Nivells de cultura

Descripció

En sentit estricte, la idea o concepte de nivell de cultura es refereix a la jerarquització de tota obra, creació o acte cultural basada en algun dels seus aspectes. L’aspecte que tradicionalment ha servit com jerarquitzador ha estat l’ideal del gust basat en la qualitat. No obstant això, en la literatura sociològica hi ha altres explicacions per a construir o explicar aquesta jerarquització. Aquí es presenten dues de les jerarquitzacions més rellevants, encara que, per descomptat, no són les úniques.

Sota l’ideal ja esmentat d’un gust basat en la qualitat, i recopilant altres obres anteriors, Umberto Eco identifica dos nivells de cultura: cultura de masses i cultura d’elits. En el seu assaig de 1964 Apocalípticos e integrados, l’autor italià afirma que el nivell d’una obra, fet o acte cultural se sol constatar atenent a una sèrie de característiques, d’entre les quals, sintetitzant, podem destacar les següents:

1. el nivell de connexió individual amb el consumidor o públic;
2. el grau en què afavoreix una visió crítica i reflexiva del món o exalta emocions superficials;
3. la seva adequació al que el públic demanda, i
4. el seu ús, o no, com a mitjà de control social.

Així, la cultura de masses està dirigida a l’èxit econòmic i, per tant, interpel·la a una multitud, és transversal. La seva intenció és generar emocions i sentiments superficials, satisfà una demanda àmplia i se sol utilitzar com a eina de control, propaganda i fins i tot repressió. Per la seva banda, la cultura d’elits busca satisfer individus més concrets, d’una manera més directa i relacionada amb la seva identitat personal. Intenta provocar una reflexió o fomentar la crítica d’una realitat, no segueix les regles utilitaristes del mercat i, abans que al control, ajuda a l’emancipació.

Per concloure, Eco identifica dos tipus de postura davant aquesta divisió de la cultura en nivells. D’una banda, hi hauria els «integrats», que defensen que la cultura de masses és positiva (la volen integrar), perquè té efectes democratitzadors: gràcies a ella, les classes baixes i mitjanes tenen accés a béns culturals que abans no tenien. En el costat oposat se situarien els «apocalíptics», els qui veuen en la cultura de masses el final de la cultura de qualitat. Aquesta depreciació del seu valor simbòlic seria producte d’un procés de simplificació i homogeneïtzació. En un article de premsa, aquest mateix autor exemplifica la seva teoria amb l’exemple de les melodies de Beethoven, que s’han popularitzat fins a l’extrem d’utilitzar-les com a tons de mòbil. Seria un exemple de com una obra original d’alta cultura, destinada a una apreciació emocional complexa, ha sofert un procés de simplificació i democratització que ha permès que la majoria de la població la conegui. Davant aquest fet, els «integrats» es felicitarien perquè la major part de la societat ara pot accedir i conèixer la música de Beethoven, mentre que els «apocalíptics» entendrien que aquest procés ha repercutit en la seva banalització.

La segona de les jerarquitzacions que es presenten és la feta per Pierre Bourdieu en el seu llibre La Distinción de 1979. Enfront d’Eco, se situa en una altra postura en entendre que la jerarquització de la cultura en nivells respon a una imitació de l’estructura de posicions socials en el camp social. Referent a això, Bourdieu posa menor èmfasi en el fet que una obra, acte o bé cultural es pugui jerarquitzar objectivament segons uns ideals universals. Per a ell, aquests ideals no són absoluts —no són objectius—, sinó que són construïts en el camp social per la classe dominant —la que posseeix més capital cultural i econòmic—, per poder distingir-se de la resta de la societat i conservar d’aquesta manera la seva posició de domini. Així, a cada posició en el camp social, li correspondria una socialització en el gust artístic i cultural diferent. A tall d’exemple, i simplificant la teoria de Bourdieu sobre la distinció, l’apreciació de la música de Beethoven és considerada com un gust que identifica la posició dominant, ja que les persones d’aquesta posició han estat educades per apreciar-la i perquè els permet distingir-se a si mateixos dels qui no l’aprecien, és a dir, de la resta de la societat. Si en un futur el gust per la música de Beethoven es popularitzés, deixaria d’identificar al sector dominant de la societat. Beethoven ja no serviria per a distingir-se. Davant aquest procés, el sector social dominant començaria a menysprear Beethoven i construiria un altre gust que pogués servir de nou per a la seva distinció i que es reproduiria en la socialització del gust.

Actualment, aquesta atribució de pràctiques culturals i disposicions al gust segons la posició del subjecte en el camp social (o classe social) que fa Bourdieu és qüestionada pel que s’ha anomenat omnivorisme cultural (Fernández i Heikkila, 2011). Aquesta crítica es basa en la identificació de patrons generals de consum que no estan necessàriament determinats per la classe social.

Bibliografia

«Algún Día en Alguna Parte» (2010). Alta, media y baja cultura [entrada de blog]. [Data de consulta: 21 d’agost de 2019].
<https://algundiaenalgunaparte.com/2010/08/19/alta-media-y-baja-cultura/>

Eco, U. (1994). Apocalípticos e integrados. Barcelona: Ed. Lumen (1a. ed., 1964).

Bourdieu, P. (1988). La distinción. Criterio y bases sociales del gusto. Barcelona: Ed. Taurus (1a. ed., 1979).

Fernández Rodríguez, C. J.; Heikkila, R. (2011, setembre-desembre). «El debate sobre el omnivorismo cultural. Una aproximación a nuevas tendencias en sociología del consumo». Revista Internacional de Sociología (RIS) (vol. 69, núm. 3, pàg. 585-606) [en línia]. [Data de consulta: 21 d’agost de 2019].
<http://revintsociologia.revistas.csic.es/index.php/revintsociologia/article/view/403/412>