1.3. Definició d’autogestió en la cultura i les arts
1.3.2. Estructura de governança i models derivats d’autogestió
L’autogestió promou com a model de governança les estructures horitzontals en què prima l’interès col·lectiu per sobre de l’individual, la independència i una certa distància de les institucions. L’actitud democràtica que se’n deriva pren un rol essencial en la identitat del projecte, ja que es prioritza la participació de tot l’equip en la presa de decisions. En aquest apartat enfocarem l’anàlisi dels models de gestió, és a dir, les diferents formes de coordinar els recursos, les relacions i el treball.
En el món de l’art, trobem organitzacions unipersonals d’artistes, curadors/es i gestors/es que tenen cura de tots els processos que volen portar a terme. En el cas d’aquestes organitzacions unipersonals, les relacions són pràcticament una necessitat per sumar esforços i recursos, tot i que podem trobar perfils d’artistes que es limiten a la difusió o projecció de les seves obres.
Si parlem de grups, tot i que es promouen les estructures horitzontals, és possible que s’adoptin diferents rols. Ara bé, no es tracta de posicions en el sentit jeràrquic d’autoritat, sinó que tenen un sentit més pràctic, ja que depenen de les capacitats d’involucrar-se en el dia a dia de l’organització. Les estructures de les organitzacions autogestionades poden ser orgàniques, funcionals, i sovint, formades per equips de treball. L’organicitat facilita una estructura adaptable, flexible i funcional en el sentit que agrupa especialitats ocupacionals similars o relacionades. I l’estructura integrada per equips de treball dona la llibertat de formular el treball de la manera que es consideri més adequada.
Moltes de les iniciatives realitzen projectes en conjunt o de coproducció amb altres organitzacions basats en l’intercanvi d’experiències, o creen xarxes de cooperació mitjançant les quals comparteixen informació sobre oportunitats i estableixen unes certes regles comunes que faciliten l’accés a recursos per a totes. De vegades, però, la manca de mitjans i l’elevada precarietat del sector provoca que algunes de les organitzacions es tanquin en si mateixes per limitar la seva acció als recursos de què disposen.
En resum, l’autogestió tendeix al model col·laboratiu, en què cada persona comparteix el seu coneixement, aporta els recursos materials i econòmics que posseeix i prioritza l’articulació entre les parts que el formen. Això no implica necessàriament més eficàcia, ja que el resultat depèn de tenir clars els objectius comuns, de la motivació de les persones que en formen part i del temps que hi poden dedicar.