Paraules clau
pintura; vida moderna; societat.
Descripció
És possible cartografiar els profunds canvis socials, culturals i tecnològics ocorreguts en el segle XIX analitzant les obres d’art del període. Al llarg del segle es va anar gestant una nova manera de conceptualitzar, entendre i fer art, que florirà plenament en el segle posterior. El segle XIX és el moment de consolidació de la classe burgesa que, poc a poc, assumirà la posició de poder en la jerarquia social que durant llargs segles va romandre en mans de la noblesa i de l’aristocràcia. La burgesia anirà imposant els seus models, revestint antigues formes i reciclant el gust estètic, encaminant les representacions cap a les seves pròpies característiques i anhels. Les ciutats es remodelaran amb propostes urbanístiques que satisfeien les necessitats de la flamant burgesia, però també condicionant-se per albergar l’enorme massa d’obrers que treballaven per impulsar el procés de modernització. S’obren llargues avingudes i bulevards que, juntament amb les rotondes, articulen la ciutat i renoven el concepte del que és urbà. Al llarg d’aquestes àmplies vies, s’inauguren cafès, restaurants, cabarets i altres equipaments indispensables per saciar la inèdita necessitat d’oci d’una capa de població que cada vegada es veurà més incrementada.
Vista de l’interior del Folies Bergère a la fi del segle XIX (Rue des Archives/Tallandier).
Font: https://immobilier.lefigaro.fr/article/il-y-a-148-ans-le-laborieux-chantier-des-folies-bergere_64b5c99a-3cac-11e7-87cf-a12835191447/
Va ser en els anys finals d’aquest segle quan París es va transformar en símbol del progrés, l’art i la cultura, i es va consagrar com a capital del món i de la joie de vivre. L’ebullició de la ciutat era el reflex de la fi de la guerra francoprussiana que, malgrat acabar amb la derrota de França, va marcar un nou moment polític més serè per a Europa, acompanyat d’un desenvolupament econòmic que finalment atorgava més poder polític a la burgesia industrial. En aquells dies, els temples de la joie de vivre parisenca eren els cafè concert que es van multiplicar a la ciutat, amb una enorme demanda i un públic molt fidel. A principis de la dècada de 1870, funcionaven almenys 145 d’aquests establiments a la ciutat (Clark, 2004). Un dels cafè concert més conegut va ser el cabaret Folies Bergère a Montmartre, que l’artista Édouard Manet (1832-1883) va captar en la seva última obra, Un bar del Folies Bergère, finalitzada un any abans de la seva mort prematura als 57 anys, víctima de la sífilis.
Édouard Manet, Un bar del Folies Bergère, 1882. Oli sobre tela, 96 x 130 cm.
Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Un_bar_aux_Folies_Berg%C3%A8re#/media/Archivo:Edouard_Manet,_A_Bar_at_the_Folies-Berg%C3%A8re.jpg
Localitzat en el bohemi barri de Montmartre, el Folies Bergère era una de les tantes sales de música de cabaret de l’època. Es va inaugurar el 1869 com un lloc urbà de «plaer modern», i comptava amb un programa de varietats que anava des de números d’acrobàcia –vegin-se les sabates verdes en un balancí a l’extrem esquerre superior de la tela–, fins a operetes, pantomimes i actuacions amb animals (Jones, 2019). Hem de fer algunes precisions sobre els cafè concert: eren cafès, no teatres. D’acord amb l’historiador britànic T. J. Clark (2004) aquesta distinció entre cafè i teatre es prenia molt seriosament, arribant a definir-se per llei, al principi, que en els espectacles dels cafès només hi podia figurar un cantor o còmic. Per aquest motiu, els espais dels cafès utilitzaven els mateixos elements del saló –canelobres, estàtues, etc.– per aconseguir el grau de decoració que requeria l’espectacle. Gradualment, l’Estat va anar permetent que les figurants que s’exhibien darrere del cantant es moguessin. Seguint la descripció de Clark (2004), per aconseguir l’ambient estrident, vulgar i modern dels cafès, la llum era un element fonamental. Al principi es va utilitzar la il·luminació de gas que, poc a poc, va ser substituïda en els cafès de categoria més elevada per la «resplendor de l’electricitat», un altre dels signes de la vida moderna. Es poden veure les enormes aranyes i els reflexos circulars de llum blanca que Manet recrea en el mirall d’Un bar del Folies Bergère.
Els cafès concert eren freqüentats tant per la classe obrera com per la burgesia i la naixent petita burgesia, però això no implicava que allí s’operés una mescla de classes socials. Més aviat, com puntualitza Clark (2004), en aquests locals s’hi establia una espècie d’acord entre les classes per escoltar les mateixes cançons. El distanciament intern s’establia pels diners: cobrament de taxes d’admissió, variació de preus de les begudes d’acord amb la posició dels seients, existència de reservats. Vegeu, per exemple, la imponent vestimenta de les senyores i els barrets de copa que intuïm a les taules més properes a l’escenari, a la part superior esquerra del quadre de Manet, just sota els peus de l’acròbata. Hi ha algunes suposicions que indiquen que la dona vestida de blanc amb guants grocs que destaca en aquesta primera fila pogués ser Méry Laurent (Folies Bergère, s.f.). Aquesta mateixa dona, freqüentadora i musa de la nit parisenca, paradigma de les demi-mondaine, havia influenciat també Émile Zola en la creació de la protagonista de la seva novel·la Nana, un altre cant a la modernitat del segle XIX. A la dreta de la suposada Laurent, observem una dona que, amb el cap inclinat, sosté amb les seves mans enguantades uns binoculars o lents d’òpera. Aquesta figura podria ser una picada d’ullet de Manet a l’obra La llotja (1878), on l’artista Mary Cassatt il·lustra l’oci de la classe burgesa en el teatre, molt popular en aquells moments entre les classes més altes. Mentrestant, més interessant encara resulta evidenciar aquest diàleg artístic representacional entre els artistes pertanyents al grup impressionista, el primer grup de la història basat en la igualtat (Pollock, 2018).
No obstant això, si bé veiem reflectit en el gran mirall del quadre de Manet a tot el bulliciós, sorollós i divers públic que assistia als espectacles de varietats del Folies Bergère, el personatge central de l’obra, la cambrera que ens observa, apareix calmada, distreta i sumida en els seus pensaments. Sembla que ens mira, però si observem amb més deteniment en el reflex del mirall, podem percebre que mira cap a un cavaller que, probablement, està esperant alguna beguda o alguna altra mercaderia, d’acord amb alguns atributs que Manet associa a la jove. La perspectiva d’aquesta escena que veiem a través del mirall –que no respon a les lleis de l’òptica perquè està desplaçada cap a un costat– ha generat infinitat d’anàlisis i consideracions elaborades per intel·lectuals que van percebre en aquest suposat «error» de Manet, un signe fonamental de la revolució de la vida moderna que s’estava experimentant en aquell moment.
Per a la historiadora de l’art Griselda Pollock (2018), molt lluny d’equivocar-se, el pintor francès ha creat aquest efecte per inquietar-nos com a espectadors. Trencar les regles de la pintura era necessari per crear un art propi de la vida moderna. Així, capta l’ambigüitat del món coetani, on diversos plans comencen a conviure però sense concordar exactament. Si a això hi afegim l’actitud evasiva i la mirada buida de la cambrera, podem percebre una atmosfera que és recognoscible fins a l’actualitat, com quan en el metro o a l’autobús, fins i tot estant entre la multitud, l’individu continua estant aïllat. Així com la cambrera que es mostra indiferent enfront de la velocitat de la vida moderna, estem obligats a aïllar-nos de la multitud per fer-hi front.
Mentrestant, Pollock va més enllà en la seva anàlisi sobre l’estranya figura central de l’obra. La presència d’una cambrera era una cosa inusual a la fi del segle XIX, els homes eren els que continuaven servint les taules. Vesteix l’última moda amb una ajustada cotilla però, a diferència de les dames de l’època, no porta guants. El detall de desvestir-la dels guants delata que aquesta dona és diferent, pertany a la classe treballadora i està en el seu lloc de treball (Pollock, 2018). Espai que les dones havien començat a ocupar feia molt poc temps i que resultaria una altra de les grans revolucions de la vida moderna.
Hi ha una espècie de consens que Un bar del Folies Bergère és l’obra que premonitza determinats aspectes que van modelar la vida i el món que reconeixem fins a l’actualitat. El pintor troba en el cafè concert l’escenari ideal per plasmar els canvis, les revolucions i ambigüitats que van donar forma a aquest nou sentit de construir i estar en el món. No obstant això, una mateixa obra d’art, mirada i analitzada des de diversos prismes teòrics i metodològics, ens pot brindar un enorme ventall d’interpretacions i construccions socials, com testifica 12 Views of Manet’s Bar (Collins, 1996). En el llibre, dotze autors, utilitzant mètodes de recerca que van de la semiòtica al feminisme, s’acosten a l’obra de Manet, evidenciant que en buscar noves visions per a la pintura, més que estudiar una obra aïllada es construeix història de l’art.
Bibliografia
Clark, T. J. (2004). A pintura da vida moderna. Paris na arte de Monet e de seus seguidors. São Paulo: Companhia das Letras.
Collins, Bradford R. (ed.). 12 Views of Manet Bar. Nova Jersey: Princeton University Press.
Folies Bergère. «Du 19ème au 21ème siècle…». Folies Bergère. [Data de consulta: 3 de desembre de 2020]. <https://www.foliesbergere.com/fr/trois-siecles-d-histoire>
Jones, Christopher P. (17 d’agost de 2019).«Great Paintings: A Bar at the Folies-Bergère by Édouard Manet». Thinksheet. [Data de consulta: 19 de novembre de 2020]. <https://medium.com/thinksheet/great-paintings-a-bar-at-the-folies-berg%C3%A8re-by-%C3%A9douard-manet-a6f444cca167>
Pollock, Griselda (25 de juliol de 2018). «The Modern Woman: Manet’s A Bar at the Folies-Bergère». Heni Talks [Arxiu de vídeo]. [Data de consulta: 21 de juny de 2021]. <https://vimeo.com/280557812>