Francisco de Goya

Autor: Pau Farell

Referents artístics

Descripció

El temps també pinta

Francisco de Goya

Francisco José de Goya y Lucientes (Saragossa, 1746 – Bordeus, 1828) va ser un dels pintors més importants del seu temps. La seva obra inclou dibuixos, gravats i pintures, alguns dels quals van precedir els canvis gràfics i estètics que les avantguardes obririen temps després.

A més de ser pintor de la cort, es pot dir que Goya pintava i dibuixava el que succeïa al seu temps. La seva pintura estableix un relat reflexiu, subjectiu i canviant dels esdeveniments que presencià o que l’envoltaren. D’aquesta manera, esdevé un narrador conscient i crític de la seva època. Els seus cartrons per tapissos ens expliquen el folklore i la tradició; les seves pintures ens parlen de costums i d’actituds; els seus gravats, de superstició i de misèria. La seva trajectòria artística mostra una evident consciència del temps, així com del paper que les seves obres d’art havien de tenir en relació amb el seu context sociocultural, tot evidenciant una actitud reflexiva i gairebé antropològica. En aquest sentit el seu posicionament artístic té un vessant polític que identificaríem amb una noció d’art més contemporània, així com un relativisme conscient de la importància del punt de vista en la interpretació de les imatges.

Els temes i les qüestions que va tractar amb la seva obra gràfica són molt interessants i reveladors, sobretot quan no treballava per als poders establerts com la monarquia o l’església. Treballava el concepte representat de manera satírica i irònica, amb sentit de l’humor, però també amb un cert dramatisme obscur. Va dibuixar i pintar sobre la guerra, la superstició, els costums, l’aristocràcia i la sexualitat. Els seus gravats, com Los caprichos o Los desastres de la guerra incloïen també text: una frase curta que dialogava amb humor amb el dibuix, a la manera del còmic o la il·lustració contemporanis.

Un dels punts forts de l’obra de Goya és el nivell d’expressió al qual porta el seu dibuix i pintura. No deixa de ser figuratiu, i en cert sentit realista, en cap moment, però la seva producció mostra certs matisos que es fan cada cop més evidents com més gran es fa, i més lliure és la seva obra. En els seus retrats reials i aristocràtics ja s’intueix una certa voluntat expressiva en les mirades, els contrastos o els petits fragments inacabats. Però en els gravats i en les anomenades Pinturas negras, els recursos gràfics expressius són evidents: el traç alliberat, la línia brusca i desenfadada, les ombres dramàtiques… Fins i tot en alguna obra com El perro s’acosta sorprenentment a l’abstracció, evocadora i simbòlica. És sens dubte en aquest sentit que es considera Goya un precursor de la pintura moderna.