La noció de subjecte abasta una constel·lació complexa d’elements associats a la voluntat, la consciència, la identitat, l’originalitat i la possibilitat d’expressió personal. Un subjecte és una entitat singularitzada, amb un punt de vista sobre la realitat que pot relacionar-se amb la resta d’entitats que existeixen fora d’ella. Les visions contemporànies sobre la noció de subjecte (expressades a l’obra de Michel Foucault, Judith Butler o Giorgio Agamben, per exemple) posen en qüestió les concepcions essencialistes segons les quals cada persona posseeix una essència identitària individual i íntegra. Per contra, proposen una noció de subjecte «no natural», sinó efecte de discursos i pràctiques, sempre relacional, parcial i mutable.
En l’àmbit artístic la noció de subjecte ens apropa, indefectiblemente a dues figures històricament molt debatudes: la figura del geni i la de l’autor. Parlem de geni per referir-nos a una formulació romàntica avui àmpliament qüestionada, utilitzada per designar homes caucàsics que mostraven aptituds excepcionals en algun àmbit intel·lectual o creatiu. Sol associar-se a un imaginari segons el qual els artistes no tenen lligams socials ni deutes amb les generacions prèvies i poden posar en pràctica formes de llibertat personal absoluta. Encara que la noció en si ha caigut en desús, la mitologia que l’envolta es manté molt sovint vigent en les representacions socialment acceptades. El prestigi associat a la creació d’obres d’art segueix acumulant-se entorn de noms propis, tot i que la creativitat és sempre tributària de xarxes en les quals participen moltíssimes persones que són després oblidades per la història. Assumint que existís, l’autonomia artística se sostindria sempre sobre un teixit de dependències mútues. En aquest sentit, Kevin Kelly i Brian Eno han proposat la noció d’escenio per denominar situacions col·lectives que, sent en si mateixes intel·ligents, han propiciat durant la història formes excepcionals de creativitat.
La figura de l’autor, per la seva banda, acostuma a ser cíclicament discutida per projectes col·lectius que busquen crear una identitat difusa, que no pugui ser capturada pel prisma de les biografies personals. El col·lectiu Guerrilla Girls, per exemple, opera amb èxit en el món de l’art des de fa més de tres dècades de manera anònima, sense que hagi transcendit mai el nom de les integrants. El col·lectiu Agustín Parejo School, actiu durant els anys vuitanta a l’Estat espanyol, es va sostenir també en una nòmina d’artistes fluctuants, sense rostre fix, i en què l’atribució de les idees es diluïa en un magma col·lectiu. En termes generals, la funció de l’autoria designa qui exerceix autoritat moral i econòmica sobre una idea, és a dir, delimita els contorns d’una idea per convertir-la en un bé d’intercanvi. Criticant el rigor d’aquests contorns, l’artista Ricardo Basbaum va proposar la noció d’artista-etc ., una figura propera a l’entusiasme del món amateur, capaç de dissoldre la seva activitat en oficis diversos. Basbaum imaginava un tipus d’agent amb la capacitat de desestabilitzar les coordenades institucionals, barrejant els arxius en els quals s’emmagatzema la memòria de les disciplines, i de dispersar la seva força de treball en una sèrie de circuits econòmics divergents. Les seves idees es connecten amb una tradició associada al Manifiesto Antropófago del poeta brasiler Oswald d’Andrade, segons el qual les idees alienes, especialment les provinents dels centres de poder, poden ser canibalitzades i deglutides per integrar un cos propi.
Evidentment, també les pràctiques artístiques produïdes segons estàndards habituals d’autoria aborden i problematitzen aquestes qüestions. En Creació política (2010-2013) l’artista Levi Orta es col·loca en el lloc d’aprenent per fer còpies de dibuixos i pintures originalment concebudes per Winston Churchill, Francisco Franco, Adolf Hitler o George W. Bush. El treball analitza no tant les particularitats tècniques d’aquestes obres com la instrumentalització política que se n’ha fet, al mateix temps que sondeja la configuració íntima del gust i la subjectivitat de personatges històrics controvertits i poderosos. En Caricaturas invertidas (2013) l’artista Jorge Satorre explora la subjectivitat amb eines diferents, convidant professionals de l’humor gràfic a fer una caricatura que inclogui tots els elements habituals del seu treball en premsa, però ara tergiversats. Així, en comptes de fer una sàtira intel·ligible i graciosa sobre un tema d’actualitat política, es tractaria d’oblidar per complet el lector i el seu context, component una imatge mental insondable que només l’autor sigui capaç d’entendre (o que, fins i tot, ell mateix no pugui desxifrar).
L’escriptor i curador Valentín Roma assenyala en relació amb això: «L’autoria és gairebé sempre una mena de lloc al qual som empesos, un territori mancat d’afores i endins, ja que de la mateixa manera que declarar-se autor comporta tenir alguna mínima autoritat, de vegades és impossible absentar-se d’aquest espai autoritari sense deixar aquí, al mig, una certa propietat privada perquè ens recordin» (Gagliano, 2014).
Levi Orta (2013). La firma. [Dibuix]
Disponible a http://ortalevi.blogspot.com/
Consulta el 04/06/2019
Jorge Satorre (2013). Caricaturas invertidas. [Dibuix]
Disponible a http://jorgesatorre.info/es/projects/inverted-cartoons?m
Consulta el 04/06/2019
Referències
Basbaum, Ricardo (2004). Amo a los artistas-etc. Madrid: Vendedores de humo Ed. Disponible a http://tainaazeredo.com.br/traducciones/amo_los_artistas-etc.pdf
Consulta el 04/06/2019.
De Andrade, Oswald (1928). «Manifiesto Antropófago». Revista de Antropofagia (núm. 1). São Paulo. Disponible a http://fama2.us.es/earq/pdf/manifiesto.pdf
Consulta el 04/06/2019.
Gagliano, Antonio (2014). El espíritu del siglo xx. Barcelona: Álbum Ed.