4. A manera de conclusió

4.2. Les arts en el marc de la comunitat i el bé comú

Si considerem que l’artista forma part d’una comunitat en què cal redistribuir el comú, entren en joc debats com la renda bàsica universal com a part essencial de les polítiques culturals. Segons la Red renta básica, la renda bàsica universal (RBU) és un ingrés pagat per l’Estat com a dret de ciutadania a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. La diferència amb altres prestacions monetàries públiques és que la seva aplicació no està subjecta a la condicionalitat d’una situació de pobresa, discapacitat o desocupació. «Diners regalats», com diu Rutger Bregman (2017).

La renda bàsica és una idea que ja havien proposat alguns pensadors al llarg de la història. Era un somni de Thomas More al seu llibre Utopia del 1516, que van seguir nombrosos economistes i filòsofs com Thomas Payne, John Stuart Mill, H. G. Wells, George Bernard Shaw, John Kenneth Galbraith, Jan Tinbergen, Martin Luther King, Bertrand Russell, Friedrich Hayek i Milton Friedman. Fins i tot està recollit a l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans, segons el qual:

«Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ella i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat».


L’aplicació de l’RBU suposaria un canvi en les condicions de vida del conjunt de la ciutadania, però si ens centrem en el sector cultural, transformaria radicalment les oportunitats de professionalització, ja que situaria els artistes en un punt d’equitat que els permetria negociar les seves condicions de treball. Moltes de les persones que es dediquen al món de l’art no acostumen a parlar de les seves fonts d’ingressos, hi ha un misteri generalitzat al voltant d’aquesta qüestió. Hi ha qui sempre té disponibilitat per anar a treballar a l’estudi, mentre que la majoria han de complementar els seus ingressos amb altres feines, relacionades amb cultura o no.

L’RBU igualaria les condicions de sortida i, sobretot, de permanència en la pràctica artística. Seria també una alternativa al circuit de vegades pervers de les subvencions, així com a les condicions dels treballadors autònoms, i facilitaria poder produir de manera sostenible. En definitiva, l’aplicació de l’RBU, significaria una sortida digna pel capitalisme neoliberal que actualment dicta les normes de convivència i de subsistència.

Si voleu conèixer amb més detall els canvis que suposaria l’aplicació de l’RBU, us recomanem la consulta d’un web i dos manifestos:

  • Red Renta Básica. És la secció a l’Estat espanyol de l’organització internacional Basic Income Earth Network.
  • Manifest «Gent que treballa en cultura, per una renda bàsica universal i incondicional» (DDAA, 2020).
  • «Art for UBI Manifesto» (Institute of Radical Imagination, 2021).