1.1. La importància de posar en valor la tasca del tercer sector i l’autogestió en el sector de les arts visuals
És freqüent que imaginem els professionals de les arts visuals com a éssers individuals que desenvolupen unes pràctiques basades en la competitivitat, la solitud i l’exclusivitat, molt dependents de les accions i opinions de caràcter subjectiu de figures externes (curadors/es, galeristes, treballadors/es públics, col·leccionistes, crítics…) que validen i posicionen els artistes per, d’aquesta manera, esdevenir professionals i accedir al circuit publicoprivat i al mercat de l’art.
Però aquesta perspectiva no és l’única. Hi ha molts exemples que posen en qüestió aquests posicionaments individualistes i dependents de l’opinió d’altri, i aquest text pretén descriure una part de les pràctiques artístiques que es desenvolupen per camins grupals, associatius i col·laboratius. Aquestes experiències generalment adopten formes autogestionades, s’autoproclamen independents, en altres èpoques anomenades alternatives, i en la majoria dels casos responen a diversos motius:
- a la manca real d’oportunitats i a la fragilitat de les estructures generades en l’àmbit artístic;
- a la creença que és necessària una transformació de com opera el circuit, el mercat i les anomenades indústries culturals;
- i com a reacció a la necessitat d’utilitzar noves formes jurídiques que s’allunyin de les formes de caràcter privat exclusivament mercantil.
Aquestes noves formes permeten accedir als ajuts i sistemes de suport que ofereix el sector públic de qualsevol administració, i es diferencien del sector privat en tant que es generen entitats que treballen sota l’òptica del bé comú dels seus membres, del seu entorn i més enllà, i esdevenen formes d’organització col·lectiva que, en alguns casos, incideixen en la construcció social i política del sistema cultural.