L’escriptura, igual que el dibuix, va néixer com un gest gràfic. Les línies de dibuix i les línies d’escriptura tenen ancestres comuns. L’antropòleg Tim Ingold (2015) assenyala que «escriure segueix sent dibuixar. Però és un tipus especial de dibuix en el qual el que es dibuixa comprèn els elements d’una notació. La mà que escriu no deixa de dibuixar i, per tant, pot entrar i sortir amb força llibertat, i sense interrupció, de l’escriptura». Ingold assenyala la paradoxa dels escrits medievals, que moltes vegades copiaven textos en idiomes que no entenien. Quina seria la manera adequada de referir-se a aquesta pràctica? Estaven escrivint o dibuixant?
En el llibre El Capital / Manuscrito Siniestro (2008) l’artista Milena Bonilla fa una còpia d’una edició completa d’El capital de Karl Marx amb la mà esquerra. L’escriptura tremolosa embolcalla el discurs de l’autor en una atmosfera de titubejos i línies incomprensibles, com si estigués sent infantilitzat o balbotejat per primera vegada. Aquesta mateixa atenció per la cal·ligrafia, pel dibuix d’oracions, ocupa alguns dels treballs de l’artista Verónica Meloni. En la seva Lectura gráfica del erotismo de Bataille (2018) elabora un conjunt de textos arrodonits, dibuixats amb ploma, en què les oracions se superposen i van trencant el sentit dels paràgrafs. De la mateixa manera, Exhausted books (2002) de l’artista Dora García recrea les anotacions i materials de lectura utilitzats per The Zurich James Joyce Foundation, un grup d’ancians que des de fa trenta anys es reuneixen a llegir el Finnegan’s Wake, la inefable novel·la escrita per Joyce. L’obra reuneix una constel·lació de facsímils que l’artista va elaborar imitant els llibres originals del cercle de lectura. Així, els inserits i fulls solts, la profusió incansable de subratllats i comentaris manuscrits, inscripcions que gradualment han anat tapant i destruint el text original, són documentats i replicats manualment en un conjunt de volums nous. Com a instal·lació, Exhausted books funciona com a escenografia i locació per produir lectures públiques.
L’obra de l’artista Fernando Bryce també reprodueix a mà documents històrics provinents de mitjans gràfics, com ara anuncis, pamflets, revistes i periòdics antics. Assajant una metodologia de treball que ell denomina anàlisi mimètica, Bryce selecciona i copia una enorme quantitat de documentació amb pinzells i tinta xinesa. Els seus dibuixos s’apropen a les imatges com si fossin escriptura i a l’escriptura com si fos imatge, imitant acuradament les variacions tipogràfiques, l’organització de les pàgines, els espais buits, posant a un mateix nivell tots els elements que componen la cultura impresa. La sèrie The Spanish War (2003), per exemple, explora mitjançant la còpia grafològica les lluites socials impulsades durant la Guerra Civil Espanyola, i desenterra la història silenciada dels sectors més radicals associats a l’anarquisme i al comunisme no-estalinista.
L’obra de l’artista Verónica Lahitte explora també les possibilitats estilístiques de la tipografia i treballa les costures i discontinuïtats entre paraula escrita, memòria i oralitat. El seu projecte La tempestad (2017) consisteix en una reescriptura del clàssic diàleg entre Calibà i Prosper sobre la imposició d’una llengua nova, prenent com a punt de partida la versió que el poeta Aimé Cesaire va fer el 1969 de la clàssica obra de Shakespeare. La tempestad integra el que l’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza ha denominat necroescriptures, un gènere que se sosté en el reciclatge i la recontextualització de textos ja existents, i que «no tem acceptar i problematitzar l’autoria aliena de l’arxiu, i aconseguir així produir textos híbrids, plurals i marcats per subjectivitats múltiples» (Rivera Garza, 2013).
Per acabar, cal esmentar un referent totalment diferent però que experimenta amb la mateixa intensitat els trànsits del dibuix al text i del text a la parla. Miguel Noguera s’inscriu en una constel·lació d’autors que fins i tot sent propers a les pràctiques artístiques distribueixen el seu treball en circuits escènics i són associats al món de l’humor. Els seus llibres recullen estranyaments perceptius i derivacions ridícules del funcionament dels objectes tècnics. Els seus Ultrashows despleguen idees autocontingudes, incorporant elements expressius, com ara cant gregorià o presentacions en PowerPoint, capaces d’assenyalar amb enorme precisió les paradoxes pròpies de l’acte d’escriure i dibuixar.
Fernando Bryce (2014). Koestler.
Disponible a http://drawingsandnotes.blogspot.com/2015/04/fernando-bryce.html
Consulta el 05/06/2019
Verónica Lahitte (2017). La tempestad.
Disponible a http://www.veronicalahitte.net/Veronica-Lahitte-Portfolio.pdf
Consulta el 05/06/2019
Referències
Bonilla, Milena (2008). El Capital / Manuscrito Siniestro. Disponible a https://www.daros-latinamerica.net/artwork/el-capital-manuscrito-siniestro
Consulta el 05/05/2019.
Ingold, Tim (2015). Líneas, una breve historia. Barcelona: Gedisa Editorial.
Rivera Garza, Cristina (2013). Los Muertos indóciles. Necroescrituras y desapropiación. Mèxic: Tusquets Editores.
Schwartz, Hillel (1996). The culture of the copy. Nova York: ZoneBooks.