Paraules clau
turisme; museu; polítiques culturals; gentrificació.
Descripció
Un estudi elaborat a la ciutat de Màlaga el 2017 (Europa Press) situava a cinc museus de la ciutat entre els deu primers d’Espanya quant a càrrega turística, és a dir, la relació entre la venda d’entrades d’aquests equipaments i les pernoctacions dels turistes als hotels de la ciutat. El CAC Màlaga (Centro de Arte Contemporáneo), inaugurat el 2003, es trobava en el segon lloc nacional. També obert el 2003, el Museo Picasso, ocupava el tercer lloc. La filial malaguenya del Centre Pompidou, que va iniciar les seves activitats el 2015, ocupava el vuitè lloc, seguit pel Thyssen malagueny, obert el 2011. Tancava el rànquing la Fundación Picasso-Museo Casa Natal, que programa activitats culturals des de l’any 1988.
Il·lustració de Gente Corriente. Actualidad Crítica sobre Málaga que denuncia la gentrificació de la ciutat de Màlaga a causa de la seva consolidació de destinació turística.
Font: https://transversal.at/media/uploads/2021/08/06/gc-invierno-2017-2018.pdf
Les dades generades pel mateix estudi indicaven que la majoria dels turistes vinculava la idea de «ciutat de museus» a altres ciutats europees abans que a Màlaga. En canvi, manifestaven que la ciutat andalusa tenia millor clima i que la seva oferta museística era de les més variades (Europa Press, 2017). Aquesta varietat es refereix al fet que la ciutat alberga, d’acord amb la web Málaga Museum, gairebé quatre desenes d’instal·lacions de les més diverses tipologies, des dels importants museus d’art citats anteriorment, passant per espais dedicats a objectes etnogràfics, o a l’agricultura, fins a una peculiar franquícia del Museu de la Imaginació, ideat per dos ucraïnesos i amb instal·lacions també a Madrid i Barcelona. De manera que si els turistes encara es resisteixen a associar la ciutat amb els museus, persistint la imatge de sol i platja, no es deu a la falta d’esforç per part d’institucions públiques i privades que, en els últims anys, van propiciar que aquests espais florissin sense parar a la zona.
En una altra recerca basada en dades empíriques (García Mestanza i García Revilla, 2016), es va apuntar a una relació directa entre l’exponencial augment de turistes que van visitar Màlaga a la dècada compresa entre 2004 i 2014 amb el desembarcament de les atractives institucions museístiques a la ciutat. El terme «desembarcar» és ideal per indicar l’escassa relació d’aquests centres amb la ciutat, en un símil amb els turistes que arriben en un creuer, passen un breu lapse de temps a la ciutat en locals adaptats als seus gustos i necessitats, abans de partir a un altre port. Diversos dels museus instal·lats a Màlaga són franquícies de grans institucions –com alguns dels exemples citats anteriorment– que reben importants quantitats de diners procedents del pressupost públic i la permanència dels quals, com denuncia la plataforma Gente Corriente (2017), es preveu per un temps determinat, solament mentre l’equipament sigui rendible. Pel que fa a les institucions dedicades a l’art, la Col·lecció del Museo Ruso de San Petersburgo Màlaga tanca, de moment, juntament amb el Museo Carmen Thyssen i el Centre Pompidou, la llista de museus franquícia que han desembarcat a la ciutat andalusa en els últims anys.
Mentrestant, els defensors de la implementació d’aquestes institucions podrien argumentar que l’aposta pel turisme cultural amplia l’oferta d’exposicions i altres diverses activitats que programen aquests museus, la qual cosa permetria que la seva població tingués un accés a la «cultura» més gran i, per tant, a una «educació cultural». No obstant això, si reprenem el fet, abans assenyalat, que part dels museus que van desembarcar a Màlaga pertanyen a franquícies internacionals, que dialoguen poc o gens amb la realitat i amb la història de la zona i dels seus habitants, aquesta argumentació resulta bastant discutible.
La promoció i construcció d’institucions vinculades a la cultura, llegeixi’s museus o centres d’art, com a detonants de processos urbanístics de revitalització i «modernització» de les ciutats –i, per tant, la seva «turistificació»–, se situa en el que fa anys es va definir com «efecte Guggenheim», utilitzant com a exemple el sonat cas de la filial del museu novaiorquès instal·lada a Bilbao. El filòsof Iñaki Esteban (2007) assenyala l’entrada en un nou moment del capitalisme tardà, que s’obria a tot el potencial globalitzador i «estetitzant» d’una societat que consumeix informació amb extrema voracitat. Esteban apuntava que quan un ornament, un equipament que inicialment no és essencial per al funcionament d’una ciutat –el museu en aquest cas–, es posa en marxa complint amb una sèrie de funcions que van més enllà del que és merament cultural (imatge i publicitat, economia i política), serviria per recuperar els «espais brossa» de les ciutats, espais que cauen en desús o es deterioren a causa de reconversions de l’activitat econòmica. En aquest sentit, el text d’Iñaki Esteban, escrit en el desè aniversari de la sucursal bilbaïna del Guggenheim, qualifica com a reeixit el seu cas, ja que, amb el seu ornament, s’ha aconseguit la creació i transmissió d’una nova condició de ciutat –moderna, nova, luxosa, erudita–, impulsant-la com a potencial destinació turística. No obstant això, quant a termes estrictament artístics –cal no oblidar que es tracta d’un museu d’art–, veus autoritzades es van aixecar en aquells anys per reflexionar de manera crítica sobre les noves relacions que es conformaven entre aquesta tipologia de museu, l’art contemporani i els públics.
Van tenir tanta importància i impacte aquestes discussions que el 2004 es va organitzar un simposi al Centre d’Estudis Bascos de la Universitat de Nevada titulat Aprenendiendo del Guggenheim Bilbao1, i coordinat per Anna María Guasch i Joseba Zulaika. En aquest simposi professionals de diferents àrees –com el polític Jon Azúa, els artistes Andrea Fraser i Hans Haacke, l’historiador Serge Guilbaut o els historiadors i crítics d’art Lucy Lippard i Keith Moxey–, van examinar els primers anys del museu allunyant-se del discurs oficial triomfalista (Vozmediano, 2008). A la reunió es van plantejar temes com la predominança del continent (l’arquitectura, el museu) sobre el contingut (les altres tipologies artístiques, les obres) en la concepció d’aquests espais. Aquest aspecte, juntament amb la seva gestió administrativa que cavalca entre el que és públic i el que és privat, condueix a altres disjuntives com, per exemple, la constitució d’escasses col·leccions estables, malgrat l’alt pressupost anual que acapara. En conseqüència, predominen les exposicions temporals, relacionades poc o gens amb la identitat cultural de la ciutat on s’instal·la el museu, ja que solen venir dissenyades des de la «seu institucional» comptant amb obres d’impacte d’artistes famosos. Aquestes mostres, ideades per atreure un nombre més gran de turistes espectadors, es desentenen del context artístic local, causant molt poc impacte en la producció i en la comercialització de les seves obres (Vozmediano, 2008). Malgrat totes aquestes crítiques, l’«efecte Guggenheim» s’ha intentat imitar amb l’adopció de mesures similars i la construcció d’equipaments culturals en diferents ciutats de països de tots els continents. La mateixa fundació Guggenheim va ser sol·licitada per diverses administracions per replicar el model, iniciativa fallida en gairebé tots els intents, amb excepció del cas d’Abu Dhabi, on l’edifici del museu, un altre projecte de l’arquitecte Frank Gehry, porta alguns anys de retard. A Espanya podem trobar altres exemples amb una mica menys d’èxit que el cas bilbaí com, per exemple, el Centre Niemeyer, inaugurat el 2011 a la ciutat d’Avilés en els terrenys de la ria propers al port. El 2017, el mateix Iñaki Esteban vaticinava que el «model Guggenheim» era molt difícil de replicar perquè
«sense el consens polític i un pla urbà de més abast, sense la bona conjuntura econòmica en l’àmbit global i la singularitat d’un edifici en una època en la qual no hi havia tants edificis singulars, res hauria estat el mateix» (Esteban, 2017).
Reprenent el cas malagueny, l’aposta per la modernització i pel turisme cultural amb l’evident estímul a la implantació de nous museus, en part ha aconseguit incrementar de manera significativa el nombre de visitants a la ciutat i, per tant, tota l’activitat econòmica i la generació d’ocupació relacionada amb el turisme. Mentrestant, d’altra banda, aquesta aposta ha originat una sèrie de problemàtiques ciutadanes i patrimonials que no s’haurien de passar per alt.
Els elements patrimonials «autòctons» del centre històric de la ciutat –la Catedral, l’Alcazaba o el Teatre Romà– s’han vist a poc a poc menyspreats per la «modernització» reflectida pels nous museus (García Mestanza i García Revilla, 2016). A més, s’ha vist un increment considerable de demolicions en el centre històric creant espais que, en molts casos, s’han utilitzat per a la construcció de nous i moderns edificis. Alguns dels edificis esfondrats formaven part del seu patrimoni històric però, en no existir mesures de conservació i protecció, van aconseguir un alt estat de deterioració, facilitant que al final es concedís el permís de demolició (Sau, 2018). Els permisos per a intervencions d’aquest tipus són gestionats per les Administracions locals, per la qual cosa podem veure en aquesta mena de processos la manifestació d’un interès per dotar la ciutat d’una determinada imatge més afí a l’atractiu turístic abans esmentat. Per tant, seria de vital importància implementar accions de gestió, conservació i difusió, perquè aquests elements puguin conviure amb la nova oferta cultural. Una postura que, si està ben plantejada i ideada, podria fomentar més diàleg entre béns patrimonials «autòctons» i «importats», la qual cosa, fins i tot, podria representar un important i nou atractiu turístic.
Logo de la plataforma ciutadana Málaga no se vende.
Font: https://es-la.facebook.com/MalagaNoSeVende/
Una altra de les problemàtiques sorgides arran de la proliferació de museus es va originar en el fet que una part significativa d’aquests equipaments es van instal·lar a la zona centre, on es troben també la majoria dels béns «autòctons», citats anteriorment. El procés de «turistificació» d’aquesta zona central va exigir una adaptació de l’entorn perquè aquest oferís comoditat al visitant. Així, com hem vist en tantes ciutats en els últims anys, van proliferar la construcció o remodelació d’hotels, restaurants i bars orientats específicament al turisme. Aquest procés empeny a l’alça els preus dels lloguers i de compra i venda dels edificis de la regió, desplaçant a la població resident i els negocis «de tota la vida» cap a les zones perifèriques.
La gentrificació imposada per aquesta mena de desenvolupament urbà, social i econòmic, representa una situació contemporània molt difícil de pal·liar. Algunes organitzacions –com per exemple, la plataforma ciutadana Málaga no se vende– defensen atallar els incentius públics al turisme i apostar per polítiques centrades en la població local, així com una diversificació més gran de les activitats econòmiques perquè no hagin de dependre gairebé exclusivament del turisme. Altres sectors, vinculats a l’activitat turística, accepten el fet que la «turistificació» ha generat importants problemàtiques a les ciutats i proposen estratègies de descentralització geogràfica, portant les «atraccions» a altres zones de la ciutat que necessiten ser regenerades (García Mestanza i García Revilla, 2016), reprenent l’«efecte Guggenheim». Un altre sector que, per desgràcia, encara representa una parcel·la molt significativa en el poder, fa el desentès a aquestes reivindicacions i a les evidències que emergeixen de les recerques i que podem corroborar amb només mirar les ciutats. Continuen defensant i impulsant la «turistificació» solament per l’alt impacte econòmic que reporta a les ciutats (González, 2020). No tenen en compte que la ciutat és un entramat de capes situades en un mateix nivell, interconnectades i indivisibles, on, a més de la seva economia, trobem els seus habitants, urbanisme, geografia, història, cultura, i un llarg etcètera.
1 Posteriorment, les intervencions presentades en el congrés van ser recollides en el llibre: Guasch, Anna María i Zulaika, Joseba (ed.). (2007) Aprendiendo del Guggenheim Bilbao. Madrid: Akal.
Bibliografia
Esteban, Iñaki (2007). El efecto Guggenheim. Del espacio basura al ornamento. Barcelona: Anagrama.
Esteban, Iñaki (2017). «El efecto Guggenheim. Un hito arquitectónico para la regeneración urbana». Goethe Institut. [Data de consulta: 7 de novembre de 2020]. <https://www.goethe.de/ins/uy/es/kul/mag/20988133.html>
Europa Press (9 de gener de 2017). «El impacto económico de turistas que visitan Málaga por sus museos alcanza 547 millones». Europa Press. [Data de consulta: 2 de novembre de 2020]. <https://www.europapress.es/andalucia/malaga-00356/noticia-impacto-economico-turistas-visitan-malaga-museos-alcanza-547-millones-20170109154403.html>
García Mestanza, Josefa; García Revilla, Raquel (2016). «El turismo cultural en Málaga. Una apuesta por los museos». International Journal of Scientific Management Tourism, (2)3, pàg. 121-135. [Data de consulta: 2 de novembre de 2020]. <https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5665944>
Gente Corriente (2017). «La gentrificación y sus efectos en Málaga». Gente Corriente. Actualidad crítica sobre Málaga. [Data de consulta: 7 de novembre de 2020]. <http://desdemalagaconaumor.blogspot.com/2017/04/la-gentrificacion-y-sus-efectos-en.html>
González, Miriam (12 de juny de 2020). «El valor añadido del sector que discuten Garzón e Iglesias». El economista. [Data de consulta: 12 de novembre de 2020]. <https://revistas.eleconomista.es/turismo/2020/junio/el-valor-anadido-del-sector-que-discuten-garzon-e-iglesias-DY3427500>
Sau, José Antonio (18 de juny de 2018). «Málaga ha tirado la mitad de sus edificios históricos». La opinión de Málaga. [Data de consulta: 12 de novembre de 2020]. <https://www.laopiniondemalaga.es/malaga/2018/06/18/malaga-devorado-mitad-edificios-historicos/1014413.html>
Vozmediano, Elena. «El Guggenheim Bilbao, después del “efecto”». Revista de Libros, n. 137. [Data de consulta: 11 de gener de 2021]. <https://www.revistadelibros.com/articulo_imprimible.php?art=38&t=articulos>