Parlem d’expressió per referir-nos a un procés pel qual una idea o un sentiment són pressionats des de dins cap a fora. Expressar alguna cosa implica sempre exterioritzar-ho, treure-ho de l’interior, posar-ho a l’abast dels altres. En la seva formulació moderna, les pràctiques artístiques solen associar-se a la possibilitat d’expressar-se de manera irrestricta, posant en pràctica formes totals de llibertat. En l’àmbit polític, la noció «llibertat d’expressió» designa les garanties que qualsevol persona té per formular les seves opinions i compartir-les en l’esfera pública sense represàlies.
Si bé qualsevol dibuix expressa sempre alguna cosa, hi ha una formulació històrica, l’expressionisme, que presta especial atenció a les diferents maneres com la realitat és construïda i intervinguda per les emocions. L’expressionisme és un moviment cultural que comença a expandir-se per Europa al començament del segle xx com a conseqüència de la solitud i la misèria provocades per la guerra. Un dels exemples més emblemàtics, avui convertit en icona cultural (i que fins i tot circula diàriament sintetitzat en forma d’emoticona), és El crit (1893) de l’artista noruec Edvard Munch (1863-1944), una pintura de petit format que xifra l’angoixa i la desesperació existencial pròpia d’aquest moment històric. Un altre cas paradigmàtic són els dibuixos de l’artista Egon Schiele (1890-1918), que contenen alguns dels ingredients necessaris per arrodonir una obra expressionista: línies gestuals i nervioses, colors impetuosos, emocions atropellades, temes prohibits o sexuals, una vida tortuosa i associada a la bogeria. L’artista Frida Kahlo (1907-1954) ha aconseguit també l’estatus d’icona del patiment i els turments mèdics, i ha deixat com llegat una prolífica galeria d’autoretrats dotats d’una enorme intensitat psicològica.
Part de les innovacions dels expressionistes, especialment associades a la gestualitat, la subjectivitat descentrada i allò grotesc, van derivar aviat cap a un ventall de disciplines confrontants, associades intrínsecament a les pràctiques de dibuix. L’animador Jan Švankmajer ha compost, per exemple, un cos extens d’animacions fetes amb stop-motion que beuen directament de l’imaginari de l’expressionisme. En Dimensions of Dialogue (1982) una sèrie de personatges es canibalitzen permanentment, i després de deglutir-se i processar-se, es regurgiten. Cada cicle d’ingesta i vòmit redueix els elements que componen l’altre, atomitzant-ne els materials elementals, i accelerant un procés d’homogeneïtzació en què la diferència entre els personatges gradualment es va diluint. L’obra de Švankmajer ha exercit també una influència notable en dibuixants i pintors contemporanis com Antony Micallef o Allison Schulnik, que incorporen una mirada expressionista enriquida per les aportacions de l’autor txec.
En termes generals, les diverses maneres com la gent s’expressa s’han convertit avui en el centre d’atenció d’investigadors i artistes. L’emoció i l’afecte són ara vistos com a dimensions crucials per a la cognició i la comunicació, i organitzen globalment les estratègies comercials de les empreses i les campanyes electorals. Els algorismes de les xarxes socials seleccionen continguts segmentats, del màxim impacte emocional possible, per mantenir els usuaris permanentment en línia, i ofereixen un menú de respostes emocionals prefabricades. En aquest sentit, la teòrica cultural Jodi Dean (2014) assenyala que, a pesar que votem sovint i compartim permanentment les nostres opinions, la possibilitat de canviar la realitat està, en el fons, paralitzada. Tothom s’expressa i les coses sembla que segueixen sempre igual perquè no importa tant quins arguments són vehiculats o qui els vehicula, sinó que és la circulació mateixa la que dona valor. La xarxa s’alimenta de la crispació expressiva dels usuaris. Lluny de minvar la nostra habilitat i dret d’expressar-nos, posicions com la de Dean esmicolen i problematitzen les maneres com l’expressió, en si mateixa, pot ser capturada i convertida en un bé d’intercanvi.
Egon Schiele (1918). Portrait of Paris von Gütersloh. [Dibuix]
Disponible a https://www.moma.org/s/ge/collection_ge/object/object_objid-62826.html
Consulta el 26/06/2019
Allison Schulnik (2008). Long head hobo #2. [Dibuix]
Disponible a https://solohayuna.files.wordpress.com/2015/05/lhhobo2_web.jpg
Consulta el 26/06/2019
Tred Hunter (2014) (s/t). [Collage digital]
Disponible a https://www.kidsofdada.com/blogs/magazine/15505561-the-rise-of-the-emoji
Consulta el 27/06/2019
Referències
Dean, Jodi (2014). The limits of the Web in the Age of Communicative Capitalism. Art&Education. Conferència. Disponible a https://www.artandeducation.net/classroom/video/174211/jodi-dean-the-limits-of-the-web-in-an-age-of-communicative-capitalism
Consulta el 25/06/2019.
Manubens, Anna (2014). Visceral Blue, Full de sala. La Capella: Barcelona. Disponible a http://lacapella.barcelona/system/files/2018-08/BCN-PR-15_FullSala_Comissariat_ESP.pdf
Consulta el 25/06/2019.
Schulnik, Allison y Grizzly Bear (2009). Ready, able. Videoclip. Disponible a https://www.youtube.com/watch?v=Puph1hejMQE
Consulta el 25/06/2019.
Švankmajer, Jan (1982). Dimensions of Dialogue. Animació. Disponible a https://vimeo.com/116020064
Consulta el 25/06/2019.