Paraules clau
biennals; art contemporani; geopolítica; Tercer Món; art global.
Descripció
Les biennals d’art, cites que avui es consideren fonamentals en la circulació i la legitimació de l’art, van iniciar-se amb la 1a Exposició Internacional d’Art de la ciutat de Venècia, el 1895. En aquell primer esdeveniment italià –llavor del que és l’actual Biennal de Venècia–, l’únic espai expositiu va ser el Palazzo delle Esposizioni on es van exposar obres d’artistes italians i també de creadors estrangers. No obstant això, aviat es va observar la necessitat d’ampliar els llocs d’exposició, principalment a causa de la voluntat que hi hagués més espai pels artistes estrangers (i d’aquesta manera, potser, atraure indirectament més interès pels italians).
Va ser així com a partir de 1907 es va autoritzar la construcció dels primers pavellons nacionals dins l’espai dels Giardini i, des de la setena edició, la mostra es va organitzar en aquests pavellons. Actualment, després de més de 120 anys, aquesta estructura no ha canviat malgrat les crítiques i els intents de modernitzar el model. Tanmateix, convé assenyalar que els pavellons nacionals construïts dins del recinte oficial de la Biennal –els Giardini i després, en la seva ampliació, a l’Arsenale– en gran part reflecteixen la situació geopolítica mundial, és a dir, la majoria de les nacions que tenen un espai fix a la cita veneciana són aquelles considerades riques o desenvolupades, l’anomenat Primer Món. Aquest fet condueix a l’evident consideració que la majoria de les obres i artistes representats en aquesta gran vitrina de l’art modern i contemporani són artistes provinents d’aquests territoris.
La cita veneciana va ser durant dècades l’únic certamen d’aquest tipus, consolidant el seu prestigi i concentrant gran part de l’exhibició de l’art occidental i també influint amb el seu model els altres esdeveniments expositius que anaven apareixent gradualment. La propera biennal significativa apareixerà el 1951, quan se celebri la 1a Biennal de São Paulo. Aquest esdeveniment va intentar, amb notable èxit, ser un centre catalitzador a l’hemisferi sud de l’art modern occidental, basant-se en un primer moment en el model venecià d’enviament per països i centrat en la producció de l’art occidental ja fortament consolidat.
Des de la segona meitat del segle xx, diversos canvis en el panorama internacional d’ordre polític, econòmic i social van impulsar el desplaçament de l’interès del centre –llegiu Europa i els Estats Units– cap a aquelles regions que en aquells moments es trobaven als marges. Esdeveniments com el gradual procés de descolonització a l’Àfrica des del final de la Segona Guerra Mundial; el retorn als règims democràtics en països de diferents regions –com Amèrica Llatina, Espanya i Portugal– a partir dels anys setanta i vuitanta; la caiguda del mur de Berlín el 1989 i el gir dels règims comunistes de l’Est cap al capitalisme, van formar un poderós conjunt d’esdeveniments que van desembocar en la culminació del procés de globalització. Un procés que es veurà reflectit en tots els àmbits socials i culturals i també, evidentment, en les formes de producció i consum de l’art.
A partir d’aquesta ampliació del model capitalista globalitzat en l’àmbit de l’art, «la idea de que toda ciudad, fuera cual fuera su ubicación en el mapa geopolítico, podía actuar como un hub (punto de intercambio o centro de distribución del tráfico) internacional empezó a ser un tema recurrente» (Guasch, 2016, pàg. 149). A més, es comença a posar l’accent en la discussió de la producció cultural i artística de les perifèries que va portar a un creixement exponencial d’esdeveniments dedicats a l’exposició d’obres realitzades en aquestes latituds, organitzant-se exposicions, fires i biennals tant als països del nord (central) com del sud (perifèric).
Mogut per aquest impuls, el Centre d’Art Contemporani Wifredo Lam, fundat el 1982 a la ciutat de l’Havana, comença a dissenyar un esdeveniment capaç de difondre els èxits creatius de l’anomenat Tercer Món (nacions perifèriques o subdesenvolupades). Per a aquesta empresa, van dur a terme un extens treball d’investigació sobre el desenvolupament de les manifestacions culturals i artístiques de regions i grups perifèrics, partint d’un vast fons documental i realitzant també investigacions locals molt properes als estudis antropològics, on investigadors i comissaris buscaven a les fonts primàries els artistes i les tendències per programar el seu esdeveniment.
El resultat d’aquest dur treball va ser la inauguració de la 1a Biennal de l’Havana el 1984. Va ser la primera mostra d’art contemporani que va aconseguir establir-se fora de l’eix Europa/Estats Units, els que triaven fins llavors què s’havia d’exhibir de manera global. A més, fuig de models de biennals com les de Venècia i São Paulo –les dues grans cites fins aquell moment– perquè no se centra en els artistes i les tendències establertes en l’espectre hegemònic/occidental, buscant alternatives a les representacions i als enviaments nacionals.
Cartell de la 1a Biennal de l’Havana, 1984, i portada del catàleg general de la 2a Biennal de l’Havana, 1986.
Font: https://www.redalyc.org/jatsRepo/4980/498057600005/html/index.html
Si bé és cert que en la primera edició de 1984, la cita havanera no va incloure artistes de totes les latituds del globus, el desig d’obrir un espai de representació per a l’art perifèric i descentrat va ser latent des de la seva concepció i, posteriorment, es va concretar en el segon certamen l’any 1986.
La primera edició de la Biennal del 1984 es va centrar en artistes d’Amèrica Llatina i el Carib (gairebé 2.000 obres de 800 artistes), tot i que la seva intenció global es mostrava present des dels seus inicis. Segons el document fundacional del Centre Wifredo Lam, les atribucions i funcions de la Biennal serien:
El estudio y promoción de la obra de Lam como expresión universal del arte contemporáneo, la promoción internacional de la obra de artistas de Asia, África y América Latina, el fomento de actividades internacionales para establecer redes de cooperación, y la promoción de las manifestaciones contemporáneas de artistas cubanos (Centre Wifredo Lam, 1983, cit. per Rojas-Sotelo, 2011, pàg. 164).
Seguint aquests pressupostos, la segona edició de 1986 va sumar a les obres d’artistes d’Amèrica Llatina produccions provinents d’Àsia, Àfrica i Orient Mitjà, en una altra cita amb números grandiosos: es van exhibir gairebé 2.400 obres de 690 artistes de 57 països. La tercera edició de 1989 també comptarà amb artistes d’origen o residència a Europa i els Estats Units. A partir d’aquesta tercera cita, es decideix eliminar la divisió per països i el caràcter competitiu amb la desaparició dels premis. Des de llavors, cada edició s’estructuraria al voltant d’un concepte de reflexió que per a l’equip curatorial representava un tòpic d’interès en el debat internacional de l’art contemporani. Aquesta estructura continua funcionant actualment.
La 3a Biennal es considera una de les exposicions més importants del segle xx en l’àmbit global i la primera a assolir aquesta rellevància fora de l’eix euroestatunidenc. L’equip curatorial format per Gerardo Mosquera, Lillian Llanes i Nelson Herrera va seleccionar uns 300 artistes de 41 països d’Àsia, Amèrica, Àfrica i Europa que, sota el concepte de Tradició i contemporaneïtat, van exhibir més de 850 obres organitzades per nuclis i exposicions.
Un altre punt d’inflexió important d’aquesta mostra va ser la realització d’una nombrosa sèrie d’exposicions paral·leles, trobades, workshops, entre altres activitats, que buscaven discutir i redefinir el paper de la cultura i de l’art perifèrics en aquell context d’obertura multicultural i d’irrupció de les teories postcolonials i decolonials. Per fer-se una idea de la importància i de la profunditat d’aquelles discussions, molts autors van escriure per al catàleg de la mostra com Roberto Segre, Juan Acha, Frederico Moraes i Rashid M. Diab, noms fonamentals per a la sistematització històrica i la inclusió de les cultures perifèriques en l’àmbit global.
Portada del catàleg de la 3a Biennal de l’Havana. Centre Wifredo Lam, l’Havana, Cuba, 1989.
Font: http://amlatina.contemporaryand.com/es/editorial/displacements-in-exhibitions-discourses
Entre les peculiaritats propositives de la 3a Biennal de l’Havana hi havia l’interès pels artistes que produïen des dels marges –com s’ha mencionat anteriorment–, fet que la distanciava enormement de les apostes que es feien a Venècia i São Paulo. Així mateix, a diferència dels projectes curatorials que distingien o desplaçaven els artistes perifèrics a altres contextos o que se’ls assignava una quota de participació –com va succeir a la famosíssima exposició Magiciens de la terre realitzada també el 1989–, el que es va buscar fer a l’Havana va ser inserir l’art tercermundista en el context de la història de l’art occidental, reivindicant la presència dels artistes perifèrics en condició d’igualtat amb els artistes hegemònics estatunidencs o europeus.
Els organitzadors de la Biennal de l’Havana creien que el coneixement de l’art de les zones perifèriques i relegades ajudaria a revertir el pensament colonial que es reflectia en imatges estereotipades del Tercer Món. Mentrestant, en comptes d’adoptar una postura militant antioccidental, el que la Biennal proposava era una mena de pensament cultural i artístic globalista que «buscó disolver ese frente diferenciado en una narrativa artística común de raigambre occidental» (Piñero, 2014, pàg. 176). Per tant, van buscar cartografiar l’art tercermundista de manera crítica i no homogeneïtzant, sense intentar crear un nou rètol per a aquesta producció, que era una de les trampes on es podia caure. Per contra, van buscar reterritorialitzar els espais proveïts per a l’art, a través d’una narrativa de representació que trencava l’encapsulament dels artistes perifèrics, reintegrant-los a la història de l’art modern i contemporani.
També cal tenir en compte que, com en pràcticament tots els grans esdeveniments expositius i, concretament en el cas cubà, dibuixar una cita tercermundista responia també a factors extraartístics. L’estratègia política del Ministeri de Cultura cubà intentava, d’una banda, ressituar Cuba a l’escenari internacional davant la imminent desaparició de l’URSS amb la consegüent fi del suport soviètic a l’illa i, d’altra banda, posicionar l’Havana com a centre del mapa del Tercer Món, almenys en la defensa dels aspectes culturals d’aquest espai. Per aquest motiu, el panorama artístic presentat a la Biennal estava alineat amb el de les solidaritats polítiques del règim cubà.
La Biennal de l’Havana, en particular els pressupostos conceptuals ben reeixits de la tercera edició, va ajudar a establir les bases i canviar el paradigma de les anomenades exposicions globals. Un cop entrada la dècada de 1990, l’organització d’exposicions d’art que buscava reacomodar l’espai per a la producció que abans havia estat bandejada serà cada vegada més nombrosa. Comença a entendre’s que establir a aquest «altre» visible i incorporar-lo a l’escena artística i cultural implica noves concepcions de programes artístics i esdeveniments culturals on sigui possible promoure la circulació de les diferències.
El creixent interès, i també la circulació d’idees i la consagració de l’esdeveniment cubà, va servir com a vitrina i trampolí perquè els artistes tercermundistes anteriorment relegats guanyessin espai i prestigi en els principals esdeveniments internacionals. Aquests artistes sovint aconsegueixen accedir al mainstream dels centenars de fires i biennals actuals, on, per justificar el discurs, molts cops incongruent amb les quotes de correcció globalitzant, en diverses ocasions s’utilitza la superexposició d’un artista no occidental per a reivindicar-ne el caràcter multicultural i d’alteritat.
Bibliografia
Guasch, Anna Maria (2016). El arte en la era de lo global, 1985-2015. Madrid: Alianza Forma.
Piñero, Gabriela A. (2014). «Políticas de representación/políticas de inclusión. La reactualización del debate de lo latinoamericano en el arte durante la primera etapa de la globalización (1980-1990)». Anales del Instituto de Investigaciones Estéticas (vol. XXXVI, núm. 104, pàg. 157-186).
Ribeiro dos Santos, Renata (2018). «Exposiciones de arte global como idearios de redefinición geopolítica y social a finales del siglo XX». Revista Humanidades (núm. 8, pàg. 1-27). [Data de consulta: 22 d’agost de 2019]. <https://doi.org/10.15517/h.v8i2.33672>
Rojas-Sotelo, Miguel (2011). «The Other Network: The Havana Biennale and the Global South». The Global South (vol. 5, núm. 1, pàg. 153-174).
Valle Lantarón, Rubén del; Herrera Despaigne, Maribel (2009). Bienal de La Habana para leer. Compilación de textos. Valencia: Universitat de València / Centro Wifredo Lam.