Gust

Descripció

El gust és un dels conceptes clau en la teoria de l’acció de Pierre Bourdieu (1988) i de l’establiment de diferents nivells de cultura. Per a aquest autor, el gust seria una característica que, encara que pugui semblar individual i personal, en realitat forma part de l’habitus. És a dir, és un conjunt de disposicions producte de la posició social en el camp, que alhora és emmotllable i un dels motors de l’acció lliure o de la creació en l’acció social (vegeu les fitxes Camp artístic i Agència). Així, és l’habitus el que fa possible la producció lliure del gust, però sempre dins dels límits inherents a les condicions històriques, materials i socials de l’individu.

Bourdieu (2010) anomena gust a dos processos consecutius de l’acció social. D’una banda, a allò que permet distingir diferències o categoritzar els objectes i elements que formen part del món i, d’altra banda, a la construcció que ens permet categoritzar tot el que es diferencia en funció de les nostres preferències i, així, ajudar-nos a triar. En les seves pròpies paraules, el gust és «la capacidad de hacer diferencias entre lo salado y lo dulce, lo moderno y lo antiguo, lo románico y lo gótico, o entre diferentes pintores, o entre diferentes maneras de un mismo pintor, y, en segunda instancia, de probar y enunciar preferencias» (Bourdieu, 2010, pàg. 32).

El gust, en formar part de l’habitus, contradiu la idea que es constitueix com un do natural. Al contrari, el gust seria construït en la socialització, tant en l’educació primerenca com en el desenvolupament posterior de la vida en unes posicions determinades en el camp social. En concret, diu Bourdieu (2010, pàg. 232-233) que el gust està estretament lligat al nivell d’instrucció o nivell educatiu i, per tant, al capital cultural i, en segon lloc, a l’origen social. El gust també exerceix com a marcador de classe, en permetre la distinció entre classes o entre posicions socials. I també és un mesurador de capital cultural, la qual cosa en permet la reproducció social futura com a garantia de conservació d’aquest capital.

Durant la major part de la seva obra, Bourdieu exemplifica la seva conceptualització del gust amb exemples relacionats amb el món de l’art o de la cultura. Per a demostrar l’existència del gust, i que aquest no és quelcom donat per una força exterior, utilitza l’exemple del procés pel qual alguna cosa es cataloga o no com a obra d’art:

¿El artista puede imponer su gusto, crear nuevas categorías artísticas? La respuesta elitista consiste en estimar que el artista es único juez en materia de arte y que tiene, incluso, el derecho de imponer su gusto. Pero ¿esto no es exponerse a la anarquía de los juicios antagónicos, siendo cada artista juez y parte? ¿Cómo no dudar de que quienes participan del juego y de las apuestas artísticas —artistas, pero también coleccionistas, críticos, historiadores del arte, etc.— puedan someter a la duda radical los presupuestos tácitamente aceptados de un mundo con el que están de acuerdo? Hay que apelar a instancias exteriores (Bourdieu, 2010, pàg. 22-23).

En aquest exemple, es demostra com el gust no és quelcom que s’imposa, com suposaria el fet que siguin els artistes els qui jutgin què és art i què no ho és; sinó que són tots els actors del camp social (les instàncies exteriors), i no solament els del camp artístic, els qui, en la seva interacció i com una construcció social, modelen i construeixen el gust com a diferenciador entre el que és art i el que no ho és.

Malgrat que la teoria de Bourdieu sobre el gust continua sent la principal en les ciències socials, han aparegut crítiques en, almenys, dos aspectes:

1. La primera crítica es fonamenta en el fet que la competició i les relacions d’estatus són solament una part del que influeix en el gust, però també hi ha altres motivacions alienes a l’estructura social que el construeixen (Slater, 1997, pàg. 157-158).
2. La segona crítica parteix de la idea que la cultura de masses i la postmodernitat, així com l’accés cultural més gran, han esborrat les marques de classe en el gust, i l’han convertit, a més, en alguna cosa molt canviant i dependent d’altres identitats diferents de les de classe (Holt, 1998, pàg. 21).

Seguint aquesta última idea sorgeix la teoria de l’omnivorisme cultural, un canvi social de les pautes de gust esdevingut en les últimes dècades, principalment als països occidentals. L’omnivorisme cultural argumenta que, en l’estudi empíric dels gustos culturals, es percep l’existència d’una part de la població els gustos de la qual són molt variats, és a dir, inclouen un ventall més gran d’opcions que en èpoques prèvies, que no estan associades necessàriament al seu estatus social (Fernández i Heikkila, 2011).

Bibliografia

Bourdieu, P. (1988). La distinción. Criterio y bases sociales del gusto. Barcelona: Taurus. (1a. ed. 1979).

Bourdieu, P. (2010). El sentido social del gusto. Elementos para una sociología de la cultura. Buenos Aires: Siglo XXI Editores.

Fernández Rodríguez, C. J.; Heikkila R. (2011, setembre-desembre). «El debate sobre el omnivorismo cultural. Una aproximación a nuevas tendencias en sociología del consumo». Revista Internacional de Sociología (RIS) (vol. 69, núm. 3, pàg. 585-606) [en línia]. [Data de consulta: 19 de juliol de 2019.]
<http://revintsociologia.revistas.csic.es/index.php/revintsociologia/article/view/403/412>

Holt, D. B. (1998, juny). «Does Cultural Capital Structure American Consumption?». The Journal of Consumer Research (vol. 25, núm. 1, pàg. 1-25).

Orta González, D. (2004, tardor). Reseña de La distinción. Criterios y bases sociales del gusto de Pierre Bourdieu. Revista Athenea Digital (núm. 6) [en línia]. [Data de consulta: 19 de juliol de 2019].
<https://atheneadigital.net/article/view/n6-orta/162-html-es>

Slater, D. (1997). Consumer Culture and Modernity. Cambridge: Polity Press.