Encara que es tracta d’una noció extremament elàstica, parlem de representació quan un conjunt de signes es despleguen per substituir a una altra cosa. La representació és l’operació fonamental sobre la qual descansen el llenguatge i les arts figuratives: mitjançant ella copsem el món, anomenant i organitzant els seus elements. Aquesta relació entre formes, grafies, sons, etc. i allò que representen no és natural, sinó que es basa en codis culturals i convencions que varien segons el context i el moment històric.
Els canvis en la manera de representar són l’argument amb què habitualment s’expliquen els grans períodes artístics d’Occident i els seus protagonistes. Es tracta d’una lògica que s’interessa especialment per la vida de les formes i que ha estat dominant a l’acadèmia malgrat no ser l’única possible. Dels ornaments bigarrats del barroc a les figures tancades neoclàssiques, del dramatisme bromós del romanticisme a les pinzellades urgents dels realistes francesos, la concatenació d’aquests estils va estar sempre marcat per modificacions substancials en el tractament dels temes o les tècniques. La massificació de la fotografia i l’emergència de les avantguardes històriques al començament de segle xx van accelerar radicalment aquests processos, i van obrir un enorme ventall de possibilitats de representació.
El creixent desinterès per imitar la superfície dels objectes i la necessitat de reflexionar sobre la naturalesa del mitjà utilitzat van conduir, per exemple, a petits experiments de gestualitat abstracta, després a quadres absolutament plans i, finalment, amb l’adveniment de l’art conceptual, a la desaparició física de les obres, que quedarien suspeses com a pura potència lingüística. És paradigmàtica la peça Erased de Kooning drawing (1953), en la qual un joveníssim Robert Rauschenberg aconsegueix que Willem de Kooning li regali un dels seus dibuixos per procedir-ne a l’esborrament meticulós, amb la qual cosa aconsegueix una estratègia de representació insòlita i nova per a l’època. Alguns historiadors situen el començament de tot aquest procés en les obres d’Edouard Manet. Si bé en quadres com Olympia (1863) Manet ja havia escandalitzat l’opinió pública situant com a protagonista una prostituta parisenca nua, és en El dinar campestre (1863) en què la il·luminació artificial i el fons construït a força de brotxades gruixudes comencen a trencar la representació.
Una manera heterodoxa d’aproximar-nos a aquestes successives crisis de representació, que portarien finalment a autors com Arthur Danto a proclamar, compungits, la «mort de l’art», estaria relacionada no tant amb les innovacions formals i la gradual conquesta d’autoconsciència del mitjà utilitzat, com amb els àmbits vitals que queden infrarrepresentats en les narratives oficials. El pintor Kerry James Marshall, per exemple, argumenta que la veritable crisi de representació dels setanta als Estats Units no va ser tant l’abstracció pictòrica, la desmaterialització dels objectes artístics o el posterior avanç de les estètiques postmodernes, sinó l’absència evident de pintures en les quals apareguessin retratades persones negres (Marshall, 2014). El negre fins llavors s’havia assumit com un component exòtic en quadres sobretot protagonitzats per persones blanques.
La situació d’esborrament assenyalat per Marshall podria ser aquella de la criada negra d’Olympia, situada darrere del llit de la prostituta, el rostre de la qual desapareix subsumit per la foscor de l’habitació. El que posa en joc Marshall aquí és una noció radicalment diferent de representació que presta menys atenció a com es construeixen les formes que als efectes que produeixen. El que importa des d’aquest punt de vista és com són representades les asimetries socials i s’empoderen les comunitats que no tenen veu en les discussions públiques. El teòric decolonial Achille Mbembé apunta en aquest sentit quan afirma que la modernitat ha estat sempre composta per un cos solar, fet de raons científiques, i per un cos nocturn, constituït pel comerç d’esclaus i l’imperi colonial (Mbembé, 2018). Aquesta dinàmica entre el que és diürn i el que és invisible, entre el visible i l’opac, entre el lluminós i el moribund, travessa també la història de la representació.
L’artista Kara Walker ha fet una vastíssima obra gràfica que utilitza siluetes de persones negres, a la manera d’un teatre d’ombres xineses, per narrar críticament l’esclavitud i la història de la discriminació racial. Artistes com Harmonia Rosers o Titus Kaphar han compost també un corpus d’obres que busquen esmenar els esborraments de la història de l’art, situant com a protagonistes dels dibuixos persones de descendència africana.
Edouard Manet (1863). Olympia. [Pintura]
Disponible a https://en.wikipedia.org/wiki/File:%C3%89douard_Manet_-_Olympia_-_Mus%C3%A9e_d%27Orsay,_Paris.jpg
Consulta el 06/06/2019
Kelly James Marshall (1993). Lost boys AKA Black Johnny. [Dibuix]
Disponible a https://www.museoreinasofia.es/en/exhibitions/kerry-james-marshall-painting-and-other-stuff
Consulta el 06/06/2019
Referències
Grup de pensament, pràctiques i activismes Afro-negres (2019). MACBA. Barcelona. Disponible a https://www.macba.cat/es/grupo-de-estudio-sobre-pensamiento-practicas-y-activismos-afro-negros
Consulta el 06/06/2019.
Marshall, Kerry James (2014). Entrevista videogràfica produïda per MNCARS. Madrid. Disponible a
https://www.museoreinasofia.es/en/multimedia/interview-kerry-james-marshall
Consulta el 06/06/2019.
Mbembé, Achille (2018). Políticas de la enemistad. Barcelona: NED Ed.