2.3. Composició
Anomenem composició a la manera com disposem els elements a l’obra considerant-ne el pes, l’equilibri, les formes, les direccions, el to i els signes. Betty Edwards diu:
«S’anomena composició a la manera en què l’artista disposa els elements que componen un dibuix» (Edwards, 1979/2000, pàg. 148).
Dit d’una altra manera, la composició és un sistema d’organització estructural en el qual voluntàriament ordenem unitats visuals dins d’un camp visual. Per a aconseguir un resultat d’unitat i harmonia, ho fem regint-nos per les lleis perceptives (Crespi i Ferrario, 1971/1977, pàg. 17).
Hi ha composicions de lectura clara en les quals el fons se separa clarament de la figura, i d’altres, que anomenem composicions de lectura confusa, en les quals el fons tendeix a ser més complex i ens resulta més difícil destriar entre fons i figura.
Forma, fons i espais negatius
Anomenem espais negatius (o espais en negatiu) al fons que envolta les coses. Com explicarem, existeixen tradicions estètiques en les quals el fons és tan important com la figura. Betty Edwards diu que «els espais en negatiu són tan importants com les formes en positiu» (Edwards, 1979/2000, pàg. 146).
L’estampa La gran ona de Kanagawa (1830-1833) d’Hokusai és una demostració de l’equilibri de forma i fons, o fins i tot un al·legat a favor de l’espai negatiu. Aquesta última afirmació pot sonar exagerada, però si observem amb atenció, veurem que el fons de l’ona —la «no-ona»— és com una ona de buit gairebé idèntica a la de la figura.
De fet, no és gaire estrany que el concepte d’espai negatiu tingui tanta força a Orient, on els pilars filosòfics apunten sempre a un just equilibri dels principis contraris, però complementaris, del yin i el yang. Com diu Junichirô Tanizaki a El elogio de la sombra:
«Com si fossin incapaços de fer efecte en les espesses tenebres del toko no dt., els reflexos blanquinosos del paper reboten en certa manera sobre aquestes tenebres i desvetllen un univers ambigu on ombra i llum es confonen» (1933/2001, pàg. 52).
Per aquesta raó la figura no pot ser més important que el fons. La interacció que existeix —i ha d’existir entre una i altre— els compensa i dóna a l’obra una sensació d’unitat que transcendeix els seus límits formals. L’ús d’aquest principi es pot apreciar en la majoria dels gravats japonesos (ukiyo-i) o en la pintura xinesa en general.
En relació amb l’aprenentatge del dibuix, Edwards argumenta que plasmant els espais negatius resulta més fàcil aprendre a dibuixar. La seva argumentació és simple: per a l’autora, en no saber res —en l’àmbit simbòlic— dels espais que envolten les coses, és a dir, en no tenir un saber previ, o un prejudici, un és més lliure per a dibuixar-les més objectivament (Edwards, 1979/2000, pàg. 146).
«En els dibuixos, les formes dels espais en negatiu són reals i no una espècie d’aire o un buit» (Edwards, 1979/2000, pàg. 147 —el seu èmfasi).
«Tots els contorns són contorns compartits en els quals es troben dos elements. Els espais en negatiu comparteixen els contorns amb la cadira, perquè aquesta comparteix els seus contorns amb els espais» (Edwards, 1979/2000, pàg. 147).
Conclusions
Anomenem composició a la manera com disposem els elements a l’obra considerant-ne el pes, l’equilibri, les formes, les direccions, el to i els signes.
Existeixen composicions de lectura clara i d’altres de lectura confusa.
Els espais negatius han de ser tinguts en compte a l’hora de pensar una composició. Els espais en negatiu, considerant que no poden estar carregats simbòlicament, poden ajudar-nos a aprendre a dibuixar de manera més ràpida i efectiva.
En l’art tradicional de l’Extrem Orient es donava al fons (espai negatiu) una importància igual a la figura (espai positiu).