3.3. Danzad, danzad, malditos. Convocatòries de recerca artística, beques, premis, concursos, residències
Segons el recent estudi Rebuilding Europe. The Cultural and Creative Economy Before and After the COVID-19 Crisis (EY Consulting, 2021), la crisi de la Covid-19 ha tingut un impacte negatiu sense precedents en l’ecosistema cultural, amb una mitjana de pèrdua d’ingressos del 31 % i pics de fins al 90 % en alguns subsectors. L’estudi també remarca que les mesures adoptades independentment per a cada país de la UE han incrementat les desigualtats i crearan impediments addicionals perquè els artistes i treballadors culturals europeus col·laborin, coprodueixen i s’internacionalitzin.
També recorda que el treball artístic no és sols un producte o un objecte, sinó un procés que consumeix molt de temps i no sempre és immediatament visible/tangible.
La diversitat de perfils i agents en el sector dibuixa línies de tensió d’una gran complexitat. La Covid-19 ha afectat de manera molt diferent les institucions públiques, indústries culturals, projectes d’associacions sense ànim de lucre i cooperatives, treballadors amb contractes temporals, externalitzats, falsos autònoms, artistes independents o col·lectius d’artistes. Els artistes s’han acostumat a estar fora del sistema laboral i a la falta de contractes.
A Espanya els sector artístic té una gran dependència dels ajuts públics, i la interacció i la professionalització lligada al mercat de l’art es basa en la competitivitat. No només cal conèixer i convèncer els galeristes i crítics del propi valor, sinó que les oportunitats a què es pot accedir també es basen en la premissa de concurrència competitiva a què poden accedir tant estudiants acabats de llicenciar com persones autodidactes o professionals que ja estan exercint.
El mercat ofereix estabilitat només en comptades ocasions als artistes que han superat les grans dificultats que suposa mantenir-se en aquest circuit. Segons les darreres dades de l’Asociación de Artistas Visuales de Madrid (2022), tenint en compte que tan sols hi ha 494 galeries en el mercat primari, es desprèn que només el 20,58 % dels artistes tenen possibilitat d’exposar regularment. Això si ens ajustem als 24.000 artistes que en algun moment han estat donats d’alta, ja que si tenim en compte el nombre real d’artistes el percentatge és molt més petit. A més, en la majoria dels casos, l’artista no només assumeix les despeses de producció, sinó que també paga transport, assegurances, emmarcats, etc. Algunes galeries organitzen o formen part d’esdeveniments anuals o bianuals dedicats a la compravenda d’obra, però rarament ofereixen beques o premis que vagin més enllà d’un reconeixement.
Com dèiem a l’inici d’aquest text, aquesta falta d’oportunitats per a la difusió i exhibició de l’obra empeny els artistes a prendre la iniciativa i desenvolupar projectes propis per donar suport a les seves produccions. En aquests espais es procura impulsar bones pràctiques aplicant pagaments d’honoraris en concepte d’exhibició i suport a la producció, tot i que manca un estudi que publiqui les tarifes que apliquen les iniciatives autogestionades enfront de les entitats públiques i l’empresa privada. Probablement tindríem alguna sorpresa pel que fa a la relació entre el cost de l’estructura i el de l’activitat que s’hi porta a terme.
Una altra via de professionalització a destacar els darrers anys és el circuit de programes de residències, que ha esdevingut una part important de l’ecosistema de l’art contemporani. Aquests programes de residències poden ser promoguts per institucions públiques, agents privats i autogestionats. La plataforma ResArtis actualment engloba 550 residències de 75 països del món. La plataforma Art Motile, ja desapareguda, registrava l’any 2016 una seixantena de residències a l’Estat espanyol.
Aquesta proliferació de residències es deu en part al fet que no es necessita una gran infraestructura. Per exemple, hi ha moltes iniciatives privades i autogestionades que es desenvolupen en l’àmbit domèstic. Així passa amb moltes de les propostes de residències en l’àmbit urbà i sobretot rural, que només necessiten un allotjament i un espai per treballar, que la majoria de les vegades consta d’una taula, una cadira i una bona connexió a internet. Però si realment ha de tenir utilitat per a l’artista, una residència ha de fomentar el contacte amb altres agents del territori i oferir una plataforma que doni visibilitat al projecte que s’està desenvolupant.
Com assenyala la curadora i agent cultural xilena Andrea Pacheco, aquesta és la part més important a l’hora de valorar un programa de residències artístiques:
«Los programas de residencias no sólo ofrecen a un artista la oportunidad de producir obra o realizar una investigación, nutriéndose de un nuevo contexto. Estas iniciativas potencian el networking entre los residentes y otros artistas, curadores y agentes del nuevo contexto en el que se insertan temporalmente. Quizás esto es lo más importante de una experiencia de este tipo. Por eso, los espacios que ofrecen programas de residencias necesitan incrementar constantemente las relaciones con otros agentes».
Art Motile (2015)
Actualment hi ha un rellançament de propostes de residències virtuals, no només dedicades a artistes digitals o a l’exposició virtual de les obres, sinó com a programes de suport perquè els artistes puguin desplegar els seus projectes. També s’està recollint la demanda de famílies monoparentals per poder optar a les residències acompanyades d’infants, ja que anar de residència en residència és incompatible amb les responsabilitats familiars, una realitat que afecta sobretot les dones-mares artistes.
Els ajuts i el suport a la recerca artística ha augmentat considerablement els darrers anys. De fet, les beques de recerca incideixen directament en els creadors, ja que no es necessita cap estructura aliena a l’artista per portar-les a terme. A Espanya hi ha una desigualtat creixent en les aportacions a la recerca artística per part de les programacions públiques de les comunitats autònomes. Això es deu, entre altres motius, que els àmbits administratius de Cultura i Educació no han estat capaços d’establir pactes d’estat que superin les polítiques i els interessos partidistes.
Els espais autogestionats també ofereixen beques de recerca i ajuts a la producció, però no arriben a les quantitats econòmiques ni al nombre d’artistes que ofereix l’Administració pública (Europa creativa, Govern central, governs autonòmics, ajuntaments i diputacions). En les iniciatives del tercer sector que es basen en l’autogestió, de vegades l’ajut a la recerca i a la producció és una aportació en espècie, una beca per obtenir un lloc per treballar, accés a un maquinari virtual o físic, etc.
Pel que fa als premis i els concursos, les institucions públiques solen convocar premis de reconeixement a una trajectòria artística, mentre que sovint les fundacions bancàries i les empreses són les que ofereixen una dotació econòmica més important. Però també cal esmentar fundacions més petites com la Fundació AAVC, que gestiona l’FC Hangar i que ofereixen ajuts directes a creadors. O d’altres com la Fundación Daniel & Nina Carasso que finança pràctiques col·laboratives a través de la línia Arte Ciudadano. També podem destacar La Escocesa que, amb el seu Projecte Co-, va convertir la fàbrica en un centre de recerca artística per afrontar la crisi provocada per la Covid-19 i proposar solucions.