Fluxus

Introducció

Una altra qüestió clau a l’hora de plantejar-se la creació d’una performance és pensar quin tipus de format o llenguatge volem plasmar. És a dir, una vegada filat el tema i l’enfocament, pensats els objectes i elements amb què volem jugar, així com el registre que volem donar a l’acció (d’humor, d’ofrena, etc.), també és clau si estem pensant més a realitzar una acció en solitari o en grup, si l’acció revisitarà tradicions com el happening o la performance conceptual, etc.

Què és?

Tot i que hi ha molts tipus de formats, amb les seves combinacions, es proposen set dels registres més comuns en l’art d’acció: conferència, ritual, happening, Fluxus, acció conceptual, solo performance i performance grupal. No obstant això, es poden explorar molts altres, fins i tot hibridar-los, com per exemple realitzar un solo performance amb component de ritual, una performance grupal Fluxus, etc.

Quant als conceptes solo performance i performances grupals

El terme es refereix a actuació en solitari o en grup. D’una banda, encara que normalment sigui el mateix artista que ha creat la partitura de l’acció qui l’executi, ja que normalment hi ha un desig d’expressar qüestions personals, no necessàriament ha de ser aquest el que l’executi. De l’altra, hi pot haver una gran varietat de formats que siguin més propicis al solo performance, com el ritual i l’art conceptual, i uns altres de més comuns a les performances grupals, com el happening o Fluxus. Com es pot veure en l’apartat del Toolkit «Registres», també hi ha una combinatòria diversa d’exemples d’accions que es poden fer com a solo performance o com a performances grupals: de celebració, de resistència, de cures, de participació, de paròdia, de denúncia i d’ofrena.

Exemples

Els començaments de Fluxus es vinculen amb l’artista George Maciunas (1931-1978), quan, l’estiu del 1961, inaugura una galeria a Nova York, l’A. G. Gallery, i convida un seguit d’artistes (entre ells, George Brecht, La Monte Young, Henry Flynt, Dick Higgins, Jackson MacLow, Richard Maxfield i Ichinayagi) a presentar performances musicals, sonores i conferències-demostracions diverses que barrejaven cinema, literatura, poesia, música, etc. El terme Fluxus apareix en la invitació a l’esdeveniment i prové del vocable llatí que significa ‘flux’ i ‘canvi permanent’. Quan Maciunas tanca la galeria per problemes econòmics, es trasllada a Alemanya, i és des d’allà on el moviment adquireix una dimensió internacional important, quan el 1962 organitza a Wiesbaden un festival d’acció, Internationale Festspiele Neuester Musik, amb la participació d’artistes com ara Dick Higgins, Nam June Paik, Benjamin Patterson, Emmett Williams, La Monte Young i Ben Vautier, entre altres.

Aquests creadors s’emparentaven amb l’impuls dadaista de Marcel Duchamp i la filosofia zen del compositor John Cage. Va estar molt actiu entre 1958 i 1963 i és paral·lel al happening. Es caracteritza per la seva actitud antiprogramática i contestatària al sistema de l’art com a mercaderia, per la qual cosa la seva pràctica es basa en el caràcter lúdic i efímer, i en la superació de la divisió entre art i vida. Un tret diferenciador entre Fluxus i el happening és que els espectadors no són necessàriament un element vital perquè l’acció es desenvolupi, tot i que moltes accions Fluxus sí que requereixen la participació del públic.

Entre els artistes més destacats podem enumerar els següents: Joseph Beuys, Wolf Vostell, Yoko Ono, Nam June Paik, Robert Filliou, Charlotte Moorman, Dick Higgins, Esther Ferrer, Alison Knowles i Robert Watts.

Alison Knowles, Make a salad (1962)

Nascuda el 1933 als Estats Units, Knowles és reconeguda com a artista Fluxus. Va ser ella qui va editar la partitura experimental de John Cage Notations i l’última impressió de Marcel Duchamp, Coeurs volants, el 1967.

La primera vegada que va realitzar l’acció Make a salad va ser el 1962, a l’ICA Gallery de Londres durant un programa de Fluxus, en què va preparar una amanida gegant amb l’ajuda d’assistents, tallant els ingredients al ritme d’una música tocada en directe i barrejant i servint l’amanida que llançava a l’audiència amb una lona. L’acció s’ha repetit diverses vegades en diversos llocs, perquè respon al format d’accions Fluxus, en què «la partitura» de l’acció convida a repetir l’esdeveniment i es caracteritza per esborrar les fronteres entre art i vida.  La senzillesa de la partitura en què és gairebé un imperatiu «Fes una amanida» ens convida a una reflexió sobre els rituals quotidians diaris, que, situats en un context artístic, es converteixen en un esdeveniment de comunió i menjar grupal mitjançant el joc Fluxus de preparar el menjar d’una manera insòlita i participativa.

Durant la preparació de l’amanida, hi ha un component important, el so amplificat per micros dels ganivets tallant el menjar barrejats amb les rialles i converses, i això dona a la performance una dimensió de joc respecte al viewpoint del so, que genera ritme, textura i melodia a la peça, en la línia del treball amb el silenci, el soroll i el so de John Cage. Knowles va saber traslladar de manera molt intel·ligent l’esperit Fluxus a aquesta acció, alhora que va saber traslladar el treball domèstic d’alimentar a un context performatiu.

En aquests enllaços es poden veure diverses repeticions de l’acció:

• Alison Knowles a la Tate Modern Turbine Hall, el 2 de setembre del 2008.
• Alison Knowles al High Line del Chelsea Market Passage, el 22 d’abril del 2012.
• Vegeu-ne el minut 1.03.16; acció realitzada per estudiants de Belles Arts de la UB, a càrrec d’Assumpta Bassas, i d’Arts Escèniques de l’ERAM (UdG), a càrrec de Judit Vidiella, a la mostra col·laborativa de performances titulada A la babalà, desenvolupada al CCCB el 16 de gener del 2020.

Belén Cueto, Sonata (2013)

En el marc de la trobada EXCHANGE-2013, organitzada al Museu Vostell Malpartida de Càceres, es va dur a terme un concert Fluxus en què Belén Cueto va interpretar una partitura (Fragments), de Bartolomé Ferrando, performer i professor titular de Performance i Art intermèdia a la Facultat de Belles Arts de València.

Es tracta d’un concert somàtic Fluxus en què el públic és clau en l’execució de la peça, i el convida a «sonar-se» (vegeu https://vimeo.com/211290311).