Els objectes han ocupat sempre un lloc medul·lar en les pràctiques artístiques. L’exemple més conegut són les anomenades natures mortes, un gènere en què el disseny de les escenes, la disposició i combinació de les coses a l’espai, permetia difondre un vocabulari de valors estètics i morals. Especialment durant el segle xvii, els pintors holandesos van refinar la pintura de trompe-l’oeil imatges de realisme minuciós creades per enganyar la mirada i van ser precursors dels vanitas un subgènere orientat a remarcar la fugacitat del temps. Els vanitas solien incloure objectes que eren, en realitat, motius simbòlics, com el crani, la fruita passada, les bombolles, el fum o els rellotges de sorra, que componien un mosaic d’al·legories que emfatitzaven la fragilitat de la vida humana.
Més enllà de la dimensió simbòlica, corrents filosòfics actuals han començat a assajar un altre acostament als objectes, procurant minimitzar l’impacte de la subjectivitat i concentrant-se exclusivament en els atributs formals i ontològics. El filòsof Graham Harman, per exemple, assenyala que «la solució al problema dels objectes s’ha de trobar en el cor dels objectes mateix. El problema que queda per resoldre és el de com els objectes aconsegueixen accedir un al cor de l’altre» (2015, pàg. 139). Així mateix, assenyala que «l’interior d’un objecte pot comparar-se amb el d’un volcà, un calidoscopi, una marmita de bruixa, una fosa d’acer o un flascó d’alquimista en el qual una cosa, d’alguna manera, es transforma en una altra» (2015, pàg. 136). La filosofia de Harman al costat d’altres pensadors més materialistes com Quentin Meillassoux ha exercit una gran influència en les pràctiques culturals contemporànies.
Des de la literatura, per exemple, el fosc assaig de teoria-ficció Ciclonopedia (2016) de Resa Negarestani inclou gràfics i dibuixos que sostenen la idea que el petroli és, en realitat, una entitat intel·ligent, un objecte viu que ha dominat a consciència la història del món. El text desplega una galeria d’imatges que es mantenen en estat constant de transformació encara que donant voltes sempre a les mateixes tesis: el petroli podria ser un sol mort, el lubrificant de la història, l’excrement del diable, etc. Aquesta idea d’un ens inabastable ha estat teoritzada pel filòsof Timothy Morton, que ha encunyat amb èxit la noció d’hiperobjecte per referir-se a aquelles coses que ocupen un temps i un espai radicalment més grans que l’escala humana. Un hiperobjecte és, precisament, un camp petrolier o un sistema solar. Aquest tipus d’objectes té tal dimensió que, a més de tornar-se invisible durant certs períodes de temps, resulta inabastable i dificulta enormement la seva representació.
Algunes d’aquestes preguntes travessen l’assaig Dibuix Especulatiu 2011-2014 d’Armin Avanessian i Andreas Töpfer (2018). Aquesta publicació explora com el pensament ocorre dins del dibuix, en l’acte mateix de dibuixar; o dit d’una altra manera: com el dibuix pot explicar materialment la representació. Així, les imatges es proposen no il·lustrar les càpsules de text sinó establir una relació de cooperació amb elles i, d’alguna manera, antecedir-les. Una de les pàgines conté, precisament, un aforisme que sembla imprescindible per entendre les potencialitats del dibuix en relació amb els objectes: «dibuixar és sempre una anticipació» (2018, pàg. 57). Aquesta destresa premonitòria és fàcilment constatable si observem disciplines com l’arquitectura, el disseny industrial o qualsevol altra pràctica relacionada amb l’assemblatge d’objectes i l’organització de materials. En elles el dibuix és un pas indefugible per començar un procés de treball. El dibuix facilita el primer aterratge d’una intuïció constructiva, d’un mecanisme tecnològic, d’un projecte artístic. Les línies faciliten aquesta primera inscripció, aquest primer transvasament d’un pressentiment lent a una realitat amb espessor, pes i textura. Constitueixen l’entrada més habitual de les idees al món físic.
En Solar Do (It Yourself) Nothing Toy, After Charles Eames (2011) l’artista Edgar Orlainenta s’obsessiona amb una antiga escultura cinètica de Charles Eames que funcionava amb energia solar els anys cinquanta i comença a esbossar-la insistentment a la manera d’un prototip. Després de visitar arxius, desxifrar-ne la història i el funcionament, aconsegueix recrear-la a escala 1:1 i restituir-la a l’àmbit públic, ja que la peça estava desapareguda des de feia dècades. Orlaineta argumenta que l’interès del projecte, que en la seva versió acabada suggereix la maqueta d’un sistema solar estrany, alumínic i ple de colors fulgurants, resideix a rescatar les intuïcions d’Eames i la incorporació dels debats ecològics en la història del disseny industrial modern.
Giorgio Morandi (1943). Still life. [Dibuix]
Disponible a https://www.clarkart.edu/Collection/9031
Consulta el 26/06/2019
Paul Cezanne (1888-90). Tres peras. [Dibuix]
Disponible a https://www.pearlmancollection.org/artwork/three-pears/
Consulta el 26/06/2019
Remedios Varo (1963). Naturaleza muerta resucitando. [Pintura]
Disponible a https://remedios-varo.com/naturaleza-muerta-resucitando-1963/
Consulta el 21/06/2019
Edgar Orlainenta (2011). Solar Do (It Yourself) Nothing Toy, After Charles Eames. [Instal·lació]
Disponible a https://architizer.com/blog/inspiration/collections/eames-solar-do-nothing-machine/
Consulta el 21/06/2019
Referències
Avanessian, Armen i Andreas Töpfer (2018). Dibujo Especulativo 2011-2014. Mèxic: Paradiso Editores.
Harman, Graham (2015). Hacia el realismo especulativo. Buenos Aires: Caja negra Ed.
Negarestani, Reza (2016). Ciclonopedia. Complicidad con materiales extraños. Materia Oscura Ed..