Paraules clau
educació; ús social de l’art; art de conducta.
Descripció
L’artista Tania Bruguera (l’Havana, 1968) tancava el 2003 una intervenció a la Casa de les Amèriques de l’Havana, amb la següent frase: «¿En vez de meter otros mundos en el arte, por qué no meter el arte en el mundo?». Aquesta declaració defineix en certa manera un dels seus projectes, anomenat Cátedra Arte de Conducta, desenvolupat entre el 2002 i el 2009. Aquest treball, que oscil·la entre obra d’art i projecte pedagògic, és probablement menys conegut que algunes de les seves controvertides performances, però conté importants discussions sobre els fonaments de l’art en l’educació i la inclusió de l’art en el teixit social.
Segons relata l’artista (Finkelpearl, 2013, pàg. 181-182), l’origen de la creació de la Cátedra va ser la decepció que li va produir la recepció de la seva obra a la Documenta 11 de 2002, en què no va aconseguir que el públic assistent establís una relació prolongada en el temps amb la seva proposta. A això es va afegir la desil·lusió en constatar que l’objectiu dels artistes cubans era l’èxit internacional, i el qüestionament de les condicions i mètodes d’ensenyament de les arts. Tot això va contribuir al desig de forjar una proposta centrada en l’ús social de l’art que es desenvolupés a través d’estructures polítiques com l’educació (Finkelpearl, 2013, pàg. 183).
Tot i que el projecte qüestionava el sistema educacional formal cubà, és important tenir en compte que es va dur a terme en col·laboració i acollit per l’Instituto Superior de Arte (ISA), però de forma extraoficial, funcionant en paral·lel a la formació reglada. L’ISA és la principal institució de formació superior en estudis artístics de l’illa. Pràcticament tots els noms d’artistes cubans que transiten per les grans sales d’exposicions avui dia van passar per les seves aules: Belkis Ayón, José Bedia, Wilfredo Prieto, Reynier Leyva Novo, Carlos Garaicoa i Kcho, per citar-ne alguns. En la mateixa línia, Tania Bruguera també es va graduar el 1992 en aquesta institució i allà va continuar com a docent fins al 1996. Per a aquest projecte va comptar amb la complicitat de la degana de l’ISA i amb una relativa però àmplia autonomia, que l’artista va assegurar-se en reclamar la denominació de «cátedra» (Finkelpearl, 2013, pàg. 186).
Sota la seva direcció, la Cátedra va desenvolupar un programa d’estudis basat en la performance, l’art d’acció i l’art processual, seguint la línia del ventall poètic de Tania Bruguera. Tal com passaria amb altres projectes desenvolupats per l’artista cubana, la seva seu física va ser la seva pròpia casa al número 124 del carrer Tejadillo, a la ciutat de l’Havana. En el transcurs del projecte, es van dur a terme una sèrie de propostes educacionals –tallers, classes, reunions i intervencions públiques– amb la intenció de funcionar com un nucli centralitzador d’estudi, discussió i producció per a joves cubans relacionats amb les disciplines artístiques. La Cátedra va ser freqüentada majoritàriament per artistes plàstics i visuals, estudiants o graduats, però també va donar cabuda a historiadors de l’art, així com a qualsevol persona que demostrés tenir habilitats artístiques. La selecció d’estudiants es realitzava mitjançant la revisió dels seus portafolis, exàmens i entrevistes a càrrec d’un comitè internacional de professionals del món de l’art escollits per Bruguera.
En la dimensió experimental educativa del projecte, la comissària cubana Magaly Espinosa va escriure: «Lo más interesante que ha generado su experiencia es cómo ha devenido de proyecto pedagógico en un espacio artístico, el más activo y experimental de los que existen actualmente en el país» (Espinosa, 2009, pàg. 10). En la mateixa línia, Claire Bishop, en un text que tracta sobre projectes pedagògics duts a terme per artistes i comissaris en els anys 2000, situava la Cátedra Arte de Conducta com la primera i probablement la iniciativa més llarga d’aquella dècada. A més, Bishop apunta que la proposta de Bruguera era «una escuela de arte concebida como una obra de arte» (2012, pàg. 245), assenyalant una de les característiques que van definir el projecte: esborrar els límits entre l’art i l’educació. Tanmateix, Bishop també ha suggerit que la dimensió formal és important perquè alguna cosa s’entengui com una obra d’art. En particular, planteja que ha d’estar acabada i no en procés, és a dir, ha de «ser comunicable d’alguna manera, més que existir com pura presència». Per aquest motiu considera que la naturalesa com a obra d’art de la Cátedra es va manifestar especialment en la seva presentació a la Biennal de l’Havana el 2009 (Finkelpearl, 2013, pàg. 205).
Gerardo Mosquera, crític d’art molt proper a les activitats de Bruguera i del projecte, va afirmar que la Cátedra Arte de Conducta va ser l’únic espai educatiu llatinoamericà dedicat a l’art d’acció. Analitzant les diferents activitats que s’hi van desenvolupar, es preguntava: «¿Fue la Cátedra arte o una acción social, educacional y pedagógica muy eficaz, muy necesaria y bien dirigida?» (Mosquera, 2009, pàg. 31). Pregunta a què, probablement, Tania Bruguera contestaria: «La Cátedra va ser art de conducta». En qualsevol cas, des del seu punt de vista, «l’estatut de l’art no hauria de ser una condició definitiva; hauria de ser una condició transicional, en la qual s’entra i de la qual se surt» (Finkelpearl, 2013, pàg. 199).
Imatge dels membres/estudiants de la Cátedra de Arte de Conducta al taller de Claire Bishop a l’Havana, 2007.
Font: http://www.taniabruguera.com/cms/files/groupshot1-1_1.jpg
L’artista va crear alguns conceptes que ajuden a definir les pràctiques que es van proposar i realitzar a la Cátedra. «Art de conducta» va ser un d’aquests termes i el fonamental, si pensem que va ser utilitzat com a títol per al projecte. La pàgina web del projecte proporciona la següent definició: és l’art que «trabaja con la reacción y la conducta que crea en los que presencian y participan en la obra, dando origen a un proceso donde el público se transforma en ciudadano».
És fonamental entendre que aquesta denominació es refereix críticament a les escoles de conducta existents a Cuba. Són institucions que funcionen com una mena de reformatoris per a nens i adolescents que tenen algun problema de comportament social, menors que presenten dificultats per a adaptar-se i complir les normes establertes per l’ordre social. El 2014 el director cubà Ernesto Daranas va estrenar la pel·lícula Conducta, que explica el funcionament d’aquestes institucions alhora que els dedica una subtil però decidida crítica.
Així doncs, la Cátedra va funcionar com un espai pedagògic dedicat a la discussió i elaboració de pràctiques artístiques que incitaven a establir relacions directes entre artistes, realitat i ciutadania i que, a més, facilitessin la incorporació de diferents subjectes en el teixit social. Per a assolir aquests objectius, es va dissenyar una proposta pedagògica oberta i flexible, basada en la impartició de tallers setmanals a la seu de la Cátedra, o en qualsevol altre punt de l’entramat urbà de l’Havana escollit per cada docent.
A càrrec dels tallers, va haver-hi personalitats que procedien de diferents àrees del coneixement i de diferents països: artistes, comissaris, advocats, arquitectes, científics, exreclusos, matemàtics, ballarins, etc. El que unia els docents convidats era que la seva selecció va ser realitzada directament per Bruguera. Per la Cátedra van passar noms tan diversos i fonamentals com els de l’artista cubà Carlos Garaicoa, els professors Aleš Erjavec i Thierry de Duve, el crític cubà Gerardo Mosquera, els artistes espanyols Dora García i Antoni Muntadas, la crítica i teòrica Claire Bishop, l’artista Rirkrit Tiravanija i el crític i teòric Nicolas Bourriaud. Les sessions dels tallers van ser tan variades com els seus professors: lectures, treballs al carrer, visites a espais públics i de convivència, menjars, sopars, rituals, celebracions, etc.
Oficialment, cada any, la Cátedra acceptava vuit estudiants nous i la seva formació durava dos anys. Ingressava també un integrant –normalment de la carrera d’Història de l’Art– que es dedicava a registrar les discussions dels tallers, intentant incentivar una escriptura acadèmica que fos més propera i sensible a la producció d’art. A més dels alumnes matriculats, a les sessions acudien molts graduats d’anys anteriors. Finalment, els tallers estaven oberts a tot el públic i no existien controls d’assistència ni avaluacions. Aquesta llibertat de participar i involucrar-se en el projecte creava un entorn de col·laboració i integració entre els alumnes en què feia «la impresión de que cada uno está desarrollando su trabajo en tándem con los demás» (Bishop, 2009, pàg. 26).
En els tallers setmanals es presentaven els continguts proposats per cada docent, es realitzaven discussions profundes i llargues i, com a part fonamental del projecte pedagògic, es desenvolupaven tutoritzacions o orientacions «no formals». Els estudiants presentaven als convidats els seus projectes artístics, que eren analitzats i discutits minuciosament per tots els presents. Els objectes, obres i accions nascuts d’aquests projectes van ser exhibits en diferents exposicions i activitats promogudes des de la Cátedra. En finalitzar els dos anys de formació, aquells artistes/estudiants graduats rebien un certificat de postgrau en Art de Conducta i als no graduats se’ls donava un diploma d’extensió universitària.
Per entendre el tipus de propostes elaborades des de la Cátedra Arte de Conducta repassem el projecte proposat pels artistes Luis Gárciga i Miguel Moya. Els seus treballs tracten el que Magaly Espinosa (2009) anomena «arte de inserción social». La conducta social és el motor principal de la feina dels artistes que l’utilitzen com a desencadenant en el procés d’investigació sociològica i etnogràfica. A partir del que troben en una investigació prèvia, utilitzen les bretxes obertes en el context social com a espai processual per a la creació de l’obra.
El seu projecte Reporte de ilusiones (2003-2004) va consistir en l’oferta d’un servei fotogràfic per als veïns del Centro de Desarrollo de las Artes Visuales a La Habana Vieja. Els fotografiats feien una sol·licitud als artistes, on indicaven si volien que la imatge fos manipulada incloent persones relacionades amb la seva família, que per qualsevol motiu (immigració, exili, missió, mort) ja no estaven amb ells. També era possible incloure altres personatges històrics o públics que els interessessin. Així mateix, es podia sol·licitar la manipulació de l’espai físic de la imatge: el «client» podria ser traslladat a una altra ciutat, monument o moment històric que encaixés amb les seves il·lusions.
Algunes fotografies realitzades i manipulades en el projecte Reporte de ilusiones (2003-2004) dels artistes Luis Gárciga i Miguel Moya. A la imatge de baix a l’esquerra es pot veure la reunió per al lliurament de les fotografies emmarcades.
Font: https://cubanvideoarchive.files.wordpress.com/2012/01/reportedeilusiones.jpg
Les fotografies –la inicial i la modificada–, acompanyades d’un petit text al peu que recollia les peticions, van ser recopilades pels artistes en un CD. No es va realitzar cap exposició amb les imatges obtingudes. L’acció final va ser el lliurament d’una còpia de les fotografies manipulades, emmarcades segons el gust dels clients, en una gran reunió col·lectiva a La Habana Vieja.
A Reporte de ilusiones els artistes van treballar amb aspectes molt sensibles per a la ciutadania cubana que, com planteja Magaly Espinosa (2009), desdoblen la realitat sense la necessitat de recórrer a metàfores o al·legories que la justifiquen. N’hi ha prou amb les imatges i amb el «reporte de ilusión» escrit pel fotografiat per a plasmar l’absència existent en pràcticament totes les famílies cubanes o que es pugui deduir que un dels desitjos latents en la població de l’illa és la possibilitat de moure’s lliurement.
En aquest projecte, així com en altres realitzats des de la Cátedra, el caràcter testimonial guanya un paper d’extrema rellevància. Sobretot, perquè duen a terme una feina documental sobre la consciència de la quotidianitat rarament treballada sense lligams ni pressions institucionals, buscant els possibles intersticis dins de l’espai institucional de l’oficialitat cubana. Cal tenir en compte que a Cuba l’oficialitat estatal s’expandeix pràcticament en totes les direccions i l’art de conducta és, segons Tania Bruguera, un art útil1 capaç de trobar bretxes per a moure’s i operar.
1 «Art útil» és un altre dels conceptes desenvolupats per Tania Bruguera, implementat principalment en l’Associació d’Art Útil fundada el 2011 i que s’origina de l’experiència de la Cátedra Arte de Conducta (vegeu el terme «Art útil» en el glossari de la pàgina principal).
Bibliografia
Bishop, Claire (2009). «Diario de La Habana: arte de conducta». Ramona (núm. 93, pàg. 21-26). [Data de consulta: 21 d’agost de 2019]. <http://www.taniabruguera.com/cms/377-1-Diario+de+La+Habana+Arte+de+Conducta.htm>
Bishop, Claire (2012). «Pedagogic Projects: “How do you bring a classroom to life as if it were a work of art?”». A: Claire Bishop. Artificial Hells: Participatory Art and the Politics of Spectatorship (págs. 241-250). Nova York, NY: Editorial Verso.
Espinosa, Magaly (2009). «Arte de conducta. Proyecto pedagógico desde lo artístico». Ramona (núm. 9, pàg. 10-20). [Data de consulta: 21 d’agosto de 2019]. <http://www.ramona.org.ar/node/27754>
Finkelpearl, Tom (2013). What We Made. Conversations on Art and Social Cooperation. Durham / Londres: Duke University Press.
Mosquera, Gerardo (2009). «Cuba en la obra de Tania Bruguera: el cuerpo es el cuerpo social». A: Tania Bruguera: en el imaginario político (pàg. 23-35). Milà: Charta.
Ribeiro dos Santos, Renata (2015). «¿Meter el mundo en el arte? Sociedad, conducta y arte en las propuestas de Tania Bruguera». Arte y políticas de la identidad (núm. 13, pàg. 75-90). [Data de consulta: 30 de juliol de 2019]. <https://revistas.um.es/reapi/article/view/250921>