4.4. Pensar visualment
4.4.3. Il·lustració
La paraula il·lustració (‘illustrare’) està relacionada amb la paraula llum. El diccionari diu que il·lustrar és donar llum a l’enteniment. Per aquest motiu es diu que una il·lustració serveix per a il·luminar un concepte.
En el passat les il·lustracions s’utilitzaven com a meres decoracions, però la funció més important d’aquest mitjà expressiu és interpretar o explicar visualment un text, un procés o un concepte.
La il·lustració del segle XX va mantenir una estreta relació amb la indústria editorial i amb el món de la publicitat. D’aquesta manera, les tasques habituals d’un il·lustrador professional del segle passat consistien a il·lustrar pòsters, tríptics, revistes, llibres, material educatiu (manuals, llibres de text, etc.). Els canvis d’hàbits dels consumidors —que han abandonat en bona mesura el paper imprès i s’han centrat en els formats digitals—, una certa preferència del món publicitari per l’ús de fotografies i la proliferació de les cases d’imatges d’estoc que ofereixen clipart a preus irrisoris han fet que la il·lustració canviï les seves velles funcions per unes altres. Avui dia, la il·lustració ha trobat nous formats en la indústria multimèdia, en els videojocs, en el món del cinema, la televisió i l’animació. Així mateix, i en contraposició amb la proliferació de la il·lustració més digitalitzada, també s’han revalorat els treballs manuals, analògics i de factura més artesanal.
Paula Tavares, Marta Madureira i Pedro Teixeira indiquen que la definició del mitjà ha canviat al llarg dels anys, en part per la seva ambivalència —és una disciplina artística que opera entre l’art plàstic i el disseny gràfic. Com hem esmentat, per a aquests investigadors, després de la seva vinculació inicial amb la impremta, la il·lustració va començar a ser definida com un camp autònom, sobretot amb la proliferació de moviments artístics com el modernisme i l’Arts and Crafts (Tavares i altres, 2010, pàg. 3).
Una de les característiques principals d’aquest mitjà és la seva relació amb el relat. La il·lustració en general té un component narratiu. Però, a diferència del còmic, que utilitza imatges en seqüència, la il·lustració condensa la història en una única imatge. Amb això no ens referim només al que podria ser la portada d’un llibre, sinó a les imatges que componen un àlbum il·lustrat, un conte infantil o fins i tot la caràtula d’un disc.
Zeegen aporta un punt de vista similar. Per a ell, les imatges il·lustrades capturen la imaginació i lliguen moments de la història personal amb el moment present (Zeegen, 2005, pàg. 12). I és cert que la il·lustració té un lloc privilegiat en la formació de la cultura; pensem que un dels primers mitjans artístics als quals tenim accés són els llibres infantils i tota la gràfica que envolta el món dels infants (per exemple, en roba i joguines). Més endavant associarem la il·lustració amb la imatge de grups de música, amb samarretes que ens identifiquen, etc.
Per a Heller i Arisman, la feina de l’il·lustrador és produir imatges fortes i efectives, i per això recomanen que els artistes que es vulguin dedicar a aquest camp descobreixin la seva visió personal i trobin nous espais per al treball que produeixin (2004, pàg. 50 —l’èmfasi és meu). De fet, el tema de trobar «la pròpia veu» és un tema crucial en la il·lustració contemporània, en la qual es parla d’il·lustració autorial (vegeu Shaughessy, 2011 i Braund, 2012).
