Introducció

Allò invisible, comú, màgic

Davant el buidatge i la despolitització dels sentits del fet col·lectiu que s’exerceix des del poder –que contínuament busca activar noves formes de dominació– i davant l’homogeneïtzació i la mercantilització de la vida que deriva d’aquests processos de debilitament del comú, quines són les pràctiques que ens ajuden a continuar mobilitzant-nos i confiant en la nostra capacitat d’«educar-nos a nosaltres mateixos per construir, junts, un món més habitable i més just» (Garcés, 2017).

Amb l’objectiu d’abordar aquestes qüestions, i buscant oferir-vos el temps i l’espai des d’on poder imaginar i reivindicar futurs compartits –més enllà de l’imaginari d’un món unificat, tot i que en absolut unitari (Espai en Blanc, 2006)– el programa Grigri Pixel proposa connectar experiències, generar aliances, vincular espais, maneres de fer i comunitats, per cooperar en l’elaboració de grigris o amulets col·lectius, objectes màgics amb la capacitat de reencantar la nostra vida en comú mitjançant el potencial creatiu i curatiu de tot el que és col·lectiu, en el conflicte de fronteres geogràfiques i disciplinàries.

Concretament, Grigri Pixel busca foradar, crear túnels i ponts, obrir portes i finestres (Museu Reina Sofia, s. d.) per fer entrar i connectar altres imaginaris, des d’altres latituds, i donar visibilitat, en particular, a actors, creadors i agents culturals d’origen africà –una geografia històricament maltractada– per articular-se amb les comunitats locals del territori europeu; treure el continent africà de l’excepcionalitat, provocar espais d’intercanvi, d’hospitalitat, per donar lloc a coneixement, a formes, a afectes, a maneres de conviure des de mons a priori llunyans i estrangers.

També es vol, des d’aquest programa, obrir espai per allò màgic, invisible, entès com les pràctiques que encara s’han de construir, els processos col·lectius que són difícils de mesurar i quantificar, els aprenentatges que sorgeixen en els límits del que és inesperat i que són capaços de canviar-nos a nosaltres mateixos canviant el nostre entorn més proper.

Quina màgia residirà aquí, en gran manera, en el fet d’involucrar-se a compartir amb els altres un procés d’imaginació, creació i construcció col·laborativa. En aquesta col·laboració intercanviem coneixements, maneres de fer i visions sobre els nostres espais de vida, els nostres espais comuns i sobre el que creiem que ens cuida i ens protegeix –no a cadascú, sinó a uns amb altres– com a habitants d’aquests espais, des d’on podem obrir camins que ens permetin viure d’altres maneres.