Parlem de dibuix científic per referir-nos a un tipus de producció gràfica que, seguint un conjunt de regles i protocols, serveix d’instrument de suport a les recerques fetes per la ciència. En àmbits diversos com la botànica, la zoologia, l’arqueologia, la medicina o l’astronomia, el dibuix ha estat històricament el mitjà predilecte per produir imatges. Si la fotografia captura una vista parcial en un context específic amb una llum contingent, la versatilitat de les línies del dibuix permet integrar tots els components sensibles d’un objecte en un model ideal, ressaltant a voluntat alguns detalls segons el propòsit i l’audiència a la qual vagi dirigit. En aquest sentit, s’emmotlla a una de les operacions medul·lars de la ciència: la producció de models capaços d’absorbir les particularitats de les coses i diluir-ne les característiques més superficials. El dibuix és eficaç encunyant categories que tendeixen a l’abstracció i poden ser fàcilment divulgades en publicacions enciclopèdiques o displays museològics.
Per a la història de l’art, Leonardo da Vinci constitueix la figura paradigmàtica de la integració entre l’art i la ciència, encara que hi ha altres exemples enlluernadors com el de Maria Sibylla Merian (1647-1717), els dibuixos entomològics de la qual van tenir una influència notable al segle xviii. Les seves imatges recreen la interacció de diverses tipologies d’insectes en el seu hàbitat natural amb plantes i flors. A més de la seva qualitat estètica, resumeix amb precisió (i en alguns casos inauguren) els consensos estilístics que s’han anat sedimentant al voltant de la pràctica del dibuix científic: els objectes se situen sobre un fons neutre, els contorns i colors de les coses estan perfectament definits, s’ofereixen diverses vistes d’un mateix model, etc.
Un dels papers històrics més importants del dibuix resideix, precisament, en aquest procés d’especejament científic. Durant segles, per exemple, les expedicions de dibuixants van ser vitals per transportar informació botànica i zoològica de les colònies a la metròpolis, articulant un procés d’extracció de signes tan massiu i palpable com l’extracció de minerals. Aquest flux d’imatges des de les perifèries fins al centre va compondre una gegantesca tipologia de sabers acumulats que permetia als centres de poder dominar les xarxes territorials de les colònies des de la distància. Una mirada contemporània que desordena i discuteix aquesta tradició és el projecte Història política de les flors (2003-2019) del col·lectiu artístic Jeleton. Els dibuixos que componen aquesta recerca exploren la vida de plantes i flors des d’una mirada iconològica que trenca el paradigma científic, enfrontant a la suposada neutralitat de la ciència elements com ara els rumors, la decoració, la sensualitat queer o les cosmovisions del sud.
Per la seva banda, el treball de l’artista Irene Kopelman recorre també al dibuix per interrogar les cadenes de muntatge a través de les quals es fabriquen, literalment, els sabers. Kopelman va començar a investigar les representacions de paisatges registrats pels naturalistes dels segles xviii i xix i va activar una sèrie de col·laboracions amb gabinets geològics, entomològics i amb col·leccions de museus d’història natural en diverses parts del globus. En totes aquestes institucions va observar els rituals museogràfics i l’obstinació amb la qual el dibuix sostenia els procediments científics. Moltes de les seves obres poden ser llegides, efectivament, com una conversa amb la ciència des del punt de vista del dibuix.
Finalment, és rellevant esmentar que, encara que en l’àmbit científic el dibuix sol desplegar-se com una eina complementària, desenvolupa sabers que li són propis i que desborden amb escreix la representació literal de les coses. El dibuix paleontològic, per exemple, implica un seguit de tècniques gràfiques orientades a la recreació d’animals extingits a partir de fragments d’ossos i restes fòssils. Parlem d’un exercici gegantesc d’imaginació, guiat per protocols científics, que recompon formes vives completes a partir de fragments inerts i diminuts. O pràctiques com la d’Antonio Bregante, antic coordinador de l’àrea de dibuix del Museu d’Arqueologia de Catalunya, que ha il·lustrat durant més de mig segle tot el material arqueològic que arribava al museu. La lenta recreació gràfica de fòssils, ruïnes i formes pètries ha consolidat una forma de coneixement que difícilment podria transferir-se escrivint un text acadèmic. Dibuixar, en aquest sentit, produeix coneixements que només existeixen perquè hi ha dibuix. I si aquests coneixements depassen el llenguatge és perquè el procés mateix de treball estableix una temporalitat alterada. La ingent quantitat d’hores invertides a analitzar i replicar els detalls dels objectes implica reconstruir-los mentalment, performar-los, tornar-ne a encaixar les peces per reanimar-los. La lentitud, en aquest sentit, és una opció metodològica prolífica, un camí que propicia relacions vivificants amb el saber.
Maria Sibylla Merian (1705). Metamorphosis insectorum Surinamensium. [Gravat]
Disponible a http://theconversation.com/hidden-women-of-history-maria-sibylla-merian-17th-century-entomologist-and-scientific-adventurer-112057
Consulta el 30/06/2019
Irene Kopelman (2015). 21.01.W (Serie 11). [Gravat]
Disponible a http://www.laraproyecto.org/blog/post/Entrevista-a-Irene-Kopelman-LARA-2013-43#.XRiKIGQzaWg
Consulta el 30/06/2019
Jeleton (2014-2016). Historia política de las flores 4. [Instal·lació gràfica]
Disponible a http://www.bienalcentroamericana.com/2016/08/04/jeleton/
Consulta el 30/06/2019
Referències
Hermant, Émile i Bruno Latour (1999). «Esas redes que la razón ignora: laboratorios, bibliotecas, colecciones». A: José B. Monleón y Fernando José García Selgas (coord.). Retos de la postmodernidad: ciencias sociales y humanas (pag. 161-183). Madrid: Trotta Ed.
Latour, Bruno (1981). Visualization and cognition, drawing things together.
Disponible a http://www.bruno-latour.fr/sites/default/files/21-DRAWING-THINGS-TOGETHER-GB.pdf
Consulta el 30/06/2019.