://www.labor.org.mx/en/artists/erick-beltran/
Consulta el 05/06/2019
Jorge Aviña; Erick Beltrán; Jorge Satorre (2012). Modelling Standard. [Dibuixos]
Disponible a https://1.bp.blogspot.com/-6GI5kvrsQ9A/TsEL8K8YqlI/AAAAAAAABhg/wsH_bN8_Lkg/s1600/Modellling+Standard+montaje2.jpg
Consulta el 05/06/2019
Mery Cuesta (2015). La Rúa del Percebe de la cultura y la niebla de la cultura digital. [Dibuix imprès]
Disponible a https://www.consonni.org/sites/default/files/06_rue_doble%20pagina_1.jpg
Consulta el 25/02/2019
Referències
Álvarez, Efrén (2008). Historia de la imaginación estructural. Disponible a http://www.goodgore.com/imaginari/clerics.htm
Consulta el 25/02/2018.
Beltrán, Erick (2013). Podcast de Son(í)a Ràdio Web MACBA.
Disponible a https://rwm.macba.cat/en/specials/fons_erick_beltran/capsula
Consulta el 05/06/2018.
Blas, Zack (2017). Podcast de Son(í)a Ràdio Web MACBA.
Disponible a https://rwm.macba.cat/es/sonia/zach-blas/capsula
Consulta el 05/06/2018.
Gander, Ryan (2007). Loose associations and other lectures. Disponible a
http://onestarpress.com/files/2016-03/gander-ryan-loose-associations.pdf
Consulta el 25/02/2018.