Sensibilitat contextual

Temàtica

Instal·lació

Amb alguns referents tan primerencs com els anys 30 del segle xx, la instal·lació no es va tornar realment freqüent fins als anys 70, convertint-se en la forma de pràctica artística predominant des dels anys 90 en endavant. La instal·lació és, sens dubte, una conseqüència directa de l’extrema sensibilitat pel context, ja que l’eix de l’interès es desplaça des de l’objecte concret (pintura, escultura, etc.) cap a l’àmbit espacial en què ens trobem ubicats, immersos, cap a l’ambient, cap a allò contextual, podent tenir en consideració i actuant sobre qualsevol aspecte o element que incideixi en un moment donat sobre la nostra experiència. De tot allò que caracteritza l’espai, de tot allò que inclou o conté i de la nostra possible experiència en aquest espai, l’artista haurà triat alguns trets sobre els quals actuar, transformant-lo o transformant-ne la nostra percepció, focalitzant la nostra atenció sobre alguns aspectes o recorreguts concrets, introduint o eliminant elements de forma calculada. És per això que teòrics com Boris Groys caracteritzen la instal·lació precisament com un sistema d’inclusions i exclusions, i com una forma d’art que inclou totes les altres.

Pots ampliar amb: Groys, B. (2009). «La topología del arte contemporàneo» [en línea]. Esferapública. [Data de consulta: 15 febrer  2019] <http://esferapublica.org/ nfblog/la-topologia-del-arte- contemporaneo/>

1200 sacs de charbon de Marcel Duchamp (1938)
Font: https://www.pinterest.com/pin/571886852661026954/

 

Accrochage

L’accrochage podria considerar-se com un antecedent de les pràctiques instal·latives, més acotat, molt més restringit quant a l’àmbit del seu interès i menys ambiciós pel que fa a la seva voluntat d’afectar l’experiència del subjecte en la seva totalitat. Avui dia, de fet, les pràctiques d’accrochage han quedat absorbides o s’entenen sovint com a pràctiques instal·latives d’una manera que resulta una mica confusa, ja que, com veiem, la seva intenció és molt més modesta. Accrocher és un terme francès que significa simplement ‘fixar’ o ‘penjar alguna cosa a la paret’. L’accrochage, com a pràctica, indicaria la sensibilitat per la manera particular en què les coses se’ns presenten, la seva disposició en l’espai expositiu, l’àmbit que ocupen, la seva relació amb recorreguts, alçades, agrupaments, ritmes, l’ordre de lectura, els objectes veïns, etc. Aquesta sensibilitat no s’ocupa únicament de peces bidimensionals o pictòriques, per descomptat, sinó que s’ha d’estendre a qualsevol tipus d’objecte artístic, inclosos els tridimensionals. L’accrochage amb prou feines pot considerar-se una pràctica que atengui el context, ja que el té en compte només d’una manera molt superficial i anecdòtica.

Pots ampliar amb: Derrida, J. (2001). La Verdad en Pintura. Espacios de saber. Buenos Aires: Paidós.

I també amb: O’Doherty, B. (1986). Inside the white cube: the ideology of the gallery space. Santa Monica: Ed. Lapis Press.

Rosalind Nashashibi a Witte de With, comissariada per Raimundas Malasauskas (2018)
Font: https://www.wdw.nl/en/our_program/exhibitions/rosalind_nashashibi_a_solo_exhibition