Introducció
Una altra qüestió clau a l’hora de plantejar-se la creació d’una performance és pensar quin tipus de format o llenguatge volem plasmar. És a dir, una vegada filat el tema i l’enfocament, pensats els objectes i elements amb què volem jugar, així com el registre que volem donar a l’acció (d’humor, d’ofrena, etc.), també és clau si estem pensant més a realitzar una acció en solitari o en grup, si l’acció revisitarà tradicions com el happening o la performance conceptual, etc.
Què és?
Tot i que hi ha molts tipus de formats, amb les seves combinacions, es proposen set dels registres més comuns en l’art d’acció: conferència, ritual, happening, Fluxus, acció conceptual, solo performance i performance grupal. No obstant això, es poden explorar molts altres, fins i tot hibridar-los, com per exemple realitzar un solo performance amb component de ritual, una performance grupal Fluxus, etc.
Quant als conceptes solo performance i performances grupals
El terme es refereix a actuació en solitari o en grup. D’una banda, encara que normalment sigui el mateix artista que ha creat la partitura de l’acció qui l’executi, ja que normalment hi ha un desig d’expressar qüestions personals, no necessàriament ha de ser aquest el que l’executi. De l’altra, hi pot haver una gran varietat de formats que siguin més propicis al solo performance, com el ritual i l’art conceptual, i uns altres de més comuns a les performances grupals, com el happening o Fluxus. Com es pot veure en l’apartat del Toolkit «Registres», també hi ha una combinatòria diversa d’exemples d’accions que es poden fer com a solo performance o com a performances grupals: de celebració, de resistència, de cures, de participació, de paròdia, de denúncia i d’ofrena.
Exemples
Aquest és un format molt comú en l’art de performance, no sols per la seva connexió amb elements i imaginaris de religiositat i espiritualitat, o per la semblança amb els ritus de pas en què es realitzen una sèrie de proves de dolor i resistència i en què s’inspira l’art corporal, sinó perquè en la seva manera de tractar el cos, els objectes i els gestos, es parteix d’una litúrgia similar en què aquests tres elements adquireixen una càrrega simbòlica i expressiva semblant. En el ritual es genera un espai i temps liminar, fronterer entre estructures i antiestructures, realitat i virtualitat, similar al performance art, que dilueix les fronteres entre art i vida, representació i vivència.
Els ritus de pas són formes simbòlicament elaborades per gestionar les crisis personals i socials i compensar-les en processos de transformació.
Amb aquest mateix impuls va emergir el performance art a les dècades dels seixanta i setanta, en plena revolta a França del Maig del 68 i davant la crisi de la guerra del Vietnam. L’art produït en aquell moment buscava maneres de contestar les estructures socials mitjançant formats de protesta, però també maneres de presentar el malestar, la violència i el dolor social que aquella generació estava sentint. Segons l’antropòleg i fundador dels estudis de performance Victor Turner, el que tenen en comú el ritual (ja sigui secular o religiós), la protesta i la performance és la creació d’una «dimensió indeterminada» (Alexander, 1991, pàg. 84), en què el procés i el temps esdevenen elements clau de transformació humana que van «del caos i la desconnexió a un procés significatiu» (Turner, 1987, pàg. 8). Immersos en aquesta dimensió, s’observa una «relaxació d’alguns dels requeriments de l’estructura social existent, experimentats en aquell moment com a arbitraris, amb la finalitat d’imaginar i experimentar alternatives» (Alexander, 1991, pàg. 84).
Arahmaiani Feisal, Handle without care, you Love Me You Love Me Not (1996)
Feisal és una performer procedent d’Indonèsia. La seva obra explora les contradiccions del seu país, la injustícia social, la violència, la corrupció política i el paper de la dona a la societat musulmana. Feisal expressa obertament la seva fe musulmana i es declara com una artista de l’islam oberta i tolerant que lluita per mitigar la visió que té Occident de l’Islam degut als grups islàmics radicals.
A l’acció Handle without care, veiem l’artista vestida amb un vestit cerimonial i unes ulleres de sol ballant una dansa balinesa al voltant d’una ampolla de Coca-Cola que, a manera de tòtem, està disposada al mig d’un cercle pintat de blanc. Mentre sosté dues pistoles de plàstic, va agitant l’ampolla de cola i l’obre perquè en surti disparat el gas. De fons i a manera de mantres, se sent un àudio que barreja sons electrònics de pistoles. Aquesta és una acció de contrastos, una mescla d’extrems entre el sagrat i el profà, els objectes religiosos i els béns de consum produïts en massa, per fer-nos reflexionar sobre el sentit dels rituals en una societat plena de tensions (https://www.youtube.com/watch?v=3yl98zlgt40).
Ron Athey, Gifts of the Spirit, a Ritual Opera (2018)
Ron Athey es va iniciar al performance art d’una manera autodidacta als vuitanta; va realitzar els seus primers projectes d’estètica postpunk i gòtica, i va anar derivant cap als corrents més extrems d’art corporal i performances de resistència, experimentant els estats de trànsit per performar. S’interessa per expandir els límits de la sexualitat, el gènere, la religió i especialment les morts en temps de la sida, perquè Athey és VIH positiu. A la seva pàgina web se’n poden consultar alguns projectes (www.ronathey.com).
Hi ha a totes les seves performances un fort component ritualístic ple d’iconografia religiosa i espiritualitat evangelista que es posa al servei d’una acció política que reafirma el cos queer. Un exemple d’això és la seva complexa performance Gifts of the Spirit, a Ritual Opera, una mescla de profecia i automatisme realitzada a la catedral de Saint Vibiana, a Los Angeles. Es tracta d’una òpera ritual basada en un text d’escriptura automàtica sobre la biografia d’Athey creat pel mateix Athey i Sean Griffin, amb la interpretació d’Opera Povera a Guanajuato (Mèxic). Es va estrenar a Londres el 2010 i es va tornar a representar a Los Angeles el 2018. Athey i Griffin van sobreviure a les morts de molts amics i amants per la sida, i des del 1980 Athey escriu les seves memòries i records en relació amb la seva educació basada en les pràctiques espirituals pentecostals.
La posada en escena de la performance té un fort component escènic molt coreografiat, amb un vestuari confeccionat complex, però el nucli central de la peça es deixa obert a la intuïció, l’automatisme i les energies psíquiques i espirituals, molt propis del ritual, i que Athey anomena «la màquina d’escriure automàtica». A diferència del moviment surrealista, que va usar l’automatisme com una pràctica de creació per accedir a l’inconscient individual, per a Athey és una manera d’accedir al social i col·lectiu.
Durant l’acció es genera un cercle d’accions que es retroalimenten, en què Athey va llegint parts del seu text autobiogràfic mentre un cor va cantant improvisadament i Opera Povera orquestra l’acció. Una dotzena de performers, abillats amb túniques que duen brodats símbols astrològics i d’alquímia, van transformant les paraules i la música en una escriptura automàtica al terra empaperat. Aquests bocinets de text escrits en paper són després mecanografiats per un grup de mecanògrafes, que més tard els lliuren a un altre performer perquè reculli les pàgines mecanografiades i de forma cerimonial les lliuri a un altre performer, perquè les talli amb tisores i les enganxi als llibrets de l’òpera.
Com es pot veure al registre de l’acció, és una performance complexa que va comptar amb setze escrivans, sis mecanògrafes, un hipnotista, vocalistes i músics (https://www.youtube.com/watch?v=-kcfly7947g).
Referències
Alexander, B. C. (1991). Victor Turner revisited. Atlanta: Ga. Scholars Press.
Turner, V. (1987). The Anthropology of Performance. Nova York: PAJ Publications.