3. El cos que no cessa de parlar, i la mà, de tocar. Efectes subversius de les noves pràctiques sexuals

Com ja s’ha assenyalat, el pensament feminista de la «Segona onada» s’ha construït sobre la base d’una concepció de cos natural i dimòrficament diferenciat. El cos, en aquests termes, constitueix una superfície sobre la qual el gènere opera com un acte d’inscripció cultural (Butler, 2007). És a partir de la immutabilitat del sexe que es discuteix la construcció social del gènere.

A mitjan dècada dels vuitanta, Judith Butler irromp en l’escena acadèmica del feminisme nord-americà, però això passa en un context molt particular i rellevant: el que marca l’activisme polític com a conseqüència i resposta a la crisi del VIH-sida. Els arguments que l’autora desplega en aquest moment, tal com hem assenyalat, imprimeixen un gir en la manera de pensar el sexe tal com era conceptualitzat per les feministes que la van precedir. Les aportacions de Butler suggereixen que, contràriament al que sol pensar-se, el sexe no constitueix la base sobre la qual el gènere es diposita a partir de la socialització per recobrir harmònicament la seva superfície. Per contra, el gènere institueix la diferència sexual anatòmica, és a dir, corporal, com a fet natural, i en aquest sentit afirmarà que el sexe també és gènere. El discurs de la diferència sexual com a fet natural apel·la a un aspecte particular de la biologia: la reproducció sexual. Així, sota el signe discursiu de la reproducció sexual, els cromosomes, les hormones i els genitals, dimòrficament descodificats, es constitueixen com el suport substancial de l’essència del sexe natural (Laqueur, 1994; Fausto-Sterling, 2006). En aquest sentit, i en la mateixa línia que Butler, es tractaria més aviat d’una ideologia que imposa el model de la diferència sexual.

Thomas Laqueur (1994) ha assenyalat que al segle xvi els científics consideraven el cos humà bàsicament com un: el cos masculí i femení no es consideraven fonamentalment diferents. Això permet veure la ruptura de la relació mimètica entre sexe i gènere. Laqueur demostra que tots dos gèneres –socials– coexistien de manera pacífica amb un sol sexe. Només cap a finals del segle xvii comencen a circular nous noms i categories que deixen enrere les representacions de sexe únic i instal·len la diferència dels sexes (per exemple, el descobriment del clítoris). Cada òrgan rebrà existència i intel·ligibilitat en funció de noves nomenclatures. En el transcurs del segle xviii i a principis del segle xix, llavors, el cos femení era descrit cada vegada de manera més diferenciada (Laqueur, 1994). Amb l’aparició de l’endocrinologia a principis del segle xx, la sexualització del cos ja no estava restringida a les estructures morfològiques del mateix. Les proves del binari es van buscar, i es van trobar, a tot arreu en aquesta èpica desveladora de la «veritat» del sexe. Les pràctiques científiques s’endinsaran a delimitar i codificar les partícules més invisibles dels nostres cossos, tal com afirma Paul Preciado a Texto yonki i Pornoutopia.

Butler, juntament amb Haraway, suggereix que denunciar la dimensió contranatura de la naturalesa és el primer moviment cap a la subversió de les normes de gènere que construeixen el sexe com un lloc natural, un lloc que organitza el camp de l’humà a partir d’exclusions que haurien de ser universalment, socialment i científicament inacceptables. Butler denuncia el dimorfisme corporal i aborda els cossos en termes de morfologies imaginàries, i juntament amb altres teòriques feministes revisionistes, ha revolucionat els debats sobre la corporalitat assumint la proliferació de cossos/sexes. Així mateix, posarà les esperances en els efectes subversius de les noves pràctiques sexuals o identitats sexuals que poden originar punts de fugida en la diferència sexual. És aquí on el cos té un paper fonamental com a escenari dels efectes de naturalització, ja que configura el suport materialitzat dels arranjaments de poder que entreteixeixen les normes de gènere. En aquest sentit, teoritzar la intersexualitat i el trans* suposa un desafiament fonamental, no sols per la comprensió del gènere, sinó per qüestionar, de manera més radical, el sexe.