La noció de narrativa implica un relat d’esdeveniments connectats, reals o imaginaris, presentats en una seqüència de paraules o imatges. Es tracta d’un impuls fonamental pel qual ordenem, traduïm i dotem de sentit les nostres experiències vitals.
La dimensió narrativa palpita en totes les imatges, o dit d’una altra manera: qualsevol forma de dibuix acull sempre un relat en potència, i associat a ell, un univers moral. Si bé té avui un paper important en les pràctiques artístiques, la narrativa va ser injuriada per bona part de les avantguardes del segle xx, que consideraven que allunyava mitjans com la pintura o l’escultura de possibles reflexions sobre la seva pròpia naturalesa. Segons Clement Greenberg, el padrí teòric de l’expressionisme abstracte, quadres figuratius com Naissance de Venus d’Alexandre Cabanel (1863) posen en segon pla la mateixa condició material de la pintura i fan opac l’acte de pintar per prioritzar el relat representat. Greenberg anomenaria aquest tipus d’art, que considerava irreflexiu i poc interessant, kitsch.
Especialment en contextos no anglosaxons, la mirada de Greenberg ha estat fortament discutida, i avui els transvasaments entre, per exemple, els àmbits de la literatura i les arts visuals són profusos. Podem esmentar com a antecedent recent el gest de l’escriptor Paul Auster, que incloïa, amb pseudònim, l’artista Sophie Calle com a personatge de la seva novel·la Leviathan (1992). Poc temps després, ella responia amb Doublegame, un projecte artístic en què eren corregides en vermell les llicències poètiques d’escriptor i els aparents desajustos entre realitat i ficció. Calle materialitzava també com a propis alguns dels projectes inventats per Auster per al seu personatge, menjant, per exemple, únicament aliments del mateix color durant dies o vivint encisada per una sola lletra de l’abecedari. Escriptores contemporànies com Chris Kraus, Maria Gainza o María Negroni investiguen històries semblants. Artistes visuals com Duen Sacchi, Alicia Kopf o Leticia El Halli Obeid exploren també els plecs emocionals que suscita l’acte d’escriure i dibuixar imatges.
Si escriptors clàssics com Paul Valéry, García Lorca o Tolstoi van ser també molt bons dibuixants, altres van absorbir, sense traçar ni una línia, les possibilitats que ofereixen els recursos gràfics per modelar l’estructura de les seves novel·les. Són paradigmàtics els exemples de Rayuela (1963), escrita per Cortázar, en què la retícula del joc permetia múltiples començaments per al lector, que podia anar després saltant aleatòriament entre capítols. O La vida, instruccions d’ús (1978) de Perec, en què una antiga finca parisenca organitzava un relat atomitzat, esbocinat com un trencaclosques geomètric, i secretament connectat per les diferents estances de l’edifici. Des de les pràctiques artístiques resulta suggeridor el projecte Retrato libros (2012-2015), en què l’artista Lucas di Pascuale dibuixa, a demanda, retrats de portades de llibres de segona mà a manera d’homenatge afectiu. Alguns dels títols inclosos en la sèrie (Contarlo todo sin saber cómo, de Martí Manen, 2666 de Roberto Bolaño o La passió segons G. H. de Clarice Lispector) plantegen, precisament, preguntes sobre les trobades i els extraviaments entre les arts visuals i la literatura.
En altres casos, aproximar-se a la dimensió narrativa des del dibuix té a veure, precisament, amb el fet de donar forma a tot allò que existeix sense imatges. El projecte ANTES un mundo sin reliquias (2017) de l’artista Juan Reos, per exemple, recupera un moment històric d’enorme efervescència cultural, revisant happenings canònics dels seixanta i setanta dels quals avui tenim notícies només per testimoniatges i descripcions orals. Els seus aiguaforts il·lustren moments que han sobreviscut només com a relat, generant, paradoxalment, «documentació» del passat en el present, utilitzant per a això un mitjà de reproducció obsolet com és el gravat. Els colorits dibuixos i pintures de l’artista Beatriz González revisen també estratègies associades al rescat de la memòria, prestant especial atenció als mitjans de comunicació massiva i a la destresa narrativa del fotoreportatge. Diu González: «L’art explica el que la història no pot explicar».
Juan Reos (2017). ANTES un mundo sin reliquias. [Gravat]. Colección ITAU, Argentina
Disponible a https://juanreos.tumblr.com/antes
Consulta el 06/06/2019
Beatriz González (1983). Zócalo de la comedia. [Gravat] MNCARS, Madrid
Disponible a https://www.museoreinasofia.es/exposiciones/beatriz-gonzalez
Consulta el 06/06/2019
Referències
García, Dora (2016). Podcast de Son(í)a Ràdio Web MACBA. Disponible a https://rwm.macba.cat/es/especials/dora-garcia/capsula
Consulta el 06/06/2019.
Kopf, Alicia (2014). Podcast de Son(í)a Ràdio Web MACBA. Disponible a https://rwm.macba.cat/es/sonia/alicia-kopf/capsula
Consulta el 06/06/2019.