3.1. La perspectiva
La perspectiva és un sistema de representació i organització dels elements gràfics dins del camp visual. A excepció d’alguns tipus particulars de perspectiva (com la jeràrquica), aquest sistema ens permet representar la profunditat de la tridimensionalitat en un pla bidimensional.
Ching afirma:
«El terme perspectiva es refereix a qualsevol de les diferents tècniques gràfiques que s’empren per a representar en una superfície plana volums i relacions en l’espai» (Ching, 1998/2010, pàg. 201).
Per a Metzger,
«la perspectiva és, simplement, un conjunt de tècniques que permeten traslladar una escena tridimensional a una superfície de dues dimensions. Es tracta d’un mètode per a produir efectes de profunditat en un dibuix o pintura» (Metzger, 1988/1991, pàg. 4).
Una cosa interessant que Metzger planteja, i que alguns autors moltes vegades obliden, és un mètode de perspectiva bastant intuïtiu en el qual es pot definir la profunditat d’un espai simplement variant la grandària relativa d’objectes de la mateixa mida (Metzger, 1988/1991, pàg. 10).
D’altra banda, esmenta grandàries; «les grandàries reals no són les que interessen; les que s’ha de saber són les relatives» (Metzger, 1988/1991, pàg. 11 —l’èmfasi és seu). Metzger recomana l’ús del polze per a mesurar aquestes grandàries relatives.
Metzger també esmenta la definició dels detalls i els contorns com un aspecte rellevant que cal tenir en compte a l’hora d’encarar un dibuix de perspectiva (Metzger, 1988/1991, pàg. 16-18).
Finalment, recalca la importància del color i del valor per a reforçar la idea de distància:
- Les coses més pròximes generalment es veuen més fosques i les més allunyades, més clares.
- En relació amb els colors, els que estiguin «a prop» de l’ull de l’espectador es veuran més saturats, i els que estiguin més allunyats aniran perdent tint fins que es veuran completament dessaturats i blanquinosos per la incidència de la llum sobre les partícules de pols que suren a l’atmosfera.
Crespi i Ferrario expliquen que la perspectiva és:
«L’art que ensenya la manera de representar sobre una superfície els objectes en la forma i disposició en què apareixen en la visió. Organització de l’espai d’una superfície per mitjà de com convergeixen totes les paral·leles d’un objecte, que són perpendiculars a la línia d’horitzó visual, en un punt determinat de tal línia; punts i línia, que estan situats sempre a l’altura de l’ull de l’observador i d’acord amb la posició que ell té pel que fa al seu medi» (Crespi i Ferrario, 1971/1977, pàg. 71-72).
Però aquí els autors es limiten a explicar la perspectiva considerant només la cònica, perquè n’existeixen de diversos tipus: aèria, axonomètrica, cavallera, militar, etc.