Paraules clau
mite; geni; artista dona; excepcionalitat.
Descripció
Biografies, llibres, pel·lícules, il·lustracions, samarretes, sabatilles, tasses, mitjons, bosses, ninos, llibres de cuina, etc. Es podria seguir llistant una quantitat immensa de productes –més o menys encertats– que es comercialitzen i prenen com a tema la figura de l’artista mexicana Frida Kahlo (Coyoacán, 1907-1954). Si es dona un cop d’ull a les pàgines de compres d’internet, es pot comprovar que la gran majoria d’aquests productes es basa en la reproducció de la imatge de l’artista, prescindint de la seva producció artística. En un primer moment es podria pensar que aquest fet és perquè el tema central de la seva obra és autobiogràfic, ja que es compon principalment d’autoretrats i posades en escena de la seva vida quotidiana.
La creació del mite de Frida Kahlo es recolza en gran manera en l’anàlisi recurrent de la seva obra i se centra únicament en aquests aspectes autobiogràfics, excepcionals i dramàtics, com per exemple l’accident a l’adolescència, la turbulenta relació amb Diego Rivera, les relacions bisexuals, etc. La utilització d’aquests tòpics per a la construcció de l’excepcionalitat o genialitat artística es pot remetre a la creació de l’imaginari romàntic del geni torturat, reforçat al segle xix. No obstant això, en el cas particular de Frida, la construcció de la seva imatge mítica també està especialment relacionada amb els tòpics que certa historiografia projecta sobre la figura de la dona artista. Resulta molt il·lustrativa d’aquesta perspectiva patriarcal una afirmació de Rivera: segons ell, Frida era «la pintora más pintor» que coneixia (Herrera, 1984, pàg. 280).
En aquest sentit, i segons Patricia Mayayo, Kahlo simbolitza el model de la representació estereotipada de l’artista dona:
Ella representa de alguna forma la perfección, […] enferma, hipersensible, algo desequilibrada emocionalmente, una mujer bella que rompe con las convenciones sexuales de su época, o que mantiene relaciones con un gran genio de sexo masculino que vive una historia de amor trágica y pasional… En fin, alimenta muchos de los elementos que aparecen en la visión tópica que se transmite sobre las mujeres artistas (Mayayo, 2018).
És interessant intentar fer un mapa de com comença a emergir la idea de Kahlo com a mite. És evident que la gran difusió de Frida Kahlo supera els límits del que és artístic, com demostra la llista d’objectes comercialitzables esmentats al principi. No obstant això, és a l’àmbit artístic on s’han de trobar les bases de la producció de la seva imatge icònica, que després es trasllada a l’imaginari popular.
Podríem situar l’inici de la construcció d’aquest personatge ja durant la vida de Kahlo. En aquest sentit es pot esmentar l’acostament al grup surrealista, a la dècada de 1930 i com els seus membres, i el mateix André Breton, intenten presumir de l’excentricitat de l’artista mexicana. Passa el mateix amb la relació amb l’entorn revolucionari mexicà i els muralistes, en particular amb Diego Rivera, amb el qual s’estableix un vincle complex entre artista home/artista dona i musa, amb el qual s’ha especulat molt. L’extensa bibliografia sobre la relació amb Rivera –la personificació del gran artista mexicà internacional, políticament compromès amb la revolució– en lloc de ressaltar els intercanvis i la retroalimentació estètica entre tots dos, sovint se centra en les infidelitats, desenganys i el patiment que Rivera va causar a Frida, alimentant d’aquesta manera el mite sobre l’artista.
Ara bé, les dècades de finals del segle xx són les que marquen la consolidació del mite Frida i el començament del que es podria anomenar la Fridamania. Hi ha diversos factors que conflueixen en aquell moment i que fan viva la llegenda. D’una banda, hi ha l’auge de les cotitzacions dels artistes llatinoamericans del segle xx a les principals cases de subhastes, encapçalats per l’obra de Frida Kahlo. Aquest moment, conegut com el boom de l’art llatinoamericà, està relacionat amb l’augment del col·leccionisme d’obres d’artistes del segle xx d’Amèrica Llatina –tant de col·leccionistes d’Europa i dels Estats Units com llatinoamericans– i amb l’increment exponencial d’exposicions que donen a conèixer aquestes peces. El Museum of Modern Art de Nova York (MOMA), per exemple, realitza el 1992 l’emblemàtica mostra Artistas latinoamericanos del siglo xx –també vista a l’Expo’92 de Sevilla–, on dedica una sala completa a Frida Kahlo, fent evident la importància que atorgava a l’artista com a representant de l’art llatinoamericà.
Frida Kahlo, Diego y yo, 1949. Oli sobre tela sobre fusta, 28 x 22 cm. Col·lecció particular.
Font: https://www.pbs.org/weta/fridakahlo/worksofart/diegoandi_esp.html
Frida Kahlo, Autorretrato con loro y chango, 1942. Oli sobre fusta, 55 x 43 cm. Col·lecció MALBA – Fundación Costantini, Buenos Aires.
Font: https://malba.org.ar/el-autorretrato-con-chango-y-loro-de-frida-kahlo/
Com a conseqüència directa i evident d’aquests moviments es va produir una pujada astronòmica dels valors de cotització d’aquesta producció. Per exemple, Diego y yo (1949) va ser rematat a Sotheby’s el 1990 per 1,4 milions de dòlars i Autorretrato con loro y chango (1942) per més de 3 milions de dòlars el 1995, convertint Frida Kahlo en l’artista llatinoamericà (home o dona) més ben cotitzat de tots els temps (El Universal, 2016).
D’altra banda, la fascinació per l’obra i la vida de l’artista –abans bastant limitada a l’àmbit mexicà– s’estén per diverses parts del món, i acadèmics, biògrafs i periodistes comencen a investigar i indagar aspectes que poguessin utilitzar per entendre la seva obra. El llibre escrit per l’estatunidenc Hayden Herrera el 1983, Frida. A Biography of Frida Kahlo, serà el text fonamental per difondre, generalitzar i estereotipar –tot i que de manera inconscient– la imatge de la mexicana. Segons Patricia Mayayo (2018), el llibre d’Herrera és la biografia de referència, per la meticulosa feina d’investigació i també perquè va ser el text que va servir com a detonant per a la majoria dels estudis posteriors. Això no obstant, quan el popular llibre d’Herrera es llegeix en el context de la voràgine comercial al voltant de la figura de Frida, veiem que contribueix a reforçar determinats tòpics. Això es deu principalment al fet que centra l’anàlisi de la producció de Kahlo en aspectes biogràfics, com si els seus quadres fossin una espècie de diari visual de la seva vida.
El gran problema en aquest tipus d’anàlisi que se cenyeix exclusivament a la dimensió autobiogràfica és que genera visions esbiaixades i simplificades de l’obra, obviant aspectes definitoris per entendre la seva feina, com per exemple el context històric en què s’ubica, en relació amb la seva implicació política i la defensa de la «mexicanitat». En un intent de desmuntar aquest mite, afirma Patricia Mayayo (2008) que:
Kahlo no sólo no permaneció ajena a «las modas de su tiempo», sino que participó activamente en las discusiones políticas y estéticas que preocuparon a los intelectuales del México posrevolucionario. […] Uno de los aspectos más interesantes de su obra es, de hecho, el diálogo que mantiene con la tradición, el proceso de apropiación y reescritura que sufren en sus cuadros fuentes tan diversas como la imaginería médica, la artesanía popular, el arte colonial, la iconografía renacentista y barroca o el lenguaje del muralismo (Mayayo, 2008, pàg. 52-53).
La biografia d’Herrera va ser la base per escriure el guió de Frida (2002), la pel·lícula dirigida per Julie Taymor i protagonitzada per Salma Hayek, que va acabar de transformar Frida Kahlo en una marca, pràcticament en una estrella pop, transcendint completament tots els límits del món de l’art. La pel·lícula va consagrar l’artista en il·lustrar la imatge dissenyada per Herrera d’una vida carregada d’esdeveniments tràgics, construint una representació d’una obra que neix exclusivament de l’interior d’una espècie de màrtir o heroïna, i en què vida i obra són inseparables. Són molt il·lustratives d’aquesta idea les escenes del film en què les obres de Frida es transformen en la seva «vida real» o viceversa.
Paral·lelament a la creació d’aquesta imatge, cal destacar que hi ha una altra vessant de la llegenda: la Frida feminista que s’engendrarà en el si dels moviments reivindicatius de certes minories. Aquests moviments aniran convertint la mexicana en una icona, un arquetip –actualment hiperproduït– relacionat amb el feminisme. Es podria ubicar l’inici d’aquest procés el 1976, quan es va celebrar a Los Ángeles l’exposició Women artists, 1550-1950, una mostra que comença a reivindicar l’art realitzat per dones artistes i molt relacionada amb l’onada feminista d’aquells anys. En aquesta exposició es van incloure algunes obres de Kahlo que van servir per al (re)coneixement de l’artista als Estats Units, i que assentarien algunes pautes per a l’anàlisi de la seva obra en el camí de la reivindicació feminista. Malgrat que en vida Kahlo no va presentar explícitament opinions i postures que actualment entenem com a feministes, és possible pensar que el rescat de la seva figura es deu a l’interès per representar una artista activa i que parla en primera persona. Frida va ser una dona que es va pintar a si mateixa, quan el que normalment passava era que les dones eren pintades per homes. A més va ser una dona que va triar com a temes per la seva pintura una sèrie d’esdeveniments relacionats amb la quotidianitat femenina que seguien sent tabús o eren ignorats:
«Cosas prosaicas como abortos, amamantamientos, suicidios, accidentes y también […] se permitió pintar a dos mujeres desnudas juntas […]» (Bartra, 1987, pàg. 58).
Poques artistes dones han aconseguit aquest espai i protagonisme dins del sistema i panorama de l’art, la qual cosa suposa una important conquesta, però també evidencia una problemàtica. La qüestió resideix en què, per moments, es deslegitima la discussió sobre la presència i la representativitat de les dones en general en els espais de l’art a causa de l’àmplia exposició donada a aquestes artistes «excepcionals» i que enfosqueix la desigualtat estructural.
A causa de tots aquests factors, Frida es va convertir en una marca i en un símbol molt lucratiu en la indústria cultural global, no només en el món de l’art, sinó també en l’imaginari popular. Lluny d’esgotar-se, se segueix potenciant i buscant l’obertura de nous filons. Una anècdota molt il·lustrativa d’aquest panorama es va produir quan el 2017 el Dallas Museum of Art va convocar una multitudinària concentració de persones caracteritzades de Frida per aconseguir el rècord mundial en aquesta categoria:
¡Ya llegó la Fridamanía! Celebra el 110.º cumpleaños de Frida Kahlo y ayuda al DMA y al Latino Center for Leadership Development (LatinoCLD) a obtener el récord Guinness por la mayor concentración de personas vestidas de Frida Kahlo en un solo lugar (Dallas Museum of Art, 2017).
La convocatòria va reunir més de 1.000 personificacions de Frida Kahlo.
Imatge del Frida Fest al Dallas Museum of Art, 6 de juliol de 2017. Rècord Guinness de reunió de persones guarnides com l’artista mexicana.
Font: https://www.dmagazine.com/arts-entertainment/2017/07/frida-world-record-attempt-dallas-museum-art/
Bibliografia
Barragán, Almudena (2017, 17 juliol). «La muerte de Frida Kahlo, el nacimiento de un icono pop». El País. [Data de consulta: 12 de juliol de 2019]. <https://elpais.com/cultura/2017/07/13/actualidad/1499954384_298167.html>
Bartra, Eli (1987). Mujer, ideología y arte. Ideología y política en Frida Kahlo y Diego Rivera. Barcelona: La Sal, edicions de les dones.
Dallas Museum of Art (2017). «Frida Fest en español». Dallas Museum of Art. [Data de consulta: 12 de juliol de 2019]. <https://www.dma.org/frida-fest-en-espa-ol>
El Universal (2016, 22 novembre). «Pinturas de Frida Kahlo que han sido estrellas en subasta». El Universal. [Data de consulta: 29 de juliol de 2019]. <https://www.eluniversal.com.mx/articulo/cultura/artes-visuales/2016/11/22/las-subastas-de-las-pinturas-de-frida-kahlo#imagen-1″>
Frida [pel·lícula cinematogràfica] (2002). Julie Taymor (dir.). Estats Units / Mèxic: Miramax Films (120 min).