A diferència d’altres mitjans com la fotografia, caracteritzats per plasmar de manera immediata les imatges, dibuixar significa capbussar-se en un procés temporal. Més encara, hi ha un cordó umbilical que uneix la pràctica del dibuix i la nostra comprensió antropològica del temps: les metàfores més ubiqües utilitzades per explicar els fenòmens temporals estan associades, des de sempre, al traçat d’una línia. Exemplifiquen aquesta relació nocions com la fletxa del temps, encunyada el 1927 per l’astrònom britànic Arthur Eddington per assenyalar-ne la condició irreversible i asimètrica, o el vastíssim ús de línies de temps (i allò que Eviatar Zerubavel anomena mapes de temps), que des de fa segles són les eines cognitives predilectes per organitzar els successos històrics. Encara avui, separar la nostra comprensió del temps de les seves metàfores dibuixades és enormement difícil.
De l’encreuament històric entre les línies i el temps, resulta un antecedent ineludible l’Ehrenpforte (1516) d’Alberto Durero, un monumental gravat en què els successos històrics es troben dibuixats sobre una façana arquitectònica. O les peces gràfiques de Johannes Buno en què se sintetitza, per exemple, el quart mil·lenni abans de Crist en la figura d’un drac. O l’impressionant Temple del temps (1846) de l’educadora Emma Willard, una imatge tridimensional plena de colors en la qual les fites històriques representen les columnes i les biografies personals, el sostre. Recentment, artistes com Marjolijn Dijkman han fet propostes que amplien les possibilitats d’aquesta relació. En Wondering through the future (2007), Dijkman dibuixa un timeline en què s’inclouen diverses visions sobre el futur desenvolupades des de la ficció cinematogràfica. L’obra organitza aquestes pel·lícules no per la data de producció sinó per l’any en què hipotèticament ocorren les històries, revelant que només aquells films embolcallats en l’optimisme dels anys seixanta es van animar a anar cap endavant i a imaginar mons millors.
Navegant per la història de l’art trobem múltiples solucions que incorporen el temps a les imatges sense recórrer a l’ús de timelines. Les exploracions estilístiques del futurisme i la seva mirada celebratòria de l’acceleració tecnològica, per exemple, seran plasmades en obres com El ciclista (1913) de Natalia Goncharova, en què els contorns del protagonista del quadre són desdibuixats i multiplicats, creant un efecte de velocitat borrosa, similar al que produeix la superposició de frames en una animació o les línies cinètiques utilitzades en els còmics per suggerir el moviment. Dècades després, trobem ressonàncies en el clàssic vídeo de Douglas Gordon 24 hs Psycho (1993), en què l’artista s’apropia de l’escena de Hitchcock i la desaccelera fins als dos frames per segon, de manera que en transforma el visionat en una flegmàtica experiència de 24 hores de durada. O en els dibuixos i pintures de l’artista Lola Lasurt, els llarguíssims rotlles de tela pintada de la qual es despleguen una filera de frames congelats, seleccionats i extirpats acuradament de documents audiovisuals en què es registren esdeveniments històrics oblidats.
L’excavació d’objectes culturals provinents del passat és també una forma de treball habitual entre els artistes contemporanis interessats pel funcionament del temps. El curador Martí Perán assenyala que «recordar el futur significa distingir del passat les línies de fuga que avui encara apunten cap endavant» (Perán, 2015). El teòric cultural Boris Groys argumenta que «vivim en la contemporaneïtat, però en realitat no la coneixem. La nostra contemporaneïtat està globalitzada, però nosaltres només n’entrelluquem una petita part» (Fernández Pan, 2015). Dibuixos com Anti-Antiutopian Wall (2018) o Unreachable Peak (2018) de l’artista Ignacio García Sánchez apunten en aquesta direcció: anticipen l’avenir com una constel·lació de ruïnes o fragments, oferint visions d’un món estrany, encara sense desxifrar.
Natalia Goncharova (1913). El ciclista. [Pintura]
Disponible a https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Natalia_Goncharova,_1913,_The_Cyclist,_oil_on_canvas,_78_x_105_cm,_The_Russian_Museum,_St.Petersburg.jpg
Consulta el 05/06/2019
Ignacio García Sánchez (2018). Anti-Antiutopian Wall. [Dibuix]
Disponible a http://www.ignaciogarcia.net/amaurot_worlds_fair/pg.html
Consulta el 05/06/2019
Referències
Fernández Pan, Sonia (2015). A brief history of the future. Barcelona: La capella Ed. Disponible a http://esnorquel.es/wp-content/uploads/2015/01/ABriefHistoryoftheFuture-CAST.pdf
Consulta el 05/06/2019.
Hernández-Navarro, Miguel Ángel (2011). Hacer visible el pasado: el artista como historiador (benjaminiano). Sociedades en crisis: Europa y el concepto de estética. Actas del Congreso Europeo de Estética, 2010. Madrid: Ministerio de Cultura i Universidad Autónoma. Disponible a https://sede.educacion.gob.es/publiventa/detalle.action?cod=14194C
Consulta el 05/06/2019.
Perán Martí (2014). Futuros abandonados. Mañana ya era la cuestión. Hoja de sala, Fabra i Coats. Barcelona. Disponible a http://ajuntament.barcelona.cat/centredart/es/content/futuros-abandonados-ma%C3%B1ana-ya-era-la-cuesti%C3%B3n
Consulta el 05/06/2019.
Rosenberg, Daniel; Graffon, Anthony (2012). Cartographies of time, a story of the timeline. Nova York: Princeton Architectural Press.