Tornar a la pàgina principal

Context

Temàtica

Privat / Públic

La definició del que es considera privat o públic, en tant que es pot plantejar com una mena de dicotomia de vegades molt evident i d’altres no tant, pot pensar-se tant en relació als espais o llocs físics (la casa, el bany, el llit, la cuina, les portes i finestres, el jardí, el carrer, la plaça, la institució, les parts del cos, etc.) com també en relació amb les gestualitats, les emocions, les accions, el llenguatge, les relacions, la política, el gènere, la sexualitat, l’educació, etc.

Els treballs que es plantegen com a aproximacions a la noció mateixa del que és privat i el que és públic sovint plantegen desplaçaments o invasions entre una dimensió i l’altra, exposant les seves zones de conflicte, o al contrari, mostrant o revelant allò que resulta comú o compartit en un i altre àmbit.

Pots ampliar amb: Johnstone, S. (ed.) (2008). The everyday. Documents of contemporary art. Londres, Cambridge, MA: Whitechapel and MIT Press.

Signs de Gillian Wearing (1992-1993)
Font: https://publicdelivery.org/gillian-wearing-signs/

Analògic / Digital

Encara que sigui una idea que ens pugui resultar esquiva, en la major part dels sentits és possible pensar i experimentar un espai digital com a lloc, de la mateixa manera que ho faríem amb un espai físic i amb tota la seva complexitat: podem identificar-nos o no amb aquest espai, sentir-lo com a familiar i quotidià o, al contrari, sentir-nos-hi desorientats. Podem tenir records o vivències associades a aquest espai digital, narratives ancorades allà, podem sentir estranyament quan tornem a aquest espai al cap de molt temps. Sabem com fer-ho per arribar-hi, podem estar en aquest espai amb altres, pot ser el lloc de la nostra relació, podem comparar aquest espai amb altres i contrastar les nostres experiències amb les viscudes per altres. Un altre sentit en què cal fer un esforç per repensar la nostra concepció d’allò digital és en relació amb el seu ancoratge amb el món material, físic, la seva dimensió ecològica, ideològica, infraestructural, etc. El món digital és sostingut per una infraestructura algorísmica i també estrictament física que queda completament oculta per la il·lusió d’allò neutre, etern i immaterial del núvol, per exemple. Molts dels artistes que treballen en aquest terreny s’interessen per problematitzar els dos aspectes aquí apuntats.

Pots ampliar amb: Kholeif, O. (ed.) (2014). You are here: art after the internet. Manchester, Londres: Cornerhouse; SPACE.

Dead drop d’Aram Bartholl (2010)
Font: https://deaddrops.com/es/dead-drops-6/

The nine eyes of Google Maps street view de Jon Rafman (2009-14)
Font: https://www.taringa.net/+imagenes/google-street-view-fotos-bizarras-alrededor-del-mundo_hj849

Natural / Cultural

Al costat de la crítica institucional, l’interès pel paisatge, el territori i la natura és un dels focus del treball de la generació d’artistes que en els anys 60 i 70 del segle xx van començar a preocupar-se per reconstruir el vincle entre l’obra i el context. Al principi, des de les pràctiques del denominat land art, el fet de treure l’obra del context institucional de l’art i el fet d’utilitzar el que el propi paisatge tenia per oferir com a material era un gest radical que trencava amb la tradició i amb el llenguatge instituït. En molts casos, eren obres efímeres o canviants, que reingressaven en el context institucional sota la forma de documentació. En altres casos, es tractava d’actuacions més duradores, gairebé a la cruïlla entre l’arquitectura, el paisatgisme i l’escultura. Avui dia els artistes que treballen en la dicotomia entre allò natural i allò cultural problematitzen la frontera entre una noció i l’altra, han incorporat reflexions sobre l’impacte ecològic de les accions humanes que en un primer moment no hi eren presents i treballen sota la concepció d’ecosistemes complexos i interdependents.

Pots ampliar amb: Kastner, J. (2012). Nature. Whitechapel Gallery. Londres, Cambridge, Mass: MIT Press.

Trajecte

Hi ha una llarga tradició d’artistes que han pres el desplaçament o el trajecte com a punt de partida del seu treball, amb aproximacions ben diverses. Podem destacar, per exemple, les pràctiques situacionistes de deriva, explorant l’atzar i l’associació, i desenvolupant la noció de psicogeografia, sobretot en contextos urbans. El desplaçament a peu, d’altra banda, particularment si és en solitud i en la naturalesa, s’ha utilitzat sovint com a part d’una reflexió sobre la capacitat individual dels subjectes, la seva posició en el món, la seva potència creativa i la seva activitat racional. Existeixen nombroses pràctiques que impliquen el caminar col·lectiu, habitualment lligades a l’exploració del territori sota un prisma temàtic, ja sigui de memòria històrica, activista, ecologista, etc. També hi ha pràctiques que es desenvolupen a partir del desplaçament en vehicles de tot tipus (barques, cotxes, furgonetes, motos, bicicletes, etc.), i altres en què s’exploren els itineraris com a mera representació, mitjançant mapes o altres suports o mitjans. Altres imaginaris i conceptes que es mobilitzen freqüentment en els treballs que es donen en o amb relació al trajecte són la noció romàntica de la gesta individual, la mobilització de la voluntat i l’esforç, les idees de canvi, de transformació, de coneixement, la exploració de la noció de frontera, però també l’arrelament al territori, la quotidianitat, etc.

Pots ampliar amb: Solnit, R. (2014). Wanderlust: a history of walking. Nova York: Penguin Books.

Arquitectura

Va ser l’interès per la dimensió material i fenomenològica dels espais arquitectònics del món de l’art (les galeries, els museus, el lloc on s’emplaça l’obra) el detonant de la sensibilitat creixent per l’especificitat d’un lloc; el que es coneix com a site specificity. Aquesta sensibilitat que, com sabem, va desbordar-se aviat cap a altres àmbits, no ha deixat, però, d’interessar-se per l’espai construït, ja sigui dins o fora del context institucional de l’art. L’espai arquitectònic s’ha explorat en totes les seves dimensions, intervenint, per exemple, en els seus recorreguts, incidint mitjançant la llum, el color, la textura, prenent-lo com si fos un jaciment arqueològic i restant-li capes, fent-lo retrocedir en el temps, sumant-li materials, recobrint-lo o folrant-lo, despullant-lo de divisions o inventant-ne de noves, deconstruint-lo, trossejant-lo i foradant-lo, descontextualitzant-lo, canviant-ne l’ús, tancant-lo o obrint-lo, envoltant-lo o, fins i tot, emplenant-lo i convertint-lo per tant en un volum sòlid, impedint, així, la seva funció més elemental.

Pots ampliar amb: Morris, R. (1993). Continuous project altered daily: the writings of Robert Morris. Nova York, Cambridge Mass: MIT Press; Solomon R. Guggenheim Museum.

Conical Intersect de Gordon Matta Clark (1975)
Font: https://www.sfmoma.org/artwork/92.426/