1.3. Definició d’autogestió en la cultura i les arts
1.3.3. Breus antecedents històrics d’autogestió en les arts visuals a Espanya
L’economització de la cultura, en el marc del discurs de les indústries creatives i culturals, és promoguda a partir de la dècada dels vuitanta al Regne Unit per Margaret Thatcher, i als Estats Units, per Ronald Reagan, i posteriorment s’estén per Espanya i diferents contextos europeus i llatinoamericans. Sobretot els anys noranta, els valors i els usos que havia tingut tradicionalment la cultura, així com el seu valor transcendent, es transformen i hi ha un canvi de paradigma en què s’identifica la cultura com a recurs. Aquesta passa a ser, entre altres coses, un mitjà de legitimació de les polítiques de desenvolupament urbà, marcades per la construcció o remodelació de museus i centres d’art en funció del turisme, i es prioritza el creixement econòmic amb les indústries culturals; però també una eina per fomentar la cohesió i la resolució de conflictes socials i com a font per fomentar les ocupacions, com ara la recuperació d’oficis artesanals, la producció de continguts, etc. (Yúdice, 2002).
Des dels anys seixanta els artistes han desenvolupat estratègies d’autoorganització. Amb els moviments contraculturals, es van activar accions conjuntes organitzades que implicaven l’obertura d’espais alternatius que esdevenien una aposta per la transformació de les pràctiques artístiques, que s’entenien com un procés que inclou diferents aspectes com ara la recerca, la documentació, la producció, la formació i l’exposició. El moviment Fluxus va ser font d’inspiració per a nombroses iniciatives a l’Estat espanyol que permetien desenvolupar la producció artística amb autonomia, gràcies a la flexibilitat de les estructures, l’agilitat i la immediatesa de les accions i la independència respecte dels interessos econòmics que operaven al mercat. Tal com assenyala Jorge Luis Marzo:
«La definición de lo alternativo en el arte español de los años ochenta pasa, además, por dos factores significativos. Por un lado, la contracultura de la década anterior, ya estuviera ligada a la oposición antifranquista o a los comportamientos micropolíticos. Por otro lado, el tema de la financiación pública. La deriva de ambos factores bajo el relato de la transición y de la aparente normalización de las condiciones productivas de la cultura ocasionó que la interpretación de lo independiente cobrara formas hasta cierto punto hipocondríacas».
No hi ha gaire documentació exhaustiva sobre aquestes iniciatives a l’Estat espanyol, llevat de la publicació col·lectiva que va editar la historiadora de l’art, curadora i gestora cultural Nekane Aramburu, Historia y situación actual de los colectivos de artistas y espacios independientes en el Estado español (1980-2010) (Aramburu 2011). En aquest recopilatori, hi trobem iniciatives que van ser una alternativa al funcionament de les galeries de l’època, com és el cas de la Galeria Redor (1970) dels artistes Tino Calabuig i Alberto Corazón a Madrid que, com indicaven en el seu manifest La Galeria Redor pretende, acollia treballs d’experimentació i d’activisme polític. Espacio P, la primera «cooperativa» artística d’Espanya creada a Madrid l’any 1981 pels artistes Pedro Garhel i Rosa Galindo, era un espai obert al diàleg entre les arts plàstiques, visuals, escèniques i sonores que va funcionar ininterrompudament durant dues dècades (1981-1997). O el 1991 l’artista Ulisses Pistolo Eliza impulsava a València l’espai Purgatori, que serviria d’aparador a prop de vint artistes allunyats de les exigències del mercat i dels circuits institucionals.
També recull altres iniciatives amb una marcada voluntat d’incidir en la societat, com el col·lectiu informal Vídeo-Nou (1977), que el 1979 va esdevenir el primer servei de vídeo comunitari de Barcelona. L’any 1994, a l’Espacio Transforma de Vitoria-Gasteiz se celebra la primera trobada de col·lectius independents per a la gestió i la difusió de l’art actual, que tindrà continuïtat l’any següent en l’encontre de Múrcia, fet conjuntament per Colectivo Mestizo i Espacio Transforma. La tercera edició, rebatejada Red Arte, va tornar a Vitoria-Gasteiz i va continuar fent accions els anys següents com a col·lectiu integrat per Mestizo, Industrias Mikuerpo, Transforma, Conexión Madrid, Côclea, Zé dos Bois, Sitioweb, Aleph, Acción Paralela, Merz Mail i Bavia.
A Espanya, el paper de les associacions sectorials ha estat molt determinant per nodrir, acompanyar o injectar una visió crítica de les polítiques culturals, cercant un retorn en els diferents sectors que es traduís en millores per al territori i en la creació d’espais de treball per artistes. Exemple d’això és la creació, per part de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC), del Centre de producció Hangar el 1997 i, el 2007, d’Hamaca plataforma d’audiovisual experimental, la primera distribuïdora de videoart espanyola. També el 1977, l’artista col·lectiu Luther Blissett va presentar a la sala Apol·lo de Barcelona el Manifest per la Vaga d’Art 2000-2001.
Per acabar, cal destacar el projecte Espacio Abisal de Bilbao, creat el 1996 per alumnes de Belles Arts com una mena de transformació de la idea d’associació d’artistes visuals, i que va tenir continuïtat durant més de quinze anys. El seu valor radica en el fet que va ser uns dels pocs espais autogestionats i assemblearis on les persones s’involucraven de manera anònima, temporal i canviant. Aquest fet no sembla especial a priori, però en realitat és molt complicat de trobar i, sobretot, que tingui continuïtat en el temps. Va ser un lloc de referència per a la trobada, l’intercanvi i la difusió de la creació i el pensament contemporanis.
En resum, podem dir que, les dècades dels vuitanta i noranta, les iniciatives eren promogudes per artistes que s’enfocaven en la creació i la difusió i assenyalaven la falta d’espais per portar-la a terme. La dècada dels 2000 sorgeixen col·lectius centrats en la gestió cultural, com per exemple el projecte Off Limits (2006-2014). Mentre que actualment els projectes autogestionats són creats per equips multidisciplinaris en què hi ha un alt component d’artistes que també són responsables de les tasques de gestió del projecte.