2. Anàlisi del tercer sector de les arts visuals a l’Estat espanyol

2.2. La pràctica artística en espais autogestionats

2.2.2. Diferències entre participació i autogestió

La participació s’ha aplicat en la gestió de models d’acció comunitària, i s’ha reclamat de manera continuada des dels moviments d’activisme social, fins a aconseguir que les administracions públiques també considerin la participació de la ciutadania un progrés en la defensa del bé comú. Així, ens trobem que aquestes estratègies de participació les poden dur a terme tant grups locals de la societat civil, com tècnics de les administracions públiques. Per tant, la participació no implica necessàriament una autogestió o una relació directa amb projectes autogestionats.

Artistes i col·lectius d’artistes incorporen estratègies de participació com una manera de trencar l’actitud passiva i incidir en l’entorn i l’espai social. Com escriu el filòsof francès Jacques Rancière a l’assaig El espectador emancipado:

«Ser espectador és un mal i, això, per dues raons. En primer lloc, mirar és el contrari de conèixer. L’espectador s’està davant d’una aparença, ignorant-ne el procés de producció o la realitat que recobreix. En segon lloc, és el contrari a actuar. L’espectadora roman immòbil en el seu lloc, passiva. Ser espectador és estar separat al mateix temps de la capacitat de conèixer i del poder d’actuar».

Rancière (2010:10)


L’art participatiu s’emmarca en un plantejament en què el públic, l’espectador, participa directament en el procés creatiu, cosa que li permet convertir-se en coautor més enllà de ser observador del treball. L’autogestió, si parteix del model de gestió assembleària, també estableix una diferència, ja que moltes vegades els processos de participació suposen l’establiment d’un emissor i un receptor i, per tant, una jerarquia de decisions de caràcter vertical que s’allunya dels processos assemblearis de caràcter horitzontal adoptats per la majoria d’espais i projectes autogestionats.